L’autèntic diàleg no
existeix. És diu diàleg a una mena d’equilibri de forces per arribar a una
negociació. Allò de “parlant s’entenen” no passa de ser una fantasmagòrica fal·làcia.
Parlant s’entretenen. En el millor dels casos s’ensumen i miren d’endevinar les
cartes amagades del contrari. De totes formes quan parlen dignifiquen
l’espectacle.
Una
altra maquiavèl·lica impostura és l’invent d’un àrbitre perquè dirimeixi el
plet. Aquests dies, per desgràcia, tenim repetidíssimes mostres de com jutges,
per suprems que siguin, són inquisitorials instruments del poder.
De
totes formes, com que prest o tard
haurem d’escenificar una entesa, es fa del tot imprescindible tenir ben clar
amb qui no hem d’intentar mai la miraculosa utopia del diàleg. Mai de mai hem d’intentar dialogar:
1)
AMB DÉU. I, en conseqüència, amb aquells que es
creuen déus. Als déus se’ls pot demanar
perdó, misericòrdia, compassió, algun petit benefici. Hem de tenir ben clar que
l’Estat és déu. Com ho és l’església i el capital. Aquests déus, a l’hora de
condemnar-te a l’infern, es passen tots els ateus pels seus divins i infal·libles
atributs. D’aquesta assignatura, les
meves profundes nafres us en poden donar
totes les lliçons que vulgueu.
2)
AMB ELS PSICÒPATES.
No em referesc tan sols als oficials del passat i del present com Hitler,
Franco, sant Joan Pau II o el president de Corea del Nord. Em referesc als
psicopatets, a aquells que, sense ser-ho, tal vegada per natura pròpia, es
comporten com a tals. No oblidem un
principi infal·lible que demostra que la pràctica contínua de la hipocresia et força a una
conducta psicopàtica. Per aquesta raó, jo mai no em refii d’un congènere que no
ha sortit de l’armari. Els armaris podreixen. Aquests dies, un germà de nissaga valencià em contava que dins
l’ambient dels xaperos Rajoy, abans de
casar-se per obligació política amb un home amb cony, era conegut com “el troton de
Pontevedra”.
3)
AMB ELS IMBÈCILS. Poques coses es poden fer amb
els imbècils, creguts,cretins i estúpids.
Però si aquests avortons d’home arriben
al poder –fenomen freqüentíssim a les nostres terres- l’única cosa que pots intentar és fer-te ermità
dins les teves coves íntimes. En tot cas, si la teva consciència t’exigeix
apuntar-te a la lluita, fabrica’t una cara de ciment i trasplanta’t uns collons
de bou.
Ara
més que mai els que seguim somniant amb la llibertat, la democràcia, el dret a
decidir i fins i tot la independència, ens hem de dedicar, amb una serenor esglaiosa,
a arreplegar forces de pes per als moments suprems i definitius del torcebraç
amb els psicòpates i imbecils déus que han requestat el poder del poble.