dimarts, 23 d’abril del 2019

COM A UTÒPIC MARGINAL EM SENT REPRESENTAT PER GUILLEM BALBOA


En temps d’eleccions m’aferr a dos principis:

- Em convencen les idees, però em determinen les persones.

- Votar és definir quins són els teus.

En el camp dels meus records hi arrela un sentiment profund, personal, ben mirat íntim, envers el cap de llista de les nostres veus progressistes.

Just acabats d’arribar a Mallorca pare, mare i fill es trobaven aperduats pels carrers de Ciutat quan l’amic de l’ànima Jeroni Fito, aleshores director de Ràdio Popular i prohom de marginàlia, els encaminà cap a l’Acolliment de S’Arenal.

Aquell primer Can Gazà no tenia un racó digne on aixoplugar aquella sagrada família guineana. Aleshores un cunyat meu els cedí la seva casa al Port de Manacor. Quan la mare es posà de part de la futura cantant Concha Buika els acompanyàrem a l’Hospital Provincial en un Seat 600. Guillem, infant de quatre anys, amb els ulls tan badats com manté encara, m’encomanà la seva tremolor de bestiola orada.

Anys després, a l’Hospital de Nit, vaig fer de negre gramatical del seu pare. Per afegitó la parella actual del futur diputat –una meravella de dona– és talment família meva: el seu padrí i mon pare eren més que germans.

Així, Guillem Balboa completa amb Guillem d’Efak i Cil Buele, la meva trinitat negre.

Mai com ara havia tingut tan clar el meu vot. Per un utòpic marginal, un negre mallorquí sobiranista, malgrat sigui de l’ala mansa, constitueix el candidat ideal.

Si la Moreneta de Lluc, ara que va alçurada, fes el miracle de multiplicar els vots progressistes i independentistes, estic segur que Guillem Balboa Buika acompliria la seva missió de denunciar a les Corts del Regne que les Mallorques i les altres germanes són tractades i explotades de manera més humiliant, injusta i escandalosa que les colònies africanes.

dilluns, 15 d’abril del 2019

CARAMULL DE CREUCLAVATS ESCLAFANT UNA HUMANITAT ESQUARTERADA


El meu drama a Marginàlia és que la necessitat de sobreviure -les costes apugen a cinc mil euros al mes– ens ha obligat a funcionar com una botiga.


El meu somni seria omplir la immensa paret de la nau de Can Valero amb un rètol que clamàs: “Agafau allò que us agradi i donau als pobres la solidaritat que la consciència us dicti”. Però aquesta utopia esdevé impossible amb una gent que demana rebaixa per cinc euros.


Mentrestant, alleuger els meus atacs d'impotència amb petits signes de denúncia. Aquests desgavellats poemes gràfics sovint són incompresos i menyspreats com a sortides de to.


Portam mesos tancant dins una gàbia de passerells el groc aspre d’unes llimones democràtiques. Per Nadal clavàrem un betlem monoparental damunt el morat d’unes bales de palla. L’any que ve el bonjesús serà nina.


Aquesta Setmana Santa els creuclavats esclafen una humanitat esquarterada. Els membres del bell maniquí –braços, tors i cames- es troben tirats per terra damunt la negror d’un drap per panorama. 

Tanmateix, respectam la hipocresia de la nostra societat. Per això, la dona destrossada porta mocador islàmic al cap i randes mallorquines a l’entrecuix.

Els signes sempre impacten. T’ho assegura un pobre capellà esquarterat que gaudí de la vida i la donà fent contraban de sagraments.


Aquest santcrist de la Nau és el mateix que presidia l’aula on el frare abusava dels alumnes. El mateix que afuava el Pare Atanasi als republicans que sortien del Caputxins camí de l’afusellament al cementeri de Ciutat. El mateix que penja com a pectoral del coll del bisbe d’Alcalà quan emprèn la creuada d’aplicar novament l’electroxoc als maricons i als independentistes catalans.

dimarts, 2 d’abril del 2019

EL RECITAL DE “DÉU MEU” A MARGINÀLIA ACARONÀ LA PERFECCIÓ


Quan sumam deu esdevenim Déu. Déu meu!

Tal fou el cas del recital del meu darrer llibre a Marginàlia. Tot i tots, absolutament tot i tots, foren perfectes.

Es creà una màgia entranyable fins al punt de convertir un acte en un impacte; una representació, en una trobada; una declamació, en una interpel·lació; una assistència en una abraçada; una curiositat, en una esgarrifada; una solidaritat, en un prodigi de dignitat; un taller de marginats, en un palau de les arts i de les lletres; un espectacle, en una eucaristia de germans.

Tremolant-me encara les pells, les llàgrimes i les gaubances només puc pronunciar una paraula. La primera que vaig aprendre dels meus sants pares –“ Què diuen els nins?” – GRÀCIES.

Gratitud immensa per a:

Joan Gayà, mestre dels enginys, per posar a punt el vell piano; per a

Aina Maria, pedagoga dels llenguatges i de les ànimes, per crear una autèntica peça musical; per a

Bàrbara i Albert, artistes dels coratges i les gràcies, per donar vida, sentiment i intel·ligència a les meves despullades paraules; per a

la sala dels “Encants” del Taller Marginàlia, per encativar els assistents fins a engolir-los dins la seva bruixeria; per als

amos, senyors, mestres i companys de fatigues i tasques de Can Gazà, per convertir-se en uns meravellosos amfitrions . Mai no em fallau, fills de santa mare! Cada dia em teniu més embadalit; per als

amics, companys, seguidors, benefactors i admiradors per estar sempre a punt de respondre amb escreix i generositat a les nostres cridades; per a

Cil Buele, per perpetuar l’esdeveniment des de la màquina de filmar i des de l’amor entrable pels marginats.

Ara sí puc presumir de família, tribu, amics, imaginació, coratge i llibres.