dissabte, 27 de setembre del 2014

LES NOTES DELS ENCANTS



Al final de curs, després dels exàmens, les  qualificacions constituïen els moments més emotius i transcendents de l’any.
Crec que una manera simple, gairebé joguinera, de recordar els ENCANTS 2914 és posar-los nota.
Enguany al desafiament de la nostra fira de tardor hi figuren moltes matrícules. Totes elles entranyables i prodigioses.
De tot cor, emocionat i agraït, don la nota màxima als germans de Can Gazà. Se l’han guanyada a pols. Són uns cabronets que a l’hora d’estrènyer s’ho fan perdonar tot, creant-te una estimera rabiosa. Talment ho vaig dir a l’assemblea dels dimarts.
Una altre 10, ben merescut, és per als col·laboradors. Han perseverat heroicament en el tall a cada minut dels deu dies de trull. Alguns d’ells, com Jaqueline i Josep Anton, estoicament èpics, s’han presentat cada matí amb gustosos i copiosos presents.
Però els “cum laude” de l’honor de les matrícules se l’emporten, aquest any, els companys de viatge del club Horizonte. Vaja un exemple  pràctic i directe de perfecte voluntariat el que ens han regalat aquests solidaris ciutadans rasos sense pretensions, interessos o polítiques més enllà de la justícia i la generositat!
El nou del superexcel·lent és, amb tot mereixement, per als mitjans de comunicació: Última Hora, periòdic i ràdio;  Diario de Mallorca; el diari digital dBalears; IB3, tant ràdio com TV; premsa i ràdio de Pollença; Cent per Cent i Manacor comarcal, s’han comportat de meravella, Fins i tot el silenci d’El Mundo sembla una prova de respecte, Tanmateix, la distinció de la comunicació ha de ser necessariàment pel complet, curós i afectuós reportatge de Maria Fuster a l’Ara Balears.
Malauradament, l’assistència no ha passat d’un 6 rascat. No ha vingut massa gent. Inexplicablement ens han fallat  un grapat considerable d’amics. Jaume  Sastre i els seus seguidors, enllepolits per la vaga de fam,  juntament  amb la comparsa del Club Horizonte, ens han salvat la papereta dels visitants. Tanmateix, la qualitat ha suplit la quantitat.
Estimadíssims amics nostres, no us culpabilitzeu: el Firó, que durarà tots els caps de setmana d’octubre, us brinda l’avinentesa de reperar i purgar el vostre pecat  amb un bany de generositat.
Catalina Cirer, amb una visita tan amable com atropellada i la reserva d’una pintura del segle XIX, que no ha vingut a cercar, salva  d’un zero absolut als polítics i als catòlics oficials. De l’Església no ha vingut ni Déu i dels partits ni Cristo.
Sentint-ho en el cor i a la butxaca, no tenim altre remei que suspendre, amb  quatre coma  cinc (4,5) als compradors.
Comprenem que no hi doblers però les gangues les pinten calbes. En pocs llocs com en els Encants, es trobarà la xamba casada amb la solidaritat.
Tot té remei, manco la mort, que és la gran solució. El firó, talment els exàmens de setembre, us brinda la gran ocasió de reparar la falta. Fins i tot podeu repetir les proves per treure nota.

dimecres, 17 de setembre del 2014

DINAR DE NOCES PER ALS ENCANTS


Com heu pogut comprovar, amics, port dies sense molestar-vos amb les meves parides. La meva màxima autoritat moral, humana, literària, tècnica, afectiva i efectiva m'assegurà que ja estàveu farts de sentir-me parlar dels ENCANTS.
A mig camí de l'eixida, crec que és just i necessari que us porti noves sobre l'esdeveniment més important de Can Cazà i sa Casa Llarga com és la fira anual dels Encants. Us puc assegurar amb una alegria fonda i agraïda, que fins ara la cosa no pot anar millor.
Gràcies als germans de Can Gazà, que s'estan portant de meravella, als entranyables amics de sempre, als nous companys de viatge del grup "Horizonte”, als esplèndids col·laboradors que mai no ens fallen, als aliats dels mitjans de comunicació, aquesta tercera edició dels Encants mereix un deu en tots els sentits i aspectes.
Però hi ha un punt que em té mortificat, contrariat, fins i tot trist. Em referesc a la dinàmica dels Encants. La nostra fira, com qualsevol mercadet solidari d'arreu del món, obeeix a un mecanisme de negoci. Tot i ser per a una bona causa, els preus, els doblers, els guanys econòmics, per altra banda tan essencials i necessaris, porten la batuta en tot i per tot.
Pel meu gust, jo només posaria una regla de joc: agafa el que t'agradi de roba, mobles, quadres, llibres, viandes, verdures, vins, ornaments i tu mateix posa el preu. Tu més que ningú saps què val allò que t'emportes. A mi mai de mai no m'enganyaràs.
Quan actues en llibertat i consciència només tu pots enganyar-te. Aquesta seria l'única manera de convertir un mercat en una prova de foc per la teva generositat. Sé que aquesta quimera, com totes les utopies, és irrealitzable. No m'ho deixaran fer.
Tot i això intentaré amb totes les meves forces, caparrudeses i histèries aconseguir una espipellada del meu somni. Lluitaré amb plors i ungles per convertir el darrer dinar dels Encants, diumenge 21, en un banquet de noces. Els noviis pararem taula, mentre els convidats ens lliurareu en metàl·lic, com és el costum d'ara, el regal de noces. Al costat de la taula assortida amb els millors menjars de Can Gazà, posaria un rètol que digués: MENJA EL QUE
VULGUIS I PAGA EL QUE PUGUIS. L'urna rebria
les mostres de generositat dels comensals.
Necessit poder creure que les persones que ens visiten són justes, generoses, fins i tot esplèndides.
Necessit comprovar que cap miserable, sigui ric o pobre, s'atreveix a trepitjar la terra sagrada de MARGINÀLIA.

dilluns, 8 de setembre del 2014

DONAR SENSE EXIGIR ÉS DESTRUIR



La filosofia de vida de Can Gazà rau a cada mot del lema dels  Encants d’enguany. La dignitat del pobre exigeix que quan se segui a taula pugui dir “aquest plat de calent no el m’han regalat. Me l’he guanyat”.
Val la pena canar la profunditat de cada mot de l’apotegma esdevingut divisa i senyera de Can Gazà.
La dignitat del necessitós assenyala els termes de la nostra solidaritat. El pitjor crim que podem cometre amb un miserable és convertir-lo en un “pobre objecte”. Tot acte de relació humana reclama un tractament de persona a persona.
Exigir, en aquest cas, va més enllà del simple reclamar  per clavar les fites del condicionament. L’ajuda al marginat posa condicions sine qua non. O es fa així, o el remei es torna pitjor que la malaltia. Un pobre amb fam és paràbola i clam de la cosa humana. Un pobre engreixat, es converteix en un insult per qui li ha omplert la pica.
Seure a taula no constitueix una expressió literària, sinó que entranya un acte fonamental dins l’exercici de la solidaritat i de la justícia social. Una cua de persones esperant un entrepà és el signe clamorós de la “pobresa espectacle”. Un espectacle que commou i que serveix de reclam perquè els benestants, culpabilitzats, afluixin la butxaca. Un dinar o un sopar, per frugals  que siguin, s’han de fer asseguts a taula.
Ho vull expressar amb tot el respecte i admiració d’aquest món. La manera com els Caputxins reparteixen “el pa de Sant Antoni”, tot i ser una obra de misericòrdia que no fa cap altre convent de Mallorca, esdevé un tracte indigne per al necessitat. Una volta a l’any, el dia de Nadal, els fills de sant Francesc fan les coses com Déu mana tot convertint l’església en un solemne i entranyable menjador. Jo crec que sant Antoni faria Nadal cada dia. Hi ha més de cent esglésies a Ciutat on poder resar; només una, una volta a l’any, per poder celebrar la cena del Senyor, l’autèntica missa.
“Un plat de calent” més enllà de la bellesa de l’expressió, inclou la necessitat d’un menjar complet i saborós. No debades en tots els indrets del món “cuina pobre” equival a dir menjar de gust a baix cost.
Regalar sense exigir equival a destruir. Destruir la dignitat del que dóna i del qui rep. Un regal és un signe excepcional d’estima. Mai de mai no es pot convertir en un mode de viure.
El pa de cada dia s’ha de suar. S’ha de guanyar. Si no, és donar la raó al gran assassí i dictador de l’Espanya sagrada quan decretà la llei “de vagos y maleantes”. També ens podem aplicar la segona versió de la llei: la nostra manera de fer beneficència esdevé “perillositat social”.
Vet ací el gran repte dels misericordiers, salvadors i redemptors dels pobres: ajudar, fins i tot estimar, vol dir exigir. 
Vet ací el gran desafiament de Can Gazà.

diumenge, 7 de setembre del 2014

BANDERIA,LA REVOLUCIÓ DELS EXCLOSOS



Gràcies, Balutxo, germà Sureda i Mestre, pel plaent regal de l'article del dBalears "BANDEJAT, UNA PARAULA PER A JAUME SANTANDREU (I PER A TOTS)". Els diccionaris i la lupa han pagat el preu de les meves remogudes.
Massa bé saps, company de viatges a la selva de les lletres, de quina manera els mots fan el seu camí des del significat primitiu a l'accepció definitiva per generalitzada. Així, quan escrivim boixar ningú ja no pensa en "la boixa per tapar un forat" (Dic. Fabra). Igualment, quan deim "t'estim" volem posar amor i no preu.
Obeint aquesta dinàmica, la paraula BANDEJAT s'ha estacat a la significança que tan esplèndidament insinues al teu escrit, tot referint-te als bandejats de les Germanies, als de la Guerra de Successió i als de les matances franquistes. Bandejat és un exclòs esdevingut un revolucionari.
La teva proposta cau en l'error del sermonaire que anuncia com a fet la utopia, tot proclamant "estimats germans". Convertir els marginats en bandejats constitueix la meta suprema. Però d'allí ha de venir. És com si decretassis "d'ara endavant els cans aperduats i apallissats, es diran llops". Que més voldria jo, que els meus cussons pucers mossegassin! Ara, ni tan sols lladren.
Hem retornat als temps dels pobres vergonyants quan els asilats, homes i nins de la Misericòrdia, solemnitzaven els enterraments dels rics tot portant un ciri curt i magre a la "llarga acompanyada d'un mort que passa endolada tot callant", com escriu Costa i Llobera. Ara, els marginats, lluny de fer nosa, fan bo. Tota l'alta societat, presidida per la reina, sense projecte d'home, ha convertit les seves disbauxes en solidaritat.
Ara, mir de sobreviure amb tota la ràbia històrica enterrada al fons de la utopia, a Marginàlia, el campament de desterrats "fills d'Eva, gement i plorant en eixa vall de llàgrimes".
Bon Mestre de follies, estrenarem el títol de bandejats el dia que em facin fora de la il·legalitat consentida i em trobi obligat a ser un ocupa a Sa Casa Llarga, forçat a guanyar-me el plat de calent, venent pel carrer articles robats, com un top-manta. Llavors aturarem el tràfic i compixarem les portes de la farmàcia del President. En aquell moment s'acomplirà el somni de la meva vida, com és proclamar la BANDERIA DELS EXCLOSOS on, com apunta Alcover, "una partida de gent segueix la revolta d'un general insurgent". 
"Un general insurgent" com el bisbe Casaldàliga que, fet pobre amb els pobres, escriu terra lliure amb poemes i coratges.

divendres, 5 de setembre del 2014

CICLÓ DAMUNT SA CASA LLARGA



Dijous capvespre a les tres i mitja de la tarda patírem un autèntic cicló a Sa Casa Llarga. L’ensurt va ser de mort. L’esglai ens dura, encara.

Encara sort que era l’hora de la sesta i eren pocs els qui es movien pel jardí i al voltant de les naus, tot fent hores extraordinàries per preparar els Encants.

Es vinclaren els arbres, tremolaren persianes i portes. Fins i tot les parets semblava que es movien. De fet, els ferros del sòtil de la nau dels mobles han quedat vinclats. Les cadires de la carrera, famoses per la vaga de fam del professor, volaren per l’aire. Uns estants de metall que estaven a les portes de la sala d’art caigueren en terra. Just llavors, Ramon acabava de passar per la seva vora.

Ens neix l’esglai a la boca del cor només de pensar que unes hores abans eren més de trenta els treballadors de Can Gazà que es movien per tota la finca. Imaginau-vos que el desastre hagués passat una setmana més tard amb cent visitants dinant a les taules dels Encants. La desgràcia hagués pogut ser catastròfica.

El causant d’aquest huracà era un helicòpter de “Salvación Marítima”, més gros que els que a diari aterren a Son Espases a pocs metres de ca nostra. Passà per damunt les botigues de roba i mobles    fregant la coberta. A pocs metres de l’era de ciment, just abans de tocar terra cuità a arrabassar els arbres i palmeres del jardí, i d’arrabassar les persianes.

Però per a mi el cicló de ràbia es mogué just després del fatídic es$pectacle. Pel meu impuls ens haguéssim assegut a l’era d’aterratge fins que la policia ens hagués fent aixecar a la força. Em convenceren que el delicte d’impedir l’auxili als malalts és molt greu. Llavors vaig pensar cridar a la premsa, però el bon seny em mostrà que era  millor començar la resposta a l’agressió amb una denúncia a la Delegació de Govern.

M’he quedat amb el vòmit de ràbia i impotència a la boca de l’estómac; d’eix estomac que ja no pot suportar més còlics de desesperances.

Cap al tard, m’he calmat, fins i tot consolat, pensant que un cop més havíem salvat aquest tresor de Sa Casa Llarga d’una destrucció total. Quan construïen l’hospital la salvàrem de restar enterrada baix d’un caramull d’enderrocs. Cada dia la salvam de convertir-se en una selva. Ahir la salvàrem de quedar baldada. 
Els marginats de Can Gazà feim poble conservant els béns singulars de Ciutat. Sa Casa Llarga, talment com Can Gazà, és propietat privada d’unes generoses senyores, però, per damunt tot, és patrimoni  de Mallorca. Quan vingueu als encants ens donareu la raó, àdhuc l’enhorabona, per conservar amb sang i llàgrimes un tresor del nostre poble.

dijous, 4 de setembre del 2014

LES PREPOSICIONS PER A I AMB MARQUEN LA DIFERÈNCIA RADICAL


Gràcies a l'arrel humanitària de l'home, moltes persones practiquen la solidaritat. Fan sopars, festes, mercadets, marxes ... trulls, per als marginats. Aquestes ajudes altruistes són excel·lents, lloables i necessàries. Can Gazà, en gran part, sobreviu per aquesta ajuda desinteressada, amorosida, generosa i constant dels amics solidaris.
Tanmateix, aquesta solidaritat no interroga, no transforma no posa ningú entre l'espasa i la paret. Ben al contrari, aferma el slstema, tranquil·litza les consciències i renta els pedaços bruts de la culpabilitat. Moltes de les senyores que organitzen els mercadets, les rifes i les tòboles per als desgraciats, mai no han vist un autèntic marginat de prop. Ho fan tot per als pobres, però sense els pobres.
Segurament si sabessin que el beneficiari dels seus magnànims esforços és el drogoaddicta que pegà estirada a la bossa de la seva padrina, es retiraria de l'associació altruista.
AMB és la preposició que marca les diferències radicals en la feina per als marginats. AMB és la nostra senyera, el nostre distintiu, la nostra marca, la nostra filosofia, la nostra salvació, el nostre intent de revolució ... A Can Gazà tot el que es fa, tot el que es diu, tot el que es lluita, es fa, es diu i es lluita per als marginats i amb els marginats.
Aquesta és la diferència bàsica, posem per cas, de la fira dels ENCANTS respecte als altres respectables, famosos i gloriosos mercadets solidaris. El nostre és un negoci plenament familiar.
Tots els qui us rebran i serviran en els ENCANTS són gazanencs de pura raça.
Permeteu-me una profunda reflexió, la consideració més transcendental de la meva vida. Treballar i viure AMB els marginats i no tan sols PER ALS marginats, no és una qüestió d'estil, de tàctica, de postura... és una determinació radical, de canvi profund de la humanitat. Tanmateix, per a mi i per a la nostra cultura occidental el referent cabdal és Jesús de Natzaret. Segons el mite de l'Encarnació, Déu Pare, cansat de vetllar i treballar per als homes sense resultat, envià el seu fill primogènit al món. Així, el Mestre es va fer un de nosaltres. "Com nosaltres en tot , manco en el pecat", segons la dita de Sant Pau. Llavors, morí per a nosaltres.
Aquesta és la doctrina que vaig viure com a capellà obrer. Aquesta és la convicció que me manté, caparrut i ferm, a Can Gazà. Però jo he pres avantatge al Mestre. M'he fet marginat en tot, però sobretot, en el pecat. Som un marginat en tot i per tot. Els marginats m'han admès a la seva tribu. M'han salvat.
El que acab d'escriure per a vosaltres, amics, no és un poema, és un desafiament. No us fieu de les meves paraules: veniu a comprovar-ho. Les portes estan obertes de pinte en ample. ELS ENCANTS us brinden una magnífica ocasió.

dimarts, 2 de setembre del 2014

PUJOL, EL BON LLADRE



Una persona profunda i seriosa, nacionalista de soca a arrel, després de comentar-me de quina manera el disgust pel cas Pujol li havia llevat la son, va afegir:
-Per sort, Pujol és un home cristià. Sens dubte, la fe l’alliberarà del suïcidi.
Des de l'angle d'eixa consideració, jo m'atreviria a dir-li a Jordi Pujol, malgrat ell no em conegui de res i mai no pugui llegir les meves parides:
Agenollau-vos davant el retaule de la crucifixió. Contemplau-lo atentament i devota. Enmig, el poble català. Crucificat. A banda i banda, dos lladres li munten la guàrdia d'horror. Un facinerós representa el colonitzador amb els seus seguidors espanyols de tots els colors i tendències. Insulten i befen el creuclavat. Identificau-vos amb l'altre, amb el de la dreta, el qui ha passat a la Història amb el títol de bon lladre. La tradició només n’ha conservat el nom: es deia Dimes. Ara, sant Dimes, el 10 d’abril.
Tots els beats i sants reben llur títol del Papa. El bon lladre és l'únic benaurat canonitzat directament per Jesús. No en coneixem res, de la seva vida i miracles, tant sols sabem que a l'hora de la deshonra suprema es penedí i adorà el poble crucificat, i aquest dictà sentència: "Avui estaràs amb mi al
Paradís".
Senyor Jordi Pujol, despullat d'honors i títols; maleït i condemnat, des de l'última fila assistireu al triomf de la llibertat del nostre poble ressuscitat.
De la figura del bon lladre la llegenda urbana en guarda un referent humil, popular i nostrat. El lladre era “Don Sebastiàn” i vivia a La Vileta. Cada any robava un porc gras a un terratinent i el regalava a les monges. Aquestes curioses serventes de Déu, l'obraven. Quan la perxada lluïa esplendorosa al sòtil del convent, “Don Sebastián” entrava amb peu de moix i robava la meitat de les sobrassades.
Les monges ho sabien, però callaven i beneïen el gran benefactor: sense el bon lladre, mai no haurien tingut sobrassades.
Mentrestant, els senyors que sovint rebien els seus serveis, fins al punt de vetllar els seus morts, el dia de les matances enviaven a ca les monges un present de xulla i ossos. El poble mallorquí en sap molt, de les xulles i dels ossos. És la nostra història. Els mallorquins, banyuts consentits, engreixam el porc, Madrid ens el roba i ens retorna un caramull de xulla i ossos.
Sant Dimes Pujol, les monges escandalitzades, en el racó més amagat del seus sentiments fenicis i catalans, reconeixen que sense vós no tindríem sobrassades. 
Sant Dimes Pujol, els pecadors, agenollats davant el retaule de la crucifixió del poble català, reconeixem que sense vós, Catalunya no hauria arribat a la meta de la independència.

dilluns, 1 de setembre del 2014

PRESSUPOST DE RIALLES PER A UNS MARGINATS DE PRIVILEGI



La secretaria de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, acaba d’enllestir la memòria de l’any 2013. Si la voleu rebre dirigiu-vos a cangazaices@gmail.com.
De les memòries m’interessen els dos capítols fonamentals per al recte judici de qualsevol institució, com són personal i economia. Procur saltar-me les llargues i belles pàgines dedicades als objectius, excel·lents resultats i perfils. A la nostra crònica anual aquesta efusiva literatura omple 15 folis. A totes les ONG del món, la major part dels esforços i dels diners s’inverteixen en empleats i tècnics assalariats, burocràcia i propaganda. El màxim  desideràtum per a les associacions altruistes sense ànim de lucre és reduir aquests tres capítols a la mínima expressió.
En aquests dos punts, personal i economia, Can Gazà fa vertaders miracles. Qualsevol institució necessitaria un mínim de 30 empleats per dur a terme l’activitat que portam. Per demostrar aquesta afirmació, basta la llista de les nostres activitats com són manteniment dels dos casals; tallers; botigues; hort; granja –hem aprofitat 448 animals; esment dels malats –els hem acompanyat en 592 visites mèdiques; normalització de documents  -214 casos d’arranjament de papers; preparació d’aliments tant per als residents –5 menjades diàries– com per als fidels comensals de cada migdia –s’han servit 3089 dinars i s’han assistit, dos cops al mes, 15 famílies amb queviures suficients  per passar dues setmanes... Tanmateix, la labor més àrdua, tot i no poder quantificar-la, és l’acompanyament dels gazanecs les 24 hores del dia en totes les seves cuites, angoixes  i necessitats. Tota aquesta immensa tasca la realitzen 3 assalariats vocacionals mileuristes que hi deixen la pell tot cremant-hi les hores del dia i de la nit; 3 cooperants –el president, el pagès i un servidor- que no cobram res de res i damunt ens deixam escurar les butxaques, i un petit i  esplèndid grup de voluntaris. Però el secret del prodigi està en la feina, la responsabilitat i la participació dels posaders de Can Gazà i de Sa casa Llarga. Tanmateix, l’economia dels doblers  i del coratge estan en les vostres mans, amics. L’ajuda de IMAS l’any passat, fou de 19.734 euros.  Eixa pixarada al costat del bram de  milions per a altres institucions modèliques i mudes fa rialles.
Les despeses de  l’any passat –les d’enguany són molt semblants– sumaren 143.813, 98 euros. Un pressupost de mel i sucre per a uns marginats de luxe. A les ONEG  exemplars, famoses i superprotegides, aquest pressupost nostre no els basta per pagar les nòmines d’un més als monitors, tècnics en tot menys en xinxes.
Mentre esperam les miques que cauen dels banquets del Projecte Home i de Kovacs, confiam en la vostra ajuda per sobreviure, tot operant miracles amb un pressupost de rialles que a qualsevol moment de fallida poden tornar-se llàgrimes.