La filosofia de
vida de Can Gazà rau a cada mot del lema dels
Encants d’enguany. La dignitat del pobre exigeix que quan se segui a
taula pugui dir “aquest plat de calent no el m’han regalat. Me l’he guanyat”.
Val la pena canar la profunditat de cada mot de l’apotegma esdevingut
divisa i senyera de Can Gazà.
La dignitat del necessitós assenyala els termes de la nostra
solidaritat. El pitjor crim que podem cometre amb un miserable és convertir-lo
en un “pobre objecte”. Tot acte de relació humana reclama un tractament de
persona a persona.
Exigir, en aquest cas, va més enllà del simple reclamar per clavar les fites del condicionament.
L’ajuda al marginat posa condicions sine qua non. O es fa així, o el remei es
torna pitjor que la malaltia. Un pobre amb fam és paràbola i clam de la cosa
humana. Un pobre engreixat, es converteix en un insult per qui li ha omplert la
pica.
Seure a taula no constitueix una expressió literària, sinó que
entranya un acte fonamental dins l’exercici de la solidaritat i de la justícia
social. Una cua de persones esperant un entrepà és el signe clamorós de la
“pobresa espectacle”. Un espectacle que commou i que serveix de reclam perquè
els benestants, culpabilitzats, afluixin la butxaca. Un dinar o un sopar, per
frugals que siguin, s’han de fer
asseguts a taula.
Ho vull expressar amb tot el respecte i admiració d’aquest món. La
manera com els Caputxins reparteixen “el pa de Sant Antoni”, tot i ser una obra
de misericòrdia que no fa cap altre convent de Mallorca, esdevé un tracte
indigne per al necessitat. Una volta a l’any, el dia de Nadal, els fills de
sant Francesc fan les coses com Déu mana tot convertint l’església en un
solemne i entranyable menjador. Jo crec que sant Antoni faria Nadal cada dia.
Hi ha més de cent esglésies a Ciutat on poder resar; només una, una volta a
l’any, per poder celebrar la cena del Senyor, l’autèntica missa.
“Un plat de calent” més enllà de la bellesa de l’expressió, inclou la
necessitat d’un menjar complet i saborós. No debades en tots els indrets del
món “cuina pobre” equival a dir menjar de gust a baix cost.
Regalar sense exigir equival a destruir. Destruir la dignitat del que
dóna i del qui rep. Un regal és un signe excepcional d’estima. Mai de mai no es
pot convertir en un mode de viure.
El pa de cada dia s’ha de suar. S’ha de guanyar. Si no, és donar la
raó al gran assassí i dictador de l’Espanya sagrada quan decretà la llei “de
vagos y maleantes”. També ens podem aplicar la segona versió de la llei: la
nostra manera de fer beneficència esdevé “perillositat social”.
Vet ací el gran repte dels misericordiers, salvadors i redemptors dels
pobres: ajudar, fins i tot estimar, vol dir exigir.
Vet ací el gran desafiament
de Can Gazà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada