Els meus confrares de Can Gazà, a la
televisió només hi miren futbol, sèries i concursos. Per això, per seguir
l’apassionant procés de la meva aimada pàtria m’he hagut de treure els ulls
clavat hores i més hores davant la petita i boirosa pantalla del vell ordenador
de la casa. Com a recompensa de la meva
mortificació dels sentits, ja que també pateix l’oïda i la rampa de les
cames, he rebut el gran regal de poder empassar-me les llàgrimes, les ràbies i les
esgarrifances dins una profunda solitud. Pens que és la mateixa soledat de la qual
frueix Xirinacs des de l’utòpic lloc on purga el pecat d’haver desaparegut
massa prest. És tan intens el meu aïllament que fins i tot els meus fills
adoptius, quan passen a donar-me el bona nit, ho fan des del portal del
despatx, tot creient que estic enganxat a un programa eròtic. Mai no podran
imaginar-se que allò que m’obliguen a suportar els cretins espanyolistes és
pornografia pura i dura.
Un d’aquests vespres va aparèixer,
talment com l’estrella dels mags, enmig de la cridòria dels imbècils, dogmàtics
i altius tertulians la paraula definitiva i definitòria. Una valenta dona
catalana va alçar la seva veu escardada per xisclar que en aquests moments tot
és qüestió de dignitat.
“Per res ja importa –va clamar– el
referèndum, la constitució, la democràcia, la independència, la llei, els tribunals i la
mare que els va parir a tots. Hem arribat a un punt sense retorn. Es tracta de
salvar la dignitat. La dignitat del meu poble”.
A aquest punt sense retorn els
il·lustrats l’anomenen dignitat. La gent del carrer li diu amor propi. Els
marginats el batejam com a toca-collons.
Quan les persones, les parelles, les
nacions, les tribus, les amistats, les esglésies, arriben a aquest punt o se
suïciden, fent de morts tota la vida, o posen peu fiter a la profanació de la dignitat,
a l‘esmicolada de l’amor propi o a la tocada de collons. Xisclen basta! S’ha
acabat.
Port aquesta lliçó de la dignitat
clavada a sang a les venes de la genètica. La meva família és pobra, però mai
no ha estat subjugada.
Tot i això la vida m’ha convertit en
catedràtic d’aquesta essencial assignatura. Al Perú, un indiet, des de la seva
mirada de foc em feu paràbola i clam d’aquest principi inalienable tot
mussitant-me : “Doctor máteme, pero no me grite”.
Tanmateix, els assessors d’aquesta
tesis doctoral de la dignitat han estat els catedràtics de la marginació. Un
exclòs, un miserable, un desgraciat ho pot perdre tot. Tot de tot. Però sempre
li resta l’amor propi. He vetllat mils de nits a l’Hospital de Nit, a la Placeta, al Refugi però
mai no m’ha passat res.
A un marginat li pots tocar tot.
Fins i tot allò que no et pots imaginar. Tot manco la dignitat.
En el procés de la independència del
Principat s’ha arribat al punt sense retorn. Ens hi jugam la dignitat. I prou.
Passaran mesos o anys, o fins i tot
segles, però l’única sortida digna serà el divorci. El matrimoni espanyolista, tant s’hi val que sigui forçat o de conveniència,
ha passat els límits de la dignitat. Ara ja tot és qüestió de collons.
Qualsevol marginat et diria “I per collons, els meus”. Els nostres.
Extraordinari. Una abraçadassa!!
ResponElimina