L’amic, el cooperant,
el mentor de Can Gazà Rafel Joan
Fortesa ha canviat el
mode de viure entre nosaltres. Ara ens
pertany als condemnats a la matèria a esmolar els nostres sentiments per
adaptar les nostres sensibilitats a la
seva nova presència.
Rafel Joan, l’amo en Rafel com amorosidament i venerada l’anomenam els
companys de Can Gazà, ha coronat la seva carrera aconseguint els guardons més preuats per a
una persona. Per a una persona bona, autèntica i lluitadora com fou l’il·lustre
membre de l’Obra Cultural Balear. Ha copsat el premi d’honor de
l’estimera. Estimar, en el fons, resulta
fàcil ja que és un moviment natural de l’home, com pugui ser l’alenar; mentre
que guanyar-se l’estima dels altres, dels més menyspreats i marginats com som els
habitants de Marginàlia, resulta tot un art.
L’home savi i prudent, hereu de les grans cultures del món, com era
l’il·lustrat i estudiós banyarriquer de la nostra història, amagada al cau dels
arxius i de les memòries silents, mereix la medalla d’or de la veneració.
Respectar és un fruit natural de l’educació, però fer-se respectar per tothom,
pels de la dreta i pels de l’esquerra, pels rics i pels pobres, pels devots i
pels agnòstics, requereix una manya i una saviesa d’humil anacoreta al desert
de les multituds i de les hipocresies.
Deixau que en nom meu i dels meus, dels exclosos dels drets més
elementals de la nissaga humana, alci des de les profunditats de les meves
entranyes de bestiola ferida pel dolor i l’enyorança, un càntic d’estimera. Un
pobre i humil poema de gratitud i recordança.
Fa més de quaranta anys que Rafel Joan m’escollí com a pont i
intermediari perquè les seves generositats arribassin als més pobres. Però ha
estat a Can Gazà on aquest silenciós practicant de les benaventurances ha
exempleritzat la magna tesis de la solidaritat. D’una autèntica i senzilla
cooperació que parteix i acaba a la persona. Amb un gest, amb un somriure, amb
una escomesa, amb una estreta de mà, el nostre referent obrava el miracle de la
comunicació.
Deixau que l’urna de les seves cendres vagi acompanyada per una furtiva
llàgrima. D’unes llàgrimes autèntiques i diamantines que brosten d’un cors eixuts i d’uns ulls
cremats com són els d’aquells que ho han perdut tot en aquest món. Vós, l’amo
en Rafel, ens heu fet sentir persones importants i estimades. Gràcies.
Descansau en pau, amic i
mestre, conseller i referent de les nostres curolles. Però seguiu donant
guerra, des d’on sigui i com sigui, fins
a aconseguir que aquesta terra nostra,
aquesta cultura nostra, aquesta llengua nostra, aquesta història nostra,
aquesta comunitat nostra, aquesta vivència nostra sigui digne d’un fill, d’un
germà, d’un patrici com vós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada