NOCES

Aquí teniu la meva inervenció en el concert homenatge que es va celebrar ahir, dia 12 de març, al Teatre Municipal de Manacor.



M’heu honorat, amics, pel títol més apreciat i autèntic de la meva vida. Som el sen Terròs. Ho dec tot a la nissaga i a la terra. Pens que aquesta dignitat em dona dret a convertir-me en un ocell. És un ocell poc tractat, però molt especial. Per a mi és l’au més atrevida i agosarada de totes les de ploma. Pertany a la família dels cuculis canoris. El cucut té un costum desvergonyit, aprofitat, originalíssim. El cucut, com jo aquesta nit, a l’hora de pondre cerca un niu. Lleva un ou dels propietaris i n’hi posa un dels seus. Cerca els nierons dels ocells més bondadosos. Té preferència per les aus canores. Si pot, confia la seva descendència als rossinyols.

Si jo fos una personeta mínimament normal ara estaria agenollat, amb llàgrimes als ulls, pronunciant en tots els tons un sol mot: gràcies, gràcies. Moltes gràcies. Estic emocionat. Content. Mai no em mereixia tant d’honor. Tanta estimació. Tanta escalfor. Tanta generositat. Gràcies. Moltes gràcies.

I vet ací que puj a l’escenari i, com un atrevit cucut, m’apoder del vostre niu per fer el signe més transcendental, profund i significatiu de tota la meva vida. Un autèntic i vertader sagrament. Ara mateix, aquí, davant vosaltres, em vull casar. Sí. Sí, casar.

Fa estona que pensava fer-ho. Les feines i les curolles m’han robat el temps i l’esma. Els meus comptes eren convidar-vos un dia per celebrar el meu amor. I almanco prendre una copa junts. Però així com han vingut donades he fet tard. Entre l’epidèmia i la guerra m’han barrat el camí de qualsevol eixida, per meravellosa que sembli. Estic a punt de complir 84 anys. Com diu la cançó: «Mumareta meva, jo ja no puc pus». No puc esperar més.

Jo no necessit casar-me. Fa vint i escaig d’anys que ens vàrem conèixer. Portam 10 anys vivint en parella. Exactament, des del dia que vaig deixar d’exercir de capellà. Som feliç. Immensament feliç. He recorregut el procés del matrimoni. Al principi, ell estava enamorat i jo estimava. Ara, ell m’estima a matar i jo estic enamorat com un boix. Tampoc necessit papers de cap classe. No tenc ni una bicicleta en nom meu. Per altra banda, la família estima, jo diria que adora, el meu amic i amat, com un membre més de la tribu. El mateix tractament rep jo de llur germana i dels seus fills.

Em cas ara i aquí per pagar amb un favor el vostre honor.

Mirau, siguem sincers. Quan ens tornem a reunir convocats pel meu nom serà per expressar el vostre condol. Avui podeu xerrar. Fer exclamacions. Alçar aclamacions. Com més millor. El comiat serà per a mi un esdeveniment molt seriós. Fa estona que em prepar. Estic segur que anirà bé. Molt bé. Llavors no podreu xiuxiuejar baix baix, ni pegar-vos colzadetes, com podeu fer tranquil·lament ara. Per això, vull saciar la vostra curiositat.

Per un premi que em concedí el Govern tenc dret a un tractament honorífic i a una esquela. Veureu, llavors, com el primer lloc l’ocupa el nom de Miquel Àngel Castell Perales. Ell és el meu amic i amat com ens ensenyà a dir Ramon Llull quan ens dirigim a la nostra parella. Ell encapçalarà el dol vora les meves germanes, el meu cunyat i la resta de la meva estimadíssima família. No vull que us buideu el cap debanant qui és ell. Ell és ell.

M’encanta aquest moment i aquest lloc per casar-me. Al llarg de molts d’anys ho vaig fer per als altres. Batiava, combregava i casava al lloc on volien. Molts de vosaltres, anit, em guardau de mentir. Record com al meu estimat artista que em regala aquest retrat, en Pere de Sa Leo, el vaig casar baix d’un garrover. La seva dona s’abillava amb un meravellós vestit de sac que ella havia dissenyat. Vaig tenir la gran sort que gairebé sempre m’acompanyava Maria Antònia Gomila. En moltes avinenteses ella salvà la dignitat i la bellesa de la cerimònia. Altres pics vaig gaudir de l’honor de que tocassin el piano Pep Ros o Petra Riera.

Us alliberau de la celebració però no us puc salvar del sermó.

Mai no he casat ningú -jo no vull ser l’excepció - sense encomanar-li unes paraules solemnes, sentides i profundes.

Aquestes tres paraules, Miquel Àngel meu, estimat, les hem viscudes, treballades i augmentades junts. Ara guiaran el nostre destí més que mai. Aquests tres mots són

JUSTÍCIA. Els reconeixement de mèrits és per tu. Tothom sap que Can Gazà funciona pel teu esforç absolut.

LLIBERTAT. Des que formam parella em sent més lliure que mai. No he hagut de desviar-me un sol mil·límetre del meu camí. Tot al contrari. Al teu costat som més jo. A Can Gazà coneixem la desgràcia de ser esclau d’una droga, però ens sembla més desgràcia ser normal, viure esclau del que diran. O altres dois.

SINCERITAT. Carregats de limitacions i defectes odiam rabiosament la hipocresia. Hem desterrat de les nostres ments el fantasma del «com si fos». No és com si fossis l’amant. Ets el meu amic i amat. Per a sempre.

Des de les profunditats mes fondes del meu cor us dedic amics meus, germans de l’ànima, tota la meva tendresa, tot el meu agraïment, tota la meva vida, tota la meva poesia en una humil estrofa que per a mi ho diu tot:




LA VIDA ESGARRIFA RAMPES

DE LLIBERTATS CAP AL TARD.

L’ETERNITAT SOU VOSALTRES.

JO VULL MORIR ESTIMANT.




Miquel àngel, vine a salvar aquest cucut que s’ha enfilat massa amunt.

TRANSCENDÈNCIA D’UN CONCERT HOMENATGE QUAN ESDEVÉ TROBADA DEFINITIVA

Entre 1980 i 1990 els amics manacorins em concediren l’arriscat honor de tres homenatges. En aquell temps les moixaines ens cremaven les mans. Gaudíem de coratge, humor i temps per engospar les contradiccions. 

El primer homenatge fou l’any 1980 a través del reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de mallorquí. El meu germà i mestre 

Antoni Tugores, aleshores director del setmanari Manacor, amb motiu del premi de les lletres valencianes per «Mamil.la, encara», m’armà un sopar multitudinari al Molí d’en Sopa. Record que al reportatge d’aquest segon homenatge ma mare sortia guapíssima. 

Per aquelles saons S’Agrícola em concedí «l’A d’or». A l’església del Convent gaudírem d’una vetllada entranyable. Pep Ros gran músic i company d’aventures estrenà l’orquestració de «L’arribada del Crist». 

Tot i això, les presentacions dels meus llibres a Manacor s’han convertit sovint en una mena d’homenatge on ballava més l’autor que el llibre. Els meus llibres, pobrets, resten sempre ajupits a l’ombra del fantasma! 

Fins ara els homenatges havien complit amb l’estricte ritus de les encensades. La recepta és simple i infal·lible. Es necessiten uns calius encesos i una embosta d’encens. La resina de pi fa el mateix efecte per un preu ínfim. Seguint devotament el canons de la litúrgia, es tiren uns grums d’encens damunt les brases. Llavors el fum s’enlaire tot perfumant el sòtil buit de l’ego túmid. 

Però vet ací que el Concert – Homenatge que ha preparat, amb un esment entranyable, el Cor de Cambra Ars Antiqua al Teatre de Manacor, ha assolit la transcendència d’un esdeveniment definitiu i definitori. De cop, la trobada s’ha convertit en abraçada. 

Per a mi l’encontre d’aquest proper dissabte vessunya transcendència per un envitricoll de venes, com són les circumstàncies i les utopies. Per mor de l’epidèmia he coronat dos anys de reclusió, ben mirat absoluta, a Can Gazà. Port dos anys sense entrar a Manacor. El meu radicalisme en la tancada pot semblar exagerat, però fins ara hem aconseguit que cap membre de la Comuna, essent tots d’altíssim risc, patíssim el contagi de la COVID. 

La vida d’eremita m’ha cisellat positivament en molts de caires, però el preu de la nova imatge ha resultat molt alt. He perdut el contacte fins i tot dels amics de més a prop. Per això, sent aquesta trobada com un esdeveniment essencial més enllà de tot homenatge. 

Estic a punt de rapinyar els 84 anys. Ningú m’ho farà avinent. Per això ho dic jo. Aquesta trobada de dissabte és el meu comiat definitiu. Cada abraçada amagarà, als avencs de la tendresa, un adéu implícit. A l’enterrament tots us podreu consolar amb l’ocurrència: «Manco mal que el vaig veure a l’homenatge d’Ars Antiqua. Ja estava vellet, el pobre». 

Quan vaig estrenar el primer bel la humanitat repicava tambors de guerra. Les matances caïnites han assassinat i assassinen, encara, en un terrible Son Coletes mundial totes les meves utopies. Fidel a la meva nissaga hauré estat el sen Terrós que em pertocava representar al paper de la comèdia. 

A l’homenatge voldria presentar-me davant vosaltres tal com vaig arribar en aquest món: despullat i indefens, tot reclamant amb llàgrimes a la memòria una carícia de la vostra mirada. A tots els que heu fet possible aquesta transcendental trobada vull dedicar-vos com a profund agraïment el meu últim poema. Una petita estrofa a la qual vaig canviant els mots segons les urgències sentimentals: 

La vida esgarrifa rampes 

de llibertats cap al tard. 

L’eternitat sou vosaltres. 

Jo vull morir estimant.