Gràcies, Balutxo, germà Sureda i Mestre, pel plaent regal de l'article del
dBalears "BANDEJAT, UNA PARAULA PER A JAUME SANTANDREU (I PER A TOTS)".
Els diccionaris i la lupa han pagat el preu de les meves remogudes.
Massa bé saps, company de viatges a la selva de
les lletres, de quina manera els mots fan el seu camí des del significat
primitiu a l'accepció definitiva per generalitzada. Així, quan escrivim boixar
ningú ja no pensa en "la boixa per tapar un forat" (Dic. Fabra).
Igualment, quan deim "t'estim" volem posar amor i no preu.
Obeint aquesta dinàmica, la paraula BANDEJAT s'ha
estacat a la significança que tan esplèndidament insinues al teu escrit, tot
referint-te als bandejats de les Germanies, als de la Guerra de Successió i als
de les matances franquistes. Bandejat és un exclòs esdevingut un revolucionari.
La teva proposta cau en l'error del sermonaire
que anuncia com a fet la utopia, tot proclamant "estimats germans".
Convertir els marginats en bandejats constitueix la meta suprema. Però d'allí
ha de venir. És com si decretassis "d'ara endavant els cans aperduats i apallissats,
es diran llops". Que més voldria jo, que els meus cussons pucers mossegassin!
Ara, ni tan sols lladren.
Hem retornat als temps dels pobres vergonyants
quan els asilats, homes i nins de la Misericòrdia, solemnitzaven els enterraments dels
rics tot portant un ciri curt i magre a la "llarga acompanyada d'un mort
que passa endolada tot callant", com escriu Costa i Llobera. Ara, els
marginats, lluny de fer nosa, fan bo. Tota l'alta societat, presidida per la
reina, sense projecte d'home, ha convertit les seves disbauxes en solidaritat.
Ara, mir de sobreviure amb tota la ràbia
històrica enterrada al fons de la utopia, a Marginàlia, el campament de
desterrats "fills d'Eva, gement i plorant en eixa vall de llàgrimes".
Bon Mestre de follies, estrenarem el títol de
bandejats el dia que em facin fora de la il·legalitat consentida i em trobi
obligat a ser un ocupa a Sa Casa Llarga, forçat a guanyar-me el plat de calent,
venent pel carrer articles robats, com un top-manta. Llavors aturarem el tràfic
i compixarem les portes de la farmàcia del President. En aquell moment
s'acomplirà el somni de la meva vida, com és proclamar la BANDERIA DELS
EXCLOSOS on, com apunta Alcover, "una partida de gent segueix la revolta
d'un general insurgent".
"Un general insurgent" com el bisbe
Casaldàliga que, fet pobre amb els pobres, escriu terra lliure amb poemes i
coratges.
Vaja glosador viu i tenaç que estàs fet, Jaume. Però, en torn de rèplica, vull persistir en la proposta. No podem deixar banderes tirades enmig del carrer, perquè les se fan seves els qui no les sabran defensar. No hem de deixar morir cap paraula que ens convidi a dignificar les persones que ho mereixen.
ResponEliminaCom era allò que el que no és pensa no es diu i el que no es diu no es fa? Doncs pensem-ho, diguem-ho i facem-ho! La memòria dels bandejats que no només no tenen casa, sinó que no tenen ni nom ni lletres a una tomba a un cementiri, ens convida a fer ús d'aquest substantiu. Els altres, els qui han de fer desfilades reials per satisfer les males consciències, que es facin seus els noms dels pusil·lànimes.
Tu, tanmateix, has estat i ets un bandejat. Els pobres vergonyants i els assistents carronyaires no te glapiran!
En Balutxo