dimarts, 30 de desembre del 2014

SEIXANTA ANYS DE MATRIMONI



Vaig dedicar aquesta glosa  a Sebastià Roig, històric patró de barca, i a la seva esposa Sebastiana Timoner en la festa tribal amb motiu de complir  seixanta anys de matrimoni. Una néta, que és la glòria de la família, esdevinguda venturosament neboda meva, em demanà poder compartir-la amb els amics.
Aprofit l’avinentesa  per dedicar aquest humil càntic a la meva aimada germana-fiola i al seu encisat espòs, ja que en el dia d’avui acaronen heroicament i estoica, quaranta anys de fructífer matrimoni.





SEIXANTA  ANYS  DE MATRIMONI

Atrevit predicador,
que no precisa de trona,
deixau-me que en nom de tots
us doni l’enhorabona.

Venerables patriarques
del clan Roig i Timoner
rebeu de vostra nissaga
el perfum del pebeter.

Pebeters d’encens i foc
embaumen tots els paisatges
que brostant dels nostres cors
us volen retre homenatge.

Els pebeters de tendresa
que en tot temps ens regalau
units a vostra fermesa
porten oratjols de mar.

Els capricis del destí
fongueren els vostres noms
fent de tots dos un sol fil
per embagar vostra sort.

Per això parl en plural
prenent esment a tots dos.
Eterns noviis heu format
el millor coble del món.

La sort del roig de Can Roig
fou entrar al Corralet
i arriscar-se sense por
a passar per lloc estret.

Tateix Na Sebastiana
es retré a les moixonies
d’aquell xalest tarambana
que li brindava set vides.

Així, Sant Sebastià
us escollí entre molts
per deixar-vos fitorats
amb les fletxes de l’amor.

Seixanta anys de matrimoni
són una gesta exemplar.
Són el millor patrimoni
que mai ens podeu deixar.

Fa seixanta anys us llançareu
enamorats mar endins.
Malgrat els trists ancoratges
heu salvat barca i bolic

Heu creat la tribu extensa
de fills,néts, renéts i amics.
Gràcies a la persistència
ens servau lliures i units.

Amb tot i això el vostre clan
més que tribal és modern
obert a tots els germans
i a tota la bona gent.

Vosaltres sou nostra herència,
soca del nostre futur,
arrelats a vostra terra
mai no ens trobarem vençuts.

Vosaltres sou nostra força,
l’aval del nostre coratge,
Aferrats a vostra roca
resistirem els onatges.

Vosaltres sou nostre exemple,
sender de nostres andances.
No tendrem més llei ni temple
que les vostres benaurances.

Vosaltres sou els grans mestres,
els nostres punts cardinals.
Com guies savis i destres
ens heu mostrat el bon pas.

Asseguts ran de les barques
dels sentiments i els records
memorarem vostres manyes
com el més sagrat tresor.

Tant per la mar com per terra
heu exercit de patrons,
curolles, feines i xarxes
han servat vostre timó.

Als seixanta anys de casats
com per art de bruixeria
ens heu captat encantats
a compartir alegries.

Viandes d’amor i pau
han farcit la vostra taula
de noces de diamant.
Estam sodolls de gaubances.

La mar esgarrifa rampes
per celebrar vostres noces.
Per dir-vos que us estimam
per damunt totes les coses.

El cos esgarrifa rampes
tot pregonant un sol clam:
us estimam com a pares
com a padrins i germans.

Us etimam, bergantells.
Jovenets, us estimam.
Us estimam, bona gent.
Enhorabona i molts d’anys.


Can Gazà, 28 de desembre de 2014

dimecres, 24 de desembre del 2014

CREU SOLIDÀRIA



En eixa nit de Nadal, la família autogestionada de Can Gazà ens trobam gojosament xops de solidaritat. Al llarg d’aquests darrers dies ens ha caigut una pluja abundosa, generosa,  ben mirat immensa, de regals. Els amics ens han omplert els rebots fins a la traginada. Hores d’ara, ens trobam agraïts, emocionats, admirats, amorosidament commoguts. Però entre totes les dàdives ens ha arribat un regal molt especial. Un present amb trampa. Un obsequi  comprometedor. Em referesc a la manifestació de confiança  que suposa la vostra solidaritat. Els amics ens han demostrat clamorosament que es fien dels pobres de Can Gazà perquè facin arribar la solidaritat als altres pobres. Als nous pobres. D’aquesta manera, el goig s’ha convertit en una creu. Ara ens sentim afeixugats pel pes de la responsabilitat.
Pensareu que un dia com avui  no és el més indicat per parlar de calvaris. No faig res més que imitar el cant de la sibil·la. La nit de Nadal el nostre patrimoni de la Humanitat ens parla de judicis i d’inferns.
Avui més que mai esmolam uns dels adagis fonamentals de Can Gazà, el que proclama: “És trist ser pobre, però hi ha una desgràcia molt més gran, encara, com és ser un pobre egoista”.
La nostra responsabilitat resulta una creu molt feixuga. Hem de fer arribar als nous  pobres, als marginats ocults, amagats, la vostra solidaritat.  Aquests pobres nous no pertanyen, encara, a Marginàlia. No són nostres: són vostres. Ahir mateix vivien, sentien i pensaven com vosaltres.
Sabem que a Ciutat hi ha molts de llocs on es reparteixen queviures; molts de punts de referència per als necessitats. La nostra especialitat són els que la nostra moral anomenava pobres vergonyants. Can Gazà gaudeix d’una condició que no tenen, ni poden, ni han tenir les institucions que es dediquen absolutament i pura a repartir menjar. A Can Gazà ningú no els veu. Poden venir en cotxe, seu o d’un amic. Com que som una família lliure i autogestionada, ens podem permetre el gran luxe de dir “passau i agafau allò que  necessiteu”. L’única mesura és la vostra consciència i el sentiment de solidaritat amb els altres germans que es troben en la mateixa situació. Aquesta actitud és la continuació de l’anunci dels darrers “Encants” que anunciaven: “Menjau el que vulgueu i pagau el que pugueu”.
Volem carregar la creu solidària. Volem complir els vostres designis. Volem arribar als pobres ocults. Ens heu regalat els aliments, ara ens heu d’enviar els pobres. Mirau al vostre entorn, hi trobareu un familiar, un company, un veí que ho passa malament. Us esperam a ell i a vosaltres.

dilluns, 8 de desembre del 2014

CUROLLES, FEINES I TASQUES



Perdonau-me, però avui la cosa va de filosofada. No vull que em doneu per desaparegut.
Per ser mínimament persona hom necessita cobrir tres àrees de combat: les curolles, les feines i les tasques. Són tres projeccions del jo per poder sentir-te realitzat, tot espipellant la plenitud. Les plenituds.
Sense curolles ets home mort. Les curolles són el goig de la vida. En aquests moments, les meves grans curolles són trescar món i escriure. De la darrera trescada vaig retornar amb tres llibres. Dos estan a punt d'enfornar i un altre al tovador. En aquest capítol de les il.lusions i fantasies hi entren de ple les utopies.
En els moments actuals, la meva gran utopia és la independència dels Països Catalans. La felicitat s'alimenta de somnis.
Un segon apartat de les vivències personals es troba en la feina, en el quefer, en el que es diu "el dia a dia". La bestiola de càrrega que és l'ésser humà necessita sentir-se útil. Més enllà de guanyar-te la vida, el treball de cada jornada és essencial per a la dignitat.
A Can Gazà ho tenim tan clar que n'hem fet el nostre gran lema, l'escut de la nostra noble nissaga. No em cansaré de recordar-lo: "La dignitat del pobre necessita que quan se segui a taula pugui dir: aquest plat de calent no el m'han regalat, me l'he guanyat". La feina mata la mort. La pitjor mort que és l'avorriment. Hores d'ara, les meves feines diàries són cuinar, llegir i xerrar.
Manca un tercer capítol: les tasques. Cada home arriba a aquest món amb un deure, amb unes obligacions. Les tasques són la contribució que hem de pagar als altres. Les tasques esdevenen la creu. La nostra creu. Però cal complir la condemna. Ningú elegeix les tasques. Són elles, les càrregues, les que et fermen i et porten i et forcen. Les meves tasques per mor de la vellesa s'han reduit a un sol punt: ajudar a portar endavant Can Gazà i Sa Casa Llarga en tot el que són i signifiquen.
Aquests capítols es relacionen i complementen en una oberta transversalitat. Al cap i a la fi, funcionen com els vasos comunicants. Les metes més ideals participen de les tres aptituts i actituds de l'home. Així, l'amor,la llibertat, el sexe... comencen essent una curolla, però mantenir-los cada dia esdevé una feina i portar-los a bon termini es converteix en una tasca. La gran tasca. Fins i tot les més gratuïtes i belles curolles es tornen, en un moment o altre, una feina i una càrrega. D'aquesta manera l'escriure és un plaer de déus mentre que el redactar és una feina dura i entremaliada. Sovint desesperant.
El secret del benestar de l'home radica en l'equilibri d'aquestes tres projeccions de la seva personalitat. En dosis desmesurades i obssessives, qualsevol d'aquestes tres necessitats pot causar la destrucció de la persona. Ja tenim la meta definida. L'home ha de ser encurollit, feiner, responsable i coherent.

divendres, 28 de novembre del 2014

A MI L’ESGLÉSIA NO M’HA DEMANAT PERDÓ


Els traumes, com les mutilacions, amb el temps arriben a treure call de monyó, però mai no es curen. Et deixen baldat de per vida. Fins i tot, talment com passa amb els mals dels ossos, les remogudes aguditzen llur fiblada.
Així em trob aquests dies remogut i dolgut, àdhuc enfurit, arran de l'escàndol dels abusos de menors a la Diòcesis de Granada, conegut ja arreu del món com el crim de “Los Romanones”.
Quan només tenia vuit anys vaig patir abús de cos i de confiança de part del meu professor, un frare de la Salle, conegut i nomenat a tot Manacor com “l'Hermano Pep”. Al llarg de tres anys vaig ser un dels predilectes a l’harem dels seus alumnes abusats sexualment. Sovint les trobades es repetien tres i quatre pics per setmana.
Als onze anys, just acabat d’entrar al Seminari, la Inquisició de l’Església em violà l'ànima tot convertint-me de víctima en botxí. En una immensa sala de la Cúria, el Vicari general em va fer jurar sota pena d’excomunió que mai de la meva vida parlaria amb ningú de tot allò que m’havia fet el frare.
L’acompliment de la sagrada promesa durà cinquanta anys. Vaig rompre el secret publicant l’abús i la violació al llibre que més estim de la meva vida titulat “Encís de Minyonia”, primer premi Miquel Àngel Riera, 1996.
No esper que el Papa em cridi per telèfon ni que l’Església de Mallorca em doni una satisfacció. L’única cosa que he demanat i suplicat de tota forma i a través de tots els mitjans, escrits, orals directes i indirectes, és que em deixin veure l’expedient d’aquelles traumatitzants declaracions. L’arxiver diocesà em digué que els meus papers s’havien cremat. Mentida podrida: l’Església l’únic que ha cremat en aquest món són els condemnats per la Inquisició.
N’he parlat amb els dos darrers bisbes. Don Teodor, en aquest assumpte com en el punt de la meva homosexualitat declarada i operant, em tractà molt malament. Guard cartes seves terriblement denigrants. Don Jesús no em tragué fora de l’Església, però m’acompanyà fins a la porta.
Un dia, el Pare Nicolau Pons lliurà a Monsenyor Ladària, aleshores secretari del futur Benet XVI, un exemplar d’”Encís de minyonia”. El secretari de la Congregació de la Fe prometé al seu confrare jesuïta que em donaria una resposta. Encara esper la fumata.
El jutge eclesiàstic m’ha escoltat i m’ha tractat molt bé, però mai no hem arribat a descobrir el misteriós expedient.
El consol, millor dit, el condol, ja només l’esper de les persones honrades i conseqüents. Vull creure que a Mallorca molta gent coneix “Encís de minyonia” o fins i tot la seva traducció al castellà d’Àlex Volney, ”Nacido Hombre”. Però anhel, amb un desig entranyable, que aquest càntic a la meva infantesa, a la meva nissaga, a la meva llengua i la meva terra, que acaba amb el plany del meu abús de cos i de la meva violació de l’ànima, arribi als meus estimadíssims germans dels Països catalans. Les desgràcies només es justifiquen quan es poden compartir.

PD. A Can Gazà hi ha a punt de vendre i fins i tot de regalar un caramull de les meves memòries d’infant en les dues llengües oficials. Contacte: tel. 971204291 o sacasallarga@gmail.com.

diumenge, 23 de novembre del 2014

PSM I ERC, QÜESTIÓ DE PSICOANÀLISI



Més enllà de la tristesa, la ràbia i la vergonya per l’espectacle de la brega  entre el PSM  i ERC, he sentit l’esgarrifança de la guerra  fratricida, de la repetició del mite de Caïm i Abel.
L’arrel del problema està en la M i la C. Mallorquí, sí. Català, no. Em moriré sense haver aconseguit que algú m’expliqui d’on surt aquest visceral i irracional anticatalanisme del nostre poble. Crec que és qüestió de psicoanàlisi. Hi ha d’haver raons vitals que s’amaguen al pou del subconscient col·lectiu.
Sé –en el cas hipotètic que algú em llegeixi-  la resposta dels respectables i venerables camarades del PSM: “Som més català que ningú”. Català a on, com i fins a on?
A la meva edat, després d’haver viscut tantes històries desagradables i tristes de recels, enveges i venjances entre companys de viatge, pas olímpicament de la brega suïcida entre aquests dos gallets de garbera. Per mi, que es matin. Però l’assumpte transcendental  radica en què l’únic -l’únic!– camí per alliberar-nos de l’explotació colonialista d’Espanya és ser i sentir-nos Països Catalans. Països Catalans cara alta i amb totes les conseqüències. Quan es tracta de la nostra identitat nacional no hi ha tàctiques ni polítiques que hi valguin. Cal lluitar per la independència fins a aconseguir ser un estat lliure i federat a la jove república de Catalunya.
Fa anys vaig fugir del PSM i em vaig tirar de cap i de cor a ERC perquè era i segueix sent l’únic espai on puc cridar, des dels meus ossos retuts, les úniques dues paraules que em poden salvar com a poble. Aquests dos verbs sagrats que em segueixen enrampant la veu i la sang són: independent i català.
Des d’aquelles saons, han passat anys, però el panorama no ha canviat. Llavors, com ara, era plenament conscient que proclamar-me esquerrà, republicà i català era talment com ser xuetó, negre i maricó. L’estigma continua. Som empestats.
Estic disposat a sacrificar-ho tot per la unitat. Tot de tot, manco deixar-me sanar la identitat de poble.
Me’n fot de qui comandi l’escamot de la lluita. Me’n fot d’anar el darrer a la llista. Pas de càrrecs i de poders, mentre pugui sentir-me acompanyat de cor i d’obres quan proclami a ple pulmó, al bell mig de la plaça del poble “Som independent i català”. Ara MÉS que mai.

dissabte, 8 de novembre del 2014

CANTIC D’ESTIMERA PER AL COMIAT DE RAFEL JOAN FORTESA



L’amic, el cooperant, el mentor de Can Gazà Rafel Joan Fortesa ha canviat el mode de viure entre nosaltres. Ara ens  pertany als condemnats a la matèria a esmolar els nostres sentiments per adaptar les nostres sensibilitats a  la seva nova presència.
Rafel Joan, l’amo en Rafel com amorosidament i venerada l’anomenam els companys de Can Gazà, ha coronat la seva carrera  aconseguint els guardons més preuats per a una persona. Per a una persona bona, autèntica i lluitadora com fou l’il·lustre membre de l’Obra Cultural Balear. Ha copsat el premi d’honor de l’estimera.  Estimar, en el fons, resulta fàcil ja que és un moviment natural de l’home, com pugui ser l’alenar; mentre que guanyar-se l’estima dels altres, dels més menyspreats i marginats com som els habitants de Marginàlia, resulta tot un art.
L’home savi i prudent, hereu de les grans cultures del món, com era l’il·lustrat i estudiós banyarriquer de la nostra història, amagada al cau dels arxius i de les memòries silents, mereix la medalla d’or de la veneració. Respectar és un fruit natural de l’educació, però fer-se respectar per tothom, pels de la dreta i pels de l’esquerra, pels rics i pels pobres, pels devots i pels agnòstics, requereix una manya i una saviesa d’humil anacoreta al desert de les multituds i de les hipocresies.
Deixau que en nom meu i dels meus, dels exclosos dels drets més elementals de la nissaga humana, alci des de les profunditats de les meves entranyes de bestiola ferida pel dolor i l’enyorança, un càntic d’estimera. Un pobre i humil poema de gratitud i recordança.
Fa més de quaranta anys que Rafel Joan m’escollí com a pont i intermediari perquè les seves generositats arribassin als més pobres. Però ha estat a Can Gazà on aquest silenciós practicant de les benaventurances ha exempleritzat la magna tesis de la solidaritat. D’una autèntica i senzilla cooperació que parteix i acaba a la persona. Amb un gest, amb un somriure, amb una escomesa, amb una estreta de mà, el nostre referent obrava el miracle de la comunicació.
Deixau que l’urna de les seves cendres vagi acompanyada per una furtiva llàgrima. D’unes llàgrimes autèntiques i diamantines   que brosten d’un cors eixuts i d’uns ulls cremats com són els d’aquells que ho han perdut tot en aquest món. Vós, l’amo en Rafel, ens heu fet sentir persones importants i estimades. Gràcies. 
Descansau en pau, amic i mestre, conseller i referent de les nostres curolles. Però seguiu donant guerra, des d’on sigui i com sigui,  fins a  aconseguir que aquesta terra nostra, aquesta cultura nostra, aquesta llengua nostra, aquesta història nostra, aquesta comunitat nostra, aquesta vivència nostra sigui digne d’un fill, d’un germà, d’un patrici com vós.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

GAI PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA SEU APOSTÒLICA



-    Ara  ja podeu estar contents, amb aquest Papa.
Vaig entendre d’entrada que aquest plural es referia als maricons desarmariats,  públics, publicats i publicitats.
Jo, tan donat per herència paterna, a les respostes enginyoses, a les verbes, a les conyes i a les indirectes, quan  parl de la meva aimada nissaga m’hi jug l’ànima en cada contesta.
-    Estic content  per haver tingut el coratge de ser jo mateix cara alta. D’acceptar-me amb serenitat i alegria tal com som, tal com em féu la natura, Déu, o la mare que em va parir. Tant s’hi val.
Per res de res necessit el Papa, ni el Sínode de Roma. Això sí,  comprenc, amb una tendresa entranyable, que el Papa i l’Església ens necessiten a nosaltres, els gais. Els gais del món. El Papa Francesc ha de demostrar amb urgència que és bo, comprensiu i modern. Nosaltres li venim clavats per a aquesta operació de maquillatge.
L’Església ens fretura talment com ens necessiten els polítics i els comerciants, El nostre col·lectiu pot inclinar la balança d’unes eleccions o fer progressar un negoci. Els negres i els  gais poden determinar qui serà  president d’Estats Units. Els divorciats i els homosexuals  poden emblanquinar la façana de la Inquisició.
No necessit ni  el Papa ni el Sínode per practicar les benaventurances, per refugiar-me a la Cova de Betlem i per lluitar per la justícia evangèlica, aquella que ho dóna tot sense esperar res a canvi.
En darrer terme si un dia – Déu no ho vulgui – sentís necessitat d’una església, em faria  anglicà i me n’aniria a  incardinar a una diòcesi presidida per una bisbessa  lesbiana.
Si voleu que els  homosexuals  -els homonots!– creguem en vosaltres,  guarda de transvestits hipòcrites, sortiu dels armaris.
Podeu estar segurs que més de la meitat dels sinodals eren “tapades”.  La follia pentecostal que hauria transformat l’Església  hauria estat que els ensotanats  maricons  s’haguessin alçat i drets, davant la faç del món, haguessin confessat la seva digna, natural, humana i extraordinària condició de gais.
Mentre no arribi aquest miracle, l’Església se serveix dels gais mentre que els gais no treim res de l’Església. 
Tot i això, el Sínode va concloure amb la beatificació d’un Papa que ho era. Ben segur que l’escriptor francès Peyrefitte, que revelà l’excelsa condició gai de Montini, es va passejar per la plaça del Vaticà, tot fent jutipiris a la vermella guarda de confrares.

divendres, 17 d’octubre del 2014

MAS AVORTA EL RAPTE DE LA LLIBERTAT


La ràbia i la tristesa m’han forçat a retornar dels llims de les literatures, on m’havia refugiat després dels Encants.
Els cops fotuts i impactants, com el que ha etzibat Don Artur Mas al procés de la nostra independència, m’obnubilen la capacitat de raonar. Llavors només puc aclarir-me per les al·legories.
L’escena era massa fantàstica per ser veritat. La plaça de la Independència estava plena de gom a gom. Tots els catalans de soca-rel expectaven, emocionats, davant el presidi on els colonitzadors espanyols mantenen captiva, fermada i maltractada la nostra pàtria, que el novii consumàs el rapte de la llibertat. Però vet ací que, a punt de fer la gran gesta, a plena llum del dia, el representant oficial del nostre poble, covard i cagat, ha avortat la transcendental operació. Ha posat com excusa ridícula que la llei prohibeix arrambar una escala de gat (alies consulta) a la façana d’un edifici espanyol. Aleshores, el tonador de pèl oficial, ens ha proposat fer un castell de voluntaris davant la finestra de la nostra aimada presonera. Llavors, ell s’enfilarà damunt les nostres espatlles per donar el gran espectacle als criminals trepitjadors dels nostres drets, que es befen dels nostres clams des de les finestres de la fortalesa franquista.
Molt honorable president, aquesta puça mallorquina amb una ànima catalana mes grossa que la de la Verge de Montserrat, us escopirà la veritat a la cara.
Arturito, monada, el que passa és que tu no estimes de veritat el nostre poble. No estàs enamorat –follament enamorat- de la independència. Tu vols comprar el carnet de pare de la pàtria a preu de ganga. Tu vols sortir al NODO d'heroi, sense arriscar una ungla de la teva part.
Ja que darrerament sembla que has après a llegir, burgeset aprofitat, repassa la història de la independència de les nacions de tot el món. Comprovaràs que els llibertadors de veritat no tenien por a res, ni a ningú, estaven disposats a morir i a matar per la llibertat del seu poble.
Tanmateix, la independència no ens arribarà fins que de les entranyes del poble esclati una Joana D’Ars que els tengui més ben posats que Cristo. Aquesta expressió no és cap grosseria ni cap flastomia. És pura doctrina tridentina: Nostre Salvador tenia dues naturaleses.
Amb sanats de fresc com Mas no anam enlloc. La independència és cosa d’enamorats disposats a deixar la vida en el rapte de la llibertat.

dissabte, 27 de setembre del 2014

LES NOTES DELS ENCANTS



Al final de curs, després dels exàmens, les  qualificacions constituïen els moments més emotius i transcendents de l’any.
Crec que una manera simple, gairebé joguinera, de recordar els ENCANTS 2914 és posar-los nota.
Enguany al desafiament de la nostra fira de tardor hi figuren moltes matrícules. Totes elles entranyables i prodigioses.
De tot cor, emocionat i agraït, don la nota màxima als germans de Can Gazà. Se l’han guanyada a pols. Són uns cabronets que a l’hora d’estrènyer s’ho fan perdonar tot, creant-te una estimera rabiosa. Talment ho vaig dir a l’assemblea dels dimarts.
Una altre 10, ben merescut, és per als col·laboradors. Han perseverat heroicament en el tall a cada minut dels deu dies de trull. Alguns d’ells, com Jaqueline i Josep Anton, estoicament èpics, s’han presentat cada matí amb gustosos i copiosos presents.
Però els “cum laude” de l’honor de les matrícules se l’emporten, aquest any, els companys de viatge del club Horizonte. Vaja un exemple  pràctic i directe de perfecte voluntariat el que ens han regalat aquests solidaris ciutadans rasos sense pretensions, interessos o polítiques més enllà de la justícia i la generositat!
El nou del superexcel·lent és, amb tot mereixement, per als mitjans de comunicació: Última Hora, periòdic i ràdio;  Diario de Mallorca; el diari digital dBalears; IB3, tant ràdio com TV; premsa i ràdio de Pollença; Cent per Cent i Manacor comarcal, s’han comportat de meravella, Fins i tot el silenci d’El Mundo sembla una prova de respecte, Tanmateix, la distinció de la comunicació ha de ser necessariàment pel complet, curós i afectuós reportatge de Maria Fuster a l’Ara Balears.
Malauradament, l’assistència no ha passat d’un 6 rascat. No ha vingut massa gent. Inexplicablement ens han fallat  un grapat considerable d’amics. Jaume  Sastre i els seus seguidors, enllepolits per la vaga de fam,  juntament  amb la comparsa del Club Horizonte, ens han salvat la papereta dels visitants. Tanmateix, la qualitat ha suplit la quantitat.
Estimadíssims amics nostres, no us culpabilitzeu: el Firó, que durarà tots els caps de setmana d’octubre, us brinda l’avinentesa de reperar i purgar el vostre pecat  amb un bany de generositat.
Catalina Cirer, amb una visita tan amable com atropellada i la reserva d’una pintura del segle XIX, que no ha vingut a cercar, salva  d’un zero absolut als polítics i als catòlics oficials. De l’Església no ha vingut ni Déu i dels partits ni Cristo.
Sentint-ho en el cor i a la butxaca, no tenim altre remei que suspendre, amb  quatre coma  cinc (4,5) als compradors.
Comprenem que no hi doblers però les gangues les pinten calbes. En pocs llocs com en els Encants, es trobarà la xamba casada amb la solidaritat.
Tot té remei, manco la mort, que és la gran solució. El firó, talment els exàmens de setembre, us brinda la gran ocasió de reparar la falta. Fins i tot podeu repetir les proves per treure nota.

dimecres, 17 de setembre del 2014

DINAR DE NOCES PER ALS ENCANTS


Com heu pogut comprovar, amics, port dies sense molestar-vos amb les meves parides. La meva màxima autoritat moral, humana, literària, tècnica, afectiva i efectiva m'assegurà que ja estàveu farts de sentir-me parlar dels ENCANTS.
A mig camí de l'eixida, crec que és just i necessari que us porti noves sobre l'esdeveniment més important de Can Cazà i sa Casa Llarga com és la fira anual dels Encants. Us puc assegurar amb una alegria fonda i agraïda, que fins ara la cosa no pot anar millor.
Gràcies als germans de Can Gazà, que s'estan portant de meravella, als entranyables amics de sempre, als nous companys de viatge del grup "Horizonte”, als esplèndids col·laboradors que mai no ens fallen, als aliats dels mitjans de comunicació, aquesta tercera edició dels Encants mereix un deu en tots els sentits i aspectes.
Però hi ha un punt que em té mortificat, contrariat, fins i tot trist. Em referesc a la dinàmica dels Encants. La nostra fira, com qualsevol mercadet solidari d'arreu del món, obeeix a un mecanisme de negoci. Tot i ser per a una bona causa, els preus, els doblers, els guanys econòmics, per altra banda tan essencials i necessaris, porten la batuta en tot i per tot.
Pel meu gust, jo només posaria una regla de joc: agafa el que t'agradi de roba, mobles, quadres, llibres, viandes, verdures, vins, ornaments i tu mateix posa el preu. Tu més que ningú saps què val allò que t'emportes. A mi mai de mai no m'enganyaràs.
Quan actues en llibertat i consciència només tu pots enganyar-te. Aquesta seria l'única manera de convertir un mercat en una prova de foc per la teva generositat. Sé que aquesta quimera, com totes les utopies, és irrealitzable. No m'ho deixaran fer.
Tot i això intentaré amb totes les meves forces, caparrudeses i histèries aconseguir una espipellada del meu somni. Lluitaré amb plors i ungles per convertir el darrer dinar dels Encants, diumenge 21, en un banquet de noces. Els noviis pararem taula, mentre els convidats ens lliurareu en metàl·lic, com és el costum d'ara, el regal de noces. Al costat de la taula assortida amb els millors menjars de Can Gazà, posaria un rètol que digués: MENJA EL QUE
VULGUIS I PAGA EL QUE PUGUIS. L'urna rebria
les mostres de generositat dels comensals.
Necessit poder creure que les persones que ens visiten són justes, generoses, fins i tot esplèndides.
Necessit comprovar que cap miserable, sigui ric o pobre, s'atreveix a trepitjar la terra sagrada de MARGINÀLIA.

dilluns, 8 de setembre del 2014

DONAR SENSE EXIGIR ÉS DESTRUIR



La filosofia de vida de Can Gazà rau a cada mot del lema dels  Encants d’enguany. La dignitat del pobre exigeix que quan se segui a taula pugui dir “aquest plat de calent no el m’han regalat. Me l’he guanyat”.
Val la pena canar la profunditat de cada mot de l’apotegma esdevingut divisa i senyera de Can Gazà.
La dignitat del necessitós assenyala els termes de la nostra solidaritat. El pitjor crim que podem cometre amb un miserable és convertir-lo en un “pobre objecte”. Tot acte de relació humana reclama un tractament de persona a persona.
Exigir, en aquest cas, va més enllà del simple reclamar  per clavar les fites del condicionament. L’ajuda al marginat posa condicions sine qua non. O es fa així, o el remei es torna pitjor que la malaltia. Un pobre amb fam és paràbola i clam de la cosa humana. Un pobre engreixat, es converteix en un insult per qui li ha omplert la pica.
Seure a taula no constitueix una expressió literària, sinó que entranya un acte fonamental dins l’exercici de la solidaritat i de la justícia social. Una cua de persones esperant un entrepà és el signe clamorós de la “pobresa espectacle”. Un espectacle que commou i que serveix de reclam perquè els benestants, culpabilitzats, afluixin la butxaca. Un dinar o un sopar, per frugals  que siguin, s’han de fer asseguts a taula.
Ho vull expressar amb tot el respecte i admiració d’aquest món. La manera com els Caputxins reparteixen “el pa de Sant Antoni”, tot i ser una obra de misericòrdia que no fa cap altre convent de Mallorca, esdevé un tracte indigne per al necessitat. Una volta a l’any, el dia de Nadal, els fills de sant Francesc fan les coses com Déu mana tot convertint l’església en un solemne i entranyable menjador. Jo crec que sant Antoni faria Nadal cada dia. Hi ha més de cent esglésies a Ciutat on poder resar; només una, una volta a l’any, per poder celebrar la cena del Senyor, l’autèntica missa.
“Un plat de calent” més enllà de la bellesa de l’expressió, inclou la necessitat d’un menjar complet i saborós. No debades en tots els indrets del món “cuina pobre” equival a dir menjar de gust a baix cost.
Regalar sense exigir equival a destruir. Destruir la dignitat del que dóna i del qui rep. Un regal és un signe excepcional d’estima. Mai de mai no es pot convertir en un mode de viure.
El pa de cada dia s’ha de suar. S’ha de guanyar. Si no, és donar la raó al gran assassí i dictador de l’Espanya sagrada quan decretà la llei “de vagos y maleantes”. També ens podem aplicar la segona versió de la llei: la nostra manera de fer beneficència esdevé “perillositat social”.
Vet ací el gran repte dels misericordiers, salvadors i redemptors dels pobres: ajudar, fins i tot estimar, vol dir exigir. 
Vet ací el gran desafiament de Can Gazà.

diumenge, 7 de setembre del 2014

BANDERIA,LA REVOLUCIÓ DELS EXCLOSOS



Gràcies, Balutxo, germà Sureda i Mestre, pel plaent regal de l'article del dBalears "BANDEJAT, UNA PARAULA PER A JAUME SANTANDREU (I PER A TOTS)". Els diccionaris i la lupa han pagat el preu de les meves remogudes.
Massa bé saps, company de viatges a la selva de les lletres, de quina manera els mots fan el seu camí des del significat primitiu a l'accepció definitiva per generalitzada. Així, quan escrivim boixar ningú ja no pensa en "la boixa per tapar un forat" (Dic. Fabra). Igualment, quan deim "t'estim" volem posar amor i no preu.
Obeint aquesta dinàmica, la paraula BANDEJAT s'ha estacat a la significança que tan esplèndidament insinues al teu escrit, tot referint-te als bandejats de les Germanies, als de la Guerra de Successió i als de les matances franquistes. Bandejat és un exclòs esdevingut un revolucionari.
La teva proposta cau en l'error del sermonaire que anuncia com a fet la utopia, tot proclamant "estimats germans". Convertir els marginats en bandejats constitueix la meta suprema. Però d'allí ha de venir. És com si decretassis "d'ara endavant els cans aperduats i apallissats, es diran llops". Que més voldria jo, que els meus cussons pucers mossegassin! Ara, ni tan sols lladren.
Hem retornat als temps dels pobres vergonyants quan els asilats, homes i nins de la Misericòrdia, solemnitzaven els enterraments dels rics tot portant un ciri curt i magre a la "llarga acompanyada d'un mort que passa endolada tot callant", com escriu Costa i Llobera. Ara, els marginats, lluny de fer nosa, fan bo. Tota l'alta societat, presidida per la reina, sense projecte d'home, ha convertit les seves disbauxes en solidaritat.
Ara, mir de sobreviure amb tota la ràbia històrica enterrada al fons de la utopia, a Marginàlia, el campament de desterrats "fills d'Eva, gement i plorant en eixa vall de llàgrimes".
Bon Mestre de follies, estrenarem el títol de bandejats el dia que em facin fora de la il·legalitat consentida i em trobi obligat a ser un ocupa a Sa Casa Llarga, forçat a guanyar-me el plat de calent, venent pel carrer articles robats, com un top-manta. Llavors aturarem el tràfic i compixarem les portes de la farmàcia del President. En aquell moment s'acomplirà el somni de la meva vida, com és proclamar la BANDERIA DELS EXCLOSOS on, com apunta Alcover, "una partida de gent segueix la revolta d'un general insurgent". 
"Un general insurgent" com el bisbe Casaldàliga que, fet pobre amb els pobres, escriu terra lliure amb poemes i coratges.