ANOTACIONS D’URGÈNCIA DAVANT L’ESGARRIFOSA CONFESSIÓ DEL CAPELLÀ PEDERASTA

Sent necessitat i urgència d’arriscar uns comentaris ràpids i espontanis davant la confessió pública de violacions i abusos de l’exrector de Can Picafort amb una ninona de 10 anys.

Un cop més ha funcionat el dolor d’atrició. El penediment per la por al càstig. Els psicòpates -petits o grossos– només reaccionen quan els feren la seva pròpia pell. En el cas del capellà pederasta la confessió valia la pena. Passar dels 32 anys de presó a 6 és un bon negoci. Tant de bo els fiscals i els jutges a l’hora de les componendes siguin tan generosos amb els  pobres i desgraciats delinqüents com ho han estat amb un membre de la poderosa i farisaica Església nostra.

Pens que hi ha crims, com són la pederàstia i la violència de gènere, pels quals no hi ha d’haver cap tolerància, ni cap compassió, ni cap rebaixa.

Malgrat trobi que se li ha atorgat al cas un tractament de privilegi, m’alegr que tot quedi clar i llampant. Després d’una confessió tan contundent com s’ha vist obligat a fer Pere Barceló per alliberar-se de podrir-se dins la presó, no resten dubtes ni suposicions. Estic content pels herois que han  perseverat en la consecució de la justícia contra tot i contra tots. Sent una satisfacció especial per la víctima i pel periodista que s’ha mantingut ferm en l’acusació pública del crim. Què diran ara les beates que defensaren la bèstia sacerdotal  en contra de la pobre víctima?  Em congratul també pels components del tribunal diocesà que posaren la primera pedra d’aquest procés tot declarant el rector culpable de pecat nefast amb totes les conseqüències d’expulsió del presbiteri. Supòs que els capellans que criticaren durament el veredicte dels jutges  eclesiàstics tendran la vergonya de quedar muts, ja que no els veig capaços de penediment i correcció. Per desgràcia encara són molts els capellans que s’apunten al “fes i calla”.

Prec Déu i els sants innocents que  injectin coratge a les víctimes dels pederastes, que per desgràcia  són moltes, perquè surten  de les coves de la por i la vergonya i denuncien els seus criminals agressors. Aconseguir una confessió com la que s’ha vist obligat a  fer el repugnat violador de l’escolaneta que  acabava de servir-lo a missa, és el gran triomf i consol per a la víctima de la bèstia, mentre suposa un correctiu per a  la societat que  ha dubtat de la seva  esgarrifosa història.

Cal promoure una campanya  valenta i eficaç per abolir la prescripció dels delites referents a la infància. Un crim contra un infant, essent com és un crim contra la humanitat, no ha de prescriure mai. És molt trits i injust que  quan la vida et madura fins a llevar-te la por, te trobis que la destroça que et feu un llop disfressat d’ovella hagi  prescrit. Mentrestant, la nafra del seu crim perdura al llarg de tota la teva vida.

Des del fons de la ràbia em formul un interrogant. Quan l’estimat i adorat papa Francesc deixarà d’actuar com a jesuïta i argentí, per passar de les paraules al fets, dels gests a les gestes? Quan abolirà d’una puta vegada el celibat obligatori? Només quan els capellans tenguin fills propis podran entendre en tota la profunditat que  suposa que un criminal abusi d’un infant. Llavors podran predicar de tot cor l’evangeli que proclama que els pederastes han de ser llançats al fons de la mar amb una roda de molí fermada al coll. Amb una mica de sort el jutge et pot canviar  la pedra de molí per un carretó de batre.