dimarts, 31 d’agost del 2021

FAULA I RECORDANÇA DE TOMEU CAPELLÀ TUGORES

 

 

Després d’un any i mig l’esclató de cor comencen a allunyar-se i es guareixen les nafres per la mort de l’amic Tomeu Capellà. Per això, avui, tenc el coratge de recordar-lo des de la serenitat, tot dedicant-li un homenatge afanyat amb un quintà d’enyorança i un polsim d’ironia. 

Hem passat de terrols a llonguets, però les nostres arrels ens conserven la saba del camp per captar la faula del ferreret amb tota la seva significança. No debades els capricorns, com Tomeu, s’aferren a la terra com a element i referència. 

Conten que un pareller seguia llaurant horabaixando a la vora d’un torrent. La fatiga havia engolit el cantet de l’amo i de la santa bèstia que s’esllomava estirant l’arada. De cop un ferreret, d’un salt, es plantà damunt el mantí mentre raucava “Llauram! LLAURAM!”. El cant nupcial del ferreret reprodueix les martellades del ferrer damunt l’encruia. D’aquest contundent ressò del tas de la fornal nasqué el nom de ferreret. 

No crec que el pes d’aquell xalest granotel.lo enfonyàs la rella més endins, però la seva ocurrència alegrà la tasca del pareller fins a convertir la llaurada en una gesta especial i memorable. 

Tots finim, però només moren definitivament els normals. Els que s’adapten als modes i a les modes imposades, talment coques de motllo. Desapareixen. Se salven els ferrerets. Els singulars, els diferents, els qui estan contents d’haver-se conegut. Aquells que es fan seves les tasques de la tribu. Aquells que conjuguen els verbs de la vida en primera persona del plural. Llauram! 

El registre dels cavalls de carreres assenyala cada any una lletra per distingir les generacions de campions. L’any 1946 tocà la lletra efa. El nostre aimat personatge nasqué el dia de Sant Antoni. 

A Tomeu Capellà Tugores li vénen a mida molts dels mots, substantius i adjectius, que comencen per efa. Una lletra pot definir tota una persona. 

FE. El nostre enyorat amic era un home de fe. No parl només de les creences religioses. Em refereix a la fe viva, menuda, calenta, miraclera, diària... Fe en la vida, en la lluita, en la solidaritat, en la germanor, en la família, en les causes, en la humanitat, en la bona teca, en el benestar... Sempre i en tot anà de bona fe.

Me’n fot, però t’estim. 

Com si murmuràssim una llarga lletania feta cançó us convid a repassar, des de la efa estant, els mots que casen amb el tarannà, la peripècia, la vida, el testimoni, del nostre enyorat amic. 

Tomeu Capellà Tugores fou un home, una persona: 

Familiar en l’amor i en el tracte. 

Fantasiós. Un vertader prodigi de fantasia a l’hora dels invents, de les aliances, de les trobades i de les tretes. 

Fantàstic. Optimista. Incombustible. 

Ferm fins a la caparrudesa. Mai no amollava el mac. 

Fatxenda. Per pinxo, jo, pensaria. 

Festós, festívol. Val a dir admetent. Simpàtic. Embaucador. Conqueridor.

Fisonomista. Coneixia tot déu. I mitja humanitat el coneixia a ell. 

Filantrop. Un perfecte combinat d’altruista amb reminiscències cristianes. 

Fort. Ferro forjat. 

Financer. Es passà la vida fent la cort a les finances. 

Fidel. Als ideals, als amics, a les curolles... 

Feliç. 

Però de totes les paraules que inicien la seva simfonia en fa major jo triaria el títol de fantasma. Aquest seria el nom que escolliria si em fessin Papa. El sen fantasma. El sant fantasma. Tots – absolutament tots!- som fantasmes. La diferència es troba en la parafernàlia. Hi ha un pocs –poquíssims - fantasmes que no usen llençols. El nostre personatge era un d’ells. 

Tot el meu respecte, admiració i enveja pels fantasmes que ho són a cara descoberta, sense tenir vergonya d’anar despullats tot exhibint les seves ossamentes. Jo tota la vida he intentat despullar-me. Però mai no ho he aconseguit. Tant prompte com em trec un llençol en compareix un altre. 

Ara mateix jo hagués pogut mostrar-me tal com som, vull dir, un amic enyoradís, un germà adoptiu del Meu Capellà. Però com veieu, m’he embolicat el llençol de pobre poeta. Tenc urgència per esquinçar tots els llençols perquè sé que al final esdevenen mortalles. 

Tanta enrevolteria per arribar al punt neuràlgic de la meva comunicació. 

Us deman que actueu de testimonis a l’hora de donar les gràcies al nostre Tomeu Capellà Tugores. 

Gràcies, amic, perquè me cercares i et constituïres en ambaixador per poder entrar al club exclusiu i selecte d’Horizonte. Et constà escalar un mur de prejudicis i males fames. Al final, un vespre aconseguires que jo fos el convidat il·lustre del sopar mensual a l’hotel Horizonte. Vares ser el padrí jove del meu baptisme. L’amistat massissa, l’amor entranyable i la perseverant col·laboració dels membres d’Horizonte ens han salvat el darrer tram de la nostra vida. Parl de la meva trescalemena, però més encara em referesc a la supervivència de Can Gazà, amb la Casa Llarga i la Nau de Marginàlia. Sense l’aigua fresca dels amics d’Horizonte no haguéssim aguantat la travessia del desert. 

Gràcies, amic, perquè el cop terrible de la teva sobtada mort ens ha salvat la vida. El teu contagi i el teu fatal desenllaç ressonà com un crit d’alerta. Un avís contundent que ens centrà la percepció de la insòlita i letal força de la pandèmia. Ets el nostre màrtir. El teu horrible sacrifici ens ha salvat. A Can Gazà no hem tingut un sol positiu. Ens hem afanyat a vacunar-nos i a hores d’ara contínuam en una severa guàrdia. La teva mort no ha estat inútil. El teu record ens manté en lluita constant. 

Gràcies, amic, per demostrar-nos que l’amor és més fort que la mort. Tu segueixes viu per a nosaltres. Encara et veig assegut a Marginàlia tres dies abans de la teva mortal trobada amb la Covid. Les hores que esmolàrem la llengua i la imaginació sempre a favor dels més dèbils s’han tornat eternes. 

Gràcies, amic, per fer-me entendre l’enginyosa expressió d’aquell jove novii que canvià el cànon matrimonial. Va esmenar la mentida clàssica d’estar units “fins que la mort ens separi”, tot canviant-la per la veritat eterna: “Estarem units fins que la mort de l’amor ens separi”. 

Amic, l’estimarem sempre.

dimarts, 17 d’agost del 2021

TENDRESA I PLANY DELS MARGINATS PER A DON TONI GARAU I MULET, FUNDADOR DE EL REFUGI


Si el títol d’“homenot” no fos una invenció de Josep Pla, el millor prosista de les lletres catalanes, podria sonar a improperi. 

Avalat pel déu dels mots aquesta denominació ressona a homenatge. Don Toni Garau i Mulet ha estat un “homenot” per a tots els mallorquins, però de forma significativa, ben mirat clamorosa, el senyor de Costes fou un autèntic gegant per als exclosos, per als rebutjats de la nostra societat. 

Pel seu regust casolà de rondalla mallorquina els bandejats escàpols i furtius atorgam el tractament de gegant al nostre pare adoptiu. Llevat que el tità de la nostra llengua era manacorí i el nostre ciclop de Marginàlia inquer, entre els dos Tonis, Alcover i Garau, les traces i les similituds són manifestes. El valor de les bestioles humanes, àdhuc les gegantines, no es mesura per allò que som o que tenim. Tot ho defineix la resposta clara i llampant a la pregunta essencial: a favor de què i de qui poses els teus béns, les teves qualitats, les teves potències, les teves tasques, el teus sabers, les teves determinacions? 

El nostre estimat colós, com l’anomena des de la primera pàgina el seu hagiògraf Miquel Segura, dedicà totes les seves forces, la seva privilegiada intel·ligència, la seva ràpida intuïció, la seva voluntat de ferro, la seva inamovible caparrudesa, la seva passió de sang calenta, la seva capacitat de lideratge –a les seves memòries confessa que va néixer per manar i comandar- el seu mític ego de narcisista absolut, tot el que tenia, aconseguia i era, ho dedicà a favor d’unes persones i d’unes causes ben determinades. La família ocupà el lloc preeminent de les seves curolles. Una família que l’adora, que passa de la clovella per anar directament al bessó, al secret d’una tendresa poruga de nin gran. 

Ara, estimats amics, dins la nit fosca del vostre dolor notareu a faltar els seus udols de llop marí varat a terra seca. El nostre admirat tità jugà el seu capital humà a favor d’una Mallorca famosa i respectada des de la presidència del Foment del Turisme. El nostre inquiet propulsor posà messions per la cultura del nostre poble des de la presidència del casal Balaguer i des de l’empenta per a un ensenyament d’alt nivell des de la nostra Universitat. 

Però Don Toni arriscà tot el seu ser, tota la seva força, tot el seu desafiament damunt la carta de El Refugi. El doctorat en enginyeria de camins, voreres i costes davant una evidència mai no reculava. D’un sol glop captà que un tirat al carrer, un drogoaddicte, un alcohòlic, un foll follet, per damunt tot, és persona. Un malalt social té dret a rebre tot allò que necessita. Davant la clamorosa realitat de centenars de criatures humanes tirades al carrer, ell, aferrat al seu carnet de capità de vaixell, emproà la barca cap a la mar gran, tot desafiant les tempestats legals, socials, religioses i politiques. 

L’any 1992, amb l’empenta essencial del nostre gegant, es posava en marxa una de les obres socials més valentes i arriscades de la història de Mallorca. A una pensió del carrer dels Apuntadors de Palma, tots els marginats dels marginats trobaven menjar, jaç, assistència mèdica, xutes netes, condons i metadona. Perdonau que sigui tant explícit. Ho faig perquè calibreu el tarannà lliberal de Don Toni. A hores d’ara Creu Roja, Metges del Món i el Consell de Mallorca es reparteixen els serveis que posà en marxa la gesta d’aquell escamot de benignes partisans. Un home és la cara que mostra i per qui la mostra. 

El fundador de El Refugi no actuava rere un escriptori, ni per les hipòcrites dreceres de les influències. El nostre bon samarità donava la cara per aquells que intentava ajudar. Mostrà cara per una nova església dels pobres i per als pobres organitzant una trobada al saló de la Banca March amb el Bisbe Gaillot. Aquest monsenyor francés sofria persecució eclesiàstica per les seves fal·leres evangèliques. 

El nostre líder –on es presentava automàticament es feia president- desafià el poder polític seient-se a l’escalonada dels jutjats, envoltat de bandarres, reclamant la plena llibertat d’expressió per als oprimits. Ara més que mai ens adonam que l’innocent Aristòtil l’errà de ple definint l’home com un animal racional. Mai el filòsof grec podia imaginar-se una acumulació d’imbecil·litat com la que patim ara arreu de tot el món. 

Per això, obligat a descriure un gegant con Don Toni, m’aferr a la sentència que defineix l’home com un animal contradictori. Si voleu complir el darrer desig del nostre admirat i respectat amic llegiu el llibre ”Yo, Antonio Garau M., la verdad desnuda”. Llavors, amb calma i emoció, us adonareu fins a quin punt el pare adoptiu dels marginats era un homenarro, un autèntic artista de la vida. Arribà als 93 anys perquè havia domat les feres de les seves contradiccions, mentre respectava les contradiccions dels altres. De tots nosaltres. Tots. 

El benaurat Toni Garau i Mulet ha mort en pau rebent la comunió cada dia. Aquest home de món, aquest científic, aquest paradigma de la raó, vivia la fe del carboner. Pens que aquest pillastre del catolicisme inventà una nova figura de fill pròdig. En lloc de fugir de la casa del pare com li pertocava per obligat i lògic agnosticisme va fer d’amagat una còpia de les claus i compareixia cada vespre a refugiar-se a la casa del Pare. D’aquest Pare que l’ha acollit als seus braços i que escoltarà les seves súpliques a favor dels seus fills adoptius que avui ploram amb tendresa i agraïment la seva partida.