Tot contemplant els resultats de les eleccions, els animalons malauradament racionals ens veiem abocats a una fiblada de raons. De raons sense raó. Els interrogants, pels quals no albiram ni la més mínima resposta lògica, ens cauen damunt la calba com una calabruixada. Vet ací, talment una teringa de formigues, una petita mostra.
Per
cercar una explicació als resultats electorals m’aferr a la fatídica saviesa
dels refranys populars. El poble, a força de cops d’infortuni i ensurts de
sorpreses surrealistes, ha acumulat un catecisme de la conformitat. Una de les
sentències que il·luminen les foscúries de les intencions dels votants és aquella
que diu:”Val més allò dolent conegut que allò bo a conèixer”. Amb aquesta
filosofia, a una tercera volta, el PP trauria majoria absoluta.
Un altre
dogma que sosté la moral popular és que la corrupció no influeix, ben mirat per
res, a l’hora de les votacions. Tanmateix la gent -i ma mare
puntualitzava que tots som gent– en el fons secret del seu còdex de
conducta, pensa que si ell tingués ocasió faria el mateix que fan els polítics
suposadament corruptes. Els que tenen el poder no roben. Tant sols s’aprofiten
de les circumstàncies. Com ha fet, fa i farà qualsevol bestiola humana que té
potestat de dirigir les influències.
Els homes de la terra i molt especialment els
serfs d’aquest malmenat turó nostre en
mig del mar saben que els arbres suren i
perduren des de les arrels. Vull dir que les institucions del poder com puguin
ser els partits, les esglésies, les màfies, les tribus, les botifarres i àdhuc
els botifarrons, arrelen en unes
profunditats insondables. No endevinam les arrels, però ens arriba la saba. La
lletrada.
Malgrat
tot i tots us brind una proposta post electoral, post partum, post desengany,
post poalada d’aigua freda, post donada pel sac i dolces. Us don un remei que
jo fa temps estic posant en pràctica amb uns resultats espectaculars de cara a
la meva vida, a la meva humilitat, a la
meva felicitat. Us convid a deixar les autopistes, les carreteres, els camins i
les camades per envestir per les dreceres. Les dreceres són sempre
transversals. Lliures i a lloure cap amunt.
Crèdul de
mi pens que una persona apallissada, desenganyada, desil·lusionada, es troba
preparada per rebre un secret. Una confidència. Us ho jur per tota la sang dels
esclaus, per tots els patiments dels pobres, per totes les innocències dels
benaurats: la vida es troba als marges. Només els bandejats tenim dret a riure,
a riure’ns de tot i de tots, començant per les nostres creences i utopies.
Germanets de les lluites inútils, us oferesc Marginàlia –la gran Marginàlia– com a pàtria
dels nostres somnis. Per treure carta d’identitat basta accepteu i mostreu qualsevol caire de les vostres marginacions.
Tant s’hi val que la teva marginació, que reconeixes i estimes, sigui sexual, política, econòmica, religiosa,
amatòria, intel·lectual... Si et sent marginat estàs salvat. Si ens ajuntàssim
els marginats conscients, gojosos i creixents estaria salvada fins i tot la nostra
esclavitzada terra de dretes, de sempre i per a sempre.