A partir d’ara només podrem allargar les minifaldes, els silencis i els títols dels nostres inútils laments, si els engendram pelant patates a les cinc del matí a la cuina de Can Gazà.
Els nous «condes Rossi» ens han afuat els cans de la capolada. Ens han trobat gairebé a tots amb els calçons baixos. M’alegr d’haver deixat els meus tot emmerdats rere una mata a la pleta del carnatge.
Estic molt content de no haver cremat l’armari. Em posaré al cap el vel negre de randa, que em va deixar en herència la meva legal sogra estimadíssima, per refugiar-me a la Seu. M’amagaré al forat del milionari bunyol que promogué i pagà el sanedrí de les il·lustríssimes maricones, a la capella del Santíssim. Els bocs amb pell de llop respecten el cony de la mare que els va parir, mentre els peixi amb la llengua dels infants de «l’escola catòlica» i amb els senyals secs dels capellans pretridentints.
Com sempre, la culpa del cataclisme la tenim els catalans. Més concretament, el sacríleg programa de TV3 «Ara està passant», la Virgen del Rocio ha fet votar els més seus, mentre la de Montserrat contempla els núvols i la de Lluc assegura la dreta del seu Ajuntament.
Un pic més s’acompleix l’Evangeli: «Els fills de les tenebres en saben més que els fills de la llum». Amb l’acte sagramental de la moció de censura, Vox s’apoderà dels nostres subconscients. A l’hora dels pactes ens pujarà el rot de la lògica: «Si Tamames, un dels històrics més sabuts, passà del comunisme a l’extrema dreta, per què no ho podem fer també nosaltres, pobres ignorants». Amb el referent revolucionari de testimoni, firmar pactes amb els feixistes neonazis serà un honor.
Ho he proclamat sempre: val més un bon enemic que un amic envejós i maldestre. Hem de retornar al lema del meus bons temps «Contra Franco nos uníamos mejor». Sembla que els independentistes humils i assenyats volen encarnar aquest lema. Però, qui pot endreçar un ull guerxo, a una cara de panada i un cervell de frare? A la puta Ercs i Cups i merdes!
Tot i això, el difunt moviment marginal ha d’agrair a la franquista família dels Coll de San Simón una de les pàgines més glorioses de la seva història. Va ser el pare del president de Vox, aleshores factòtum de la Diputació, que em volia tancar a la presó per un article titulat «Cien millones robados al hambre». Aquell matí a l’Audiència els zombis somniarem la resurrecció de la carn.
Els meus comptes són passar de la resistència a la resiliència. Els homes de terra convertim els fems en llacor. Si cal ens taparem el nas. Tanmateix, ja hi tenim la boca trencada. Tant per menjar com per protestar.
Els qui vivim a la intempèrie ensumam els vents del món. Per això, mateix aquesta botella de vi, que regalava Franco als assassins, presideix, des del pinte de la foganya de marbre estant, els nostres àpats de difunts en vida. Per favor, Franco no ens deixis. Ja veus que ha passant amb ETA. Just que tanquis els ulls ja et donen per mort.
Les sentències sagrades es compleixen sempre. El dogma diu «Vox populi, vox Dei». Llàstima que a la Terra inexistent – ai, com t’enyor Toni Serra- no tenim ni déu ni poble.
