dissabte, 6 de gener del 2018

ESVERADORA VIGÍLIA DE REIS

La vigília dels reis bíblics resultà  un dia de terribles sacsades.
De bon matí vaig acudir, amb el cor estret, al cementiri de Son Coletes per acompanyar els fills de la meva neboda, morta just abans de Nadal, en el moment de dipositar l’urna de les cendres de la seva mare al mateix nínxol on està enterrada la seva padrina, la meva germana. Així mare i filla viuran per a sempre juntes.
Prop de la tomba dels “Collets” s’alça la senzilla làpida dels màrtirs republicans. Aquí els falangistes i els capellans afusellaren, sense judicis previs, prop de mil homes innocents en aquells terrorífics moments en què Franco havia imposat el 155 amb armes. La xifra dels assassinats pels espanyolistes me la donà el  capellà que els untava amb l’extremunció just abans del tir de gràcia. Des de la terra amarada amb la sang del poble em pujà, testicles amunt, el clam inexhaurible de la justícia històrica.
De retorn a Ciutat vaig llegir als periòdics que un malat ingressat als hospitals públics costa mil euros a l’administració autonòmica. La ràbia i la desesperació em pujà al cap just pensar els cents de mils d’euros que Can Gazà estalvia al Govern tenint esment dels malats tirats al carrer que, de no estar a Ca nostra, ocuparien per llarg temps els llits dels nostres hospitals. En recompensa d’aquest favor, els nostres governants d’esquerra no ens han donat ni un cèntim  -ni un cèntim!– al llarg dels dos anys que ostenten el poder. Això sí, ens han ofegat dins una teranyina d’absurda burocràcia. El nostre pacient president i la nostra activa secretària s’han passat  hores i més hores fent paperassa. La burocràcia és la nova violència del poder contra els pobres.
Prop del migdia m’arribà la desesperant notícia que la venjança espanyola havia deixat a la presó a sant Francesc d’Assís Junqueres.
Cap al tard, les bombes  acumulades al soterrani de la meva sensibilitat explotaren en forma de calfreds. Tot jo era un tremolor de febres fondes. Em veia abocat al més infernal dels abismes. L’abisme de l’odi. Tenia por que la ràbia, la impotència, la desesperació de la injustícia em llançàs al foc de l’odi. Un odi brutal.  Total. Cap a tota la humanitat. El meu deliri em mostrà la terrible evidència: només una nova ETA podrà parar els peus als psicòpates  del poder franquista.