Més enllà de la
tristesa, la ràbia i la vergonya per l’espectacle de la brega entre el PSM
i ERC, he sentit l’esgarrifança de la guerra fratricida, de la repetició del mite de Caïm
i Abel.
L’arrel del problema està en la
M i la C. Mallorquí,
sí. Català, no. Em moriré sense haver aconseguit que algú m’expliqui d’on surt
aquest visceral i irracional anticatalanisme del nostre poble. Crec que és
qüestió de psicoanàlisi. Hi ha d’haver raons vitals que s’amaguen al pou del subconscient
col·lectiu.
Sé –en el cas hipotètic que algú em llegeixi- la resposta dels respectables i venerables
camarades del PSM: “Som més català que ningú”. Català a on, com i fins a on?
A la meva edat, després d’haver viscut tantes històries desagradables
i tristes de recels, enveges i venjances entre companys de viatge, pas
olímpicament de la brega suïcida entre aquests dos gallets de garbera. Per mi,
que es matin. Però l’assumpte transcendental
radica en què l’únic -l’únic!– camí per alliberar-nos de l’explotació
colonialista d’Espanya és ser i sentir-nos Països Catalans. Països Catalans
cara alta i amb totes les conseqüències. Quan es tracta de la nostra identitat
nacional no hi ha tàctiques ni polítiques que hi valguin. Cal lluitar per la
independència fins a aconseguir ser un estat lliure i federat a la jove
república de Catalunya.
Fa anys vaig fugir del PSM i em vaig tirar de cap i de cor a ERC
perquè era i segueix sent l’únic espai on puc cridar, des dels meus ossos
retuts, les úniques dues paraules que em poden salvar com a poble. Aquests dos
verbs sagrats que em segueixen enrampant la veu i la sang són: independent i
català.
Des d’aquelles saons, han passat anys, però el panorama no ha canviat.
Llavors, com ara, era plenament conscient que proclamar-me esquerrà, republicà
i català era talment com ser xuetó, negre i maricó. L’estigma continua. Som empestats.
Estic disposat a sacrificar-ho tot per la unitat. Tot de tot, manco
deixar-me sanar la identitat de poble.
Me’n fot de qui comandi
l’escamot de la lluita. Me’n fot d’anar el darrer a la llista. Pas de càrrecs i
de poders, mentre pugui sentir-me acompanyat de cor i d’obres quan proclami a
ple pulmó, al bell mig de la plaça del poble “Som independent i català”. Ara MÉS
que mai.
I tant que sí, Jaume!
ResponEliminaEstic d'acord, amic Jaume, però, en l'inici de la discusió, qui i què ha iniciat la disputa? Per què? Qui és Caïm? El que també és clar és que mil esquerres catalanes en disputa mai no podran desbancar una sola dreta castellana unida en el nostre país o nació.
ResponEliminaM'avenc amb vós, mestre, compatriota i conciutadà Jaume!
ResponEliminaAnam enrere, molt enrere, d'homes d'estat amb altesa de mires.
No entr en les raons de cadascun dels barallats. Trob, però, que és al voltant d'una taula i sense micròfons ni mòbils ni res de tot això que hem de discutir les desavinences totes, de la primera fins a la darrera.
Mai en públic. Mai!