De bon matí vaig acudir, amb el cor estret, al cementiri de Son Coletes
per acompanyar els fills de la meva neboda, morta just abans de Nadal, en el
moment de dipositar l’urna de les cendres de la seva mare al mateix nínxol on
està enterrada la seva padrina, la meva germana. Així mare i filla viuran per a
sempre juntes.
Prop de la tomba dels “Collets” s’alça la senzilla làpida dels màrtirs
republicans. Aquí els falangistes i els capellans afusellaren, sense judicis
previs, prop de mil homes innocents en aquells terrorífics moments en què
Franco havia imposat el 155 amb armes. La xifra dels assassinats pels
espanyolistes me la donà el capellà que
els untava amb l’extremunció just abans del tir de gràcia. Des de la terra amarada
amb la sang del poble em pujà, testicles amunt, el clam inexhaurible de la
justícia històrica.
De retorn a Ciutat vaig llegir als periòdics que un malat ingressat als
hospitals públics costa mil euros a l’administració autonòmica. La ràbia i la
desesperació em pujà al cap just pensar els cents de mils d’euros que Can Gazà
estalvia al Govern tenint esment dels malats tirats al carrer que, de no estar
a Ca nostra, ocuparien per llarg temps els llits dels nostres hospitals. En
recompensa d’aquest favor, els nostres governants d’esquerra no ens han donat
ni un cèntim -ni un cèntim!– al llarg
dels dos anys que ostenten el poder. Això sí, ens han ofegat dins una teranyina
d’absurda burocràcia. El nostre pacient president i la nostra activa secretària
s’han passat hores i més hores fent
paperassa. La burocràcia és la nova violència del poder contra els pobres.
Prop del migdia m’arribà la desesperant notícia que la venjança
espanyola havia deixat a la presó a sant Francesc d’Assís Junqueres.
Cap al tard, les bombes
acumulades al soterrani de la meva sensibilitat explotaren en forma de
calfreds. Tot jo era un tremolor de febres fondes. Em veia abocat al més
infernal dels abismes. L’abisme de l’odi. Tenia por que la ràbia, la
impotència, la desesperació de la injustícia em llançàs al foc de l’odi. Un odi
brutal. Total. Cap a tota la humanitat.
El meu deliri em mostrà la terrible evidència: només una nova ETA podrà parar els peus als psicòpates del poder franquista.
