A MI L’ESGLÉSIA NO M’HA DEMANAT PERDÓ

Els traumes, com les mutilacions, amb el temps arriben a treure call de monyó, però mai no es curen. Et deixen baldat de per vida. Fins i tot, talment com passa amb els mals dels ossos, les remogudes aguditzen llur fiblada.

Així em trob aquests dies remogut i dolgut, àdhuc enfurit, arran de l'escàndol dels abusos de menors a la Diòcesis de Granada, conegut ja arreu del món com el crim de “Los Romanones”.

Quan només tenia vuit anys vaig patir abús de cos i de confiança de part del meu professor, un frare de la Salle, conegut i nomenat a tot Manacor com “l'Hermano Pep”. Al llarg de tres anys vaig ser un dels predilectes a l’harem dels seus alumnes abusats sexualment. Sovint les trobades es repetien tres i quatre pics per setmana.

Als onze anys, just acabat d’entrar al Seminari, la Inquisició de l’Església em violà l'ànima tot convertint-me de víctima en botxí. En una immensa sala de la Cúria, el Vicari general em va fer jurar sota pena d’excomunió que mai de la meva vida parlaria amb ningú de tot allò que m’havia fet el frare.

L’acompliment de la sagrada promesa durà cinquanta anys. Vaig rompre el secret publicant l’abús i la violació al llibre que més estim de la meva vida titulat “Encís de Minyonia”, primer premi Miquel Àngel Riera, 1996.

No esper que el Papa em cridi per telèfon ni que l’Església de Mallorca em doni una satisfacció. L’única cosa que he demanat i suplicat de tota forma i a través de tots els mitjans, escrits, orals directes i indirectes, és que em deixin veure l’expedient d’aquelles traumatitzants declaracions. L’arxiver diocesà em digué que els meus papers s’havien cremat. Mentida podrida: l’Església l’únic que ha cremat en aquest món són els condemnats per la Inquisició.

N’he parlat amb els dos darrers bisbes. Don Teodor, en aquest assumpte com en el punt de la meva homosexualitat declarada i operant, em tractà molt malament. Guard cartes seves terriblement denigrants. Don Jesús no em tragué fora de l’Església, però m’acompanyà fins a la porta.

Un dia, el Pare Nicolau Pons lliurà a Monsenyor Ladària, aleshores secretari del futur Benet XVI, un exemplar d’”Encís de minyonia”. El secretari de la Congregació de la Fe prometé al seu confrare jesuïta que em donaria una resposta. Encara esper la fumata.

El jutge eclesiàstic m’ha escoltat i m’ha tractat molt bé, però mai no hem arribat a descobrir el misteriós expedient.

El consol, millor dit, el condol, ja només l’esper de les persones honrades i conseqüents. Vull creure que a Mallorca molta gent coneix “Encís de minyonia” o fins i tot la seva traducció al castellà d’Àlex Volney, ”Nacido Hombre”. Però anhel, amb un desig entranyable, que aquest càntic a la meva infantesa, a la meva nissaga, a la meva llengua i la meva terra, que acaba amb el plany del meu abús de cos i de la meva violació de l’ànima, arribi als meus estimadíssims germans dels Països catalans. Les desgràcies només es justifiquen quan es poden compartir.

PD. A Can Gazà hi ha a punt de vendre i fins i tot de regalar un caramull de les meves memòries d’infant en les dues llengües oficials. Contacte: tel. 971204291 o sacasallarga@gmail.com.