Entre 1980 i 1990 els amics manacorins em concediren l’arriscat honor de tres homenatges. En aquell temps les moixaines ens cremaven les mans. Gaudíem de coratge, humor i temps per engospar les contradiccions.
El primer homenatge fou l’any 1980 a través del reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de mallorquí. El meu germà i mestre
Antoni Tugores, aleshores director del setmanari Manacor, amb motiu del premi de les lletres valencianes per «Mamil.la, encara», m’armà un sopar multitudinari al Molí d’en Sopa. Record que al reportatge d’aquest segon homenatge ma mare sortia guapíssima.
Per aquelles saons S’Agrícola em concedí «l’A d’or». A l’església del Convent gaudírem d’una vetllada entranyable. Pep Ros gran músic i company d’aventures estrenà l’orquestració de «L’arribada del Crist».
Tot i això, les presentacions dels meus llibres a Manacor s’han convertit sovint en una mena d’homenatge on ballava més l’autor que el llibre. Els meus llibres, pobrets, resten sempre ajupits a l’ombra del fantasma!
Fins ara els homenatges havien complit amb l’estricte ritus de les encensades. La recepta és simple i infal·lible. Es necessiten uns calius encesos i una embosta d’encens. La resina de pi fa el mateix efecte per un preu ínfim. Seguint devotament el canons de la litúrgia, es tiren uns grums d’encens damunt les brases. Llavors el fum s’enlaire tot perfumant el sòtil buit de l’ego túmid.
Però vet ací que el Concert – Homenatge que ha preparat, amb un esment entranyable, el Cor de Cambra Ars Antiqua al Teatre de Manacor, ha assolit la transcendència d’un esdeveniment definitiu i definitori. De cop, la trobada s’ha convertit en abraçada.
Per a mi l’encontre d’aquest proper dissabte vessunya transcendència per un envitricoll de venes, com són les circumstàncies i les utopies. Per mor de l’epidèmia he coronat dos anys de reclusió, ben mirat absoluta, a Can Gazà. Port dos anys sense entrar a Manacor. El meu radicalisme en la tancada pot semblar exagerat, però fins ara hem aconseguit que cap membre de la Comuna, essent tots d’altíssim risc, patíssim el contagi de la COVID.
La vida d’eremita m’ha cisellat positivament en molts de caires, però el preu de la nova imatge ha resultat molt alt. He perdut el contacte fins i tot dels amics de més a prop. Per això, sent aquesta trobada com un esdeveniment essencial més enllà de tot homenatge.
Estic a punt de rapinyar els 84 anys. Ningú m’ho farà avinent. Per això ho dic jo. Aquesta trobada de dissabte és el meu comiat definitiu. Cada abraçada amagarà, als avencs de la tendresa, un adéu implícit. A l’enterrament tots us podreu consolar amb l’ocurrència: «Manco mal que el vaig veure a l’homenatge d’Ars Antiqua. Ja estava vellet, el pobre».
Quan vaig estrenar el primer bel la humanitat repicava tambors de guerra. Les matances caïnites han assassinat i assassinen, encara, en un terrible Son Coletes mundial totes les meves utopies. Fidel a la meva nissaga hauré estat el sen Terrós que em pertocava representar al paper de la comèdia.
A l’homenatge voldria presentar-me davant vosaltres tal com vaig arribar en aquest món: despullat i indefens, tot reclamant amb llàgrimes a la memòria una carícia de la vostra mirada. A tots els que heu fet possible aquesta transcendental trobada vull dedicar-vos com a profund agraïment el meu últim poema. Una petita estrofa a la qual vaig canviant els mots segons les urgències sentimentals:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada