La història del catolicisme ens ofereix diverses estampes de missioners.
La
més cèlebre i canonitzada per l’Església és la del missioner
conqueridor, colonitzador. Al costat de l’exèrcit, domina noves
terres per a la cristiandat. Tal és el cas de Francesc Xavier i de
Juníper Serra.
A
l’altre extrem es troba el missioner alliberador. El qui creu que
per poder batejar un esclau, abans has de trencar-li les cadenes.
L’exemple més clamorós és el que visquérem els missioners amb
Camilo Torres. Aquest capellà colombià ens acorà el desafiament
més cruel als capellans que, com jo, havíem anat a Amèrica del Sud
a salvar ànimes. Aquest fundador de la Teologia de l’Alliberament
portà el seu compromís evangèlic fins a l’extrem de fer-se
guerriller.
Un
cas singular de missioners foren els Jesuïtes de Paraguai. Tots
recordam la seva gesta per la pel·lícula “La Missió”. Unir i
reunir els indis en comunitats era l’única manera d’evitar que
fossin venuts com esclaus pels mercaders cristians. Aquests sants
barons no canonitzats haurien de patrocinar el nostre petit intent de
fer de Can Gazà una reducció autogestionada.
Ramon
Llull, al costat dels alts títols, exhibeix també el de missioner.
Però la seva obra missional no passa de ser una bella utopia.
Convertir un moro des de les matemàtiques logístiques de la
teologia és un somni de posta de sol a l’escola de llengües de
Miramar. Tot i això, a força d’insults aconseguí que els
musulmans li atorgassin la patent de màrtir.
De
seguir un model de missioner jo intentaria el mètode d’Anselm
Turmeda: en lloc de convertir-los, convertir-te. Tot fent-te un
d’ells. En el cas del frare franciscà mallorquí, l'encarnació el
conduí a ser un dels musulmans més importants de la religió
mahometana. Jo he resat a la seva tomba al mercat de Tunísia i he
begut de la seva inspiració a l’hora de voler ser un marginat
il·lustre.
El
nostre estimat, recordat i plorat amic Miquel Parets, ens presenta
amb la seva vida i miracles, un singular exemple del missioner pur i
dur. Dels signes de l’arribada del Regne (Lluc,VII, 18, 35) el
trempallamps de Santa Maria escollí el lema de “els pobres són
evangelitzats”. Ramon Llull, per il·lustrar l’exemple ja adduït,
s’encapirotà amb els altres signes com els “cecs hi veuen, els
sords escolten...“, tot intentant miracles cabalístics amb els
fanàtics d’Al·là. El nostre missioner amplià el panorama a
tothom, fins al punt de poder sentenciar: “la gent –tota la
gent- és evangelitzada”. Com a bon Narcís de Crist, Miquel
Parets, traduí el verb evangelitzar com: “contagiar el fervor de
les seves creences”.
L’estampa
més clara i clamorosa de missioner l’assolí el capellà mallorquí
en el seu servei sacerdotal als penals infernals de Lurigancho i
Miguel Castro Castro. Em sembla, la seva, una jugada mestra: davant
l’impossible, passes la pilota a Déu.
Jo
acabaria la pel·lícula del missioner mallorquí amb la celebració
d’una de les seves fervoroses misses a l’infern de la presó de
Lima. Entorn de la taula eucarística es reuneixen els violats, els
violadors, els assassins, els mafiosos, els psicòpates, els drogats,
els camells, els guardians... En el centre un pobre home valent, ben
mirat inconscient, desafiant la mort per donar la cosa millor d’ell
mateix, com és la seva fe,
Miquel,
amic, missioner pur i dur, donat que ja no la necessites, podries
arrambar-me una espipellada de la teva fe.
Una anàlisi tan certa com profunda. Per mi dos monstres de la fe, entesa com esperança de vida. Com bé diu en Jaume, d´ell mateix, un marginat il.lustre. En Miquel també ho fou. Al Molinar fou incomprés per dur s´en als gitanos que mal viiena Ca´n Pere Antoni, quan aquell solar era punt de trobada de rates i bruticia. En Miquel fou marginat i perseguit per les autoritats a Burundi. Però és curiòs, sempre malgrat la marginàlia necessària per entendre la vertadera fe, aquells que com en Miquel o en Jaume, no tan sols l´entenen, si no que la viuen, són els que de veritat gaudeixen d´una felicitat perpètua.
ResponEliminaJo també sóc un marginat, perquè sóc un prés, però no tenc por per això, perquè l´exemple de Miquel m´enlluarnà un estiu dels anys 80 al Molinar, i l´exemple d´en Jaume m´il.lumina cada dia. En Miquel deixà llavor a mallorca, la seva neboda , na Cati Alorda que treballa al GREC , amb companys de presó, sense dubta la genètica dels Parets segueix ben viva.
Gràcies Miquel per esser-hi sempre i gràcies Jaume per recordar-m´ho amb aquest escrit.
Pau i bé.