diumenge, 25 de novembre del 2018

ESPANYA EN CLAU ESCATOLÒGICA


Si per convertir “el pedaç nacional” en mocador porten a judici l’humorista Dani Mateo, què faran amb tots aquells que feiem servir mentalment la bandera colonialista de paper higiènic?

En les primeres i aberrants declaracions, el nou secretari de la Conferència Episcopal Espanyola ha proclamat que vol que els capellans siguem molt mascles. Totes les maricones tenen els mateixos gustos.

Cap psicòpata pot imposar un sadisme més absurd que el de la cara pública dels bisbes espanyols Luis Argüello. Vol que els capellans se sentin tremendament hèteros i que els agradin molt les dones per llavors poder renunciar a elles amb el celibat.

Ja sabem les primeres paraules de Franco quan li obrin la tomba. Cridarà: “Gibraltar español”.

La ignorància supina és super atrevida. El president d’Espanya n’ha donat una mostra suprema a Cuba amb la cadira que portà Weyler a Mallorca com a relíquia del fracàs  horrible dels seus crims. És impossible que Pedro Sánchez tengui la mínima noció de qui era Antonio Maceo, l’heroi de la independència cubana. Sobretot estic segur que ignora que el “Tità de bronze” renuncià a l’amnistia que li oferia Espanya per seguir lluitant fins a aconseguir totes les llibertats.

M’agradaria ser batle de Ciutat  només per retornar la cadira del pare de la Pàtria cubana als seus propietaris.


dilluns, 12 de novembre del 2018

GRÀCIES PER RETORNAR-ME A LA VIDA


En un moment vaig pensar que no retornaria ja mai més a Mallorca.
Però la vostra energia, família, amics, tribu, companys de Can Gazà, paisans de Marginàlia, m’ha retornat a la vida. M’ha retornat a Ca Nostra.
He tastat, pagant-ho amb llàgrimes de sang, l’amargor de l’enyorança. Més enllà de la malaltia i de la mateixa mort em turmentava la vostra absència.
Al llarg de tres setmanes d’hospitalització forçada els vostres noms han omplert el pou profund de cada minut. Al vespre, quan el turment de l’absència de la son lacerava els meus polsos, trobava el remei de no cridar com un foll imaginant-me que m’arrufava  al bres de Son Sureda o al jaç de Can Gazà. De totes formes, suplicava a les amables  infermeres que deixassin el llum encès, la porta de l’habitació oberta i un got d’aigua al meu abast. Tot i saber que no captaven d’entrada el meu català de Mallorca, els explicava que els vells i els foll necessitam, per no perdre el Nord, un llumenaret blau  a l’entreforc de la nostra rondalla.
Gràcies, família, amics, tribu, fills meus de Can Gazà, compatriotes de Marginàlia. Vosaltres tots heu operat el miracle de la meva resurrecció.
Heu fet una mala cosa. Haureu de viure amb un ressuscitat obsedit només per les transcendències.