dimarts, 19 de maig del 2015

POLÍTICA, LA DROGA DEL PODER



El prop-passat 13 de maig vaig publicar al “Diario de Mallorca” aquest article.

La  duresa de la droga es mesura pel grau de dependència que el seu consum crea. De la mateixa manera, la seva malícia es jutja pel efectes destructius en la persona.
Així, les drogues més dures i malignes del món i de la història de la humanitat són la religió, la violència i el poder. Al seu costat, com a grans camells, viatgen sempre els diners. No debades amb doblers es pot aconseguir absolutament tot. Mai no he proclamat que no m’he venut: sempre dic que no m’han comprat.
La religió, quan es torna droga, destrossa la persona des de l’arrel de l’home, tot enganxant-lo per la por infinita del misteri. La violència despert per les venes de la bestiola humana la set ferotge de sang. La sang enterboleix el cap al primer glop; tot seguit ve la gatera. Sense aquesta droga de la mortal cacera, les guerres no existirien.
El poder enxampa l’home des de les profunditats dels mites més ancestrals. La serpent segueix seduint els ambiciosos proposant-los: “si aqueixales el fruit de l’arbre de la política, seràs déu”. Igualment, el diable segueix temptant els anacoretes del poder: “tot serà teu si m’adores”. Dins la història de la humanitat són comptadíssims els casos dels salvadors que surten sans i estalvis de la brega amb el poder. Algun, com Pujol, aconsegueix amagar el mal una temporada. Tanmateix, al final, el clavegueram acaba inundant el carrer, no debades la sentència proclama que  el poder corromp. En aquest punt es troba la clau de la podridura  del polític que tasta poder. Arriba a creure que és déu i que com a tal ha de ser adorat. De la mateixa manera, tota cuca que no es vincla al seu pas ha de ser esclafada per la seva host de llepaires.
He arribat a pensar que el gust del poder es fica al cos directament pel recte, ja que ningú nat es vol aixecar de la cadira de la comandera. De la mateixa manera, tot déu panteixa de plaer quan li llepes la  vanitat.
La cocaïna del  poder enganxa, encara que sigui en petites dosis.
Un dels apotegmes de Marginàlia resa: “si a un exclòs  li poses  una gorra de guarda-cotxes, es creu  que és un general”. Un dels comentaris  més trists que he escoltat respecte d’amics que han aconseguit diminutes  àrees  de poder és aquell que diu: “des que comanda, no és ell. La comandera la desfigurat. 
No seria just denunciar el perill sense indicar un camí de sortida. Estimats polítics, la  droga del poder només es pot prevenir i en darrer terme guarir amb dosis infinites d’utopies i amb continuats còlics de realisme. A Marginàlia us en podem arrambar de segona mà. Ens referim tant als idealismes com a les capficades dins les situacions extremes de l’atur i de la misèria. Alhora, us podem oferir paraules reciclades tals com revolució, llibertat, independència. Amb la mateixa  barrina poden entrar-hi articles de la vostra constitució que estan per estrenar, com aquell que proclama: tots els súbdits del Borbó (el rei és constitucional )  tenen dret, sense distinció de religió, classe, estament social o idees polítiques, a pa, sòtil, salut, educació i feina.

divendres, 15 de maig del 2015

LA NAU FA PERILLAR CAN GAZÀ



La terrible crisi no ha esperat que retiràssim els domassos de la triomfal inauguració per fer acte de presència. Una presencia que m’ha disparat les alarmes dels inicis dels devastadors incendis. El perill amenaça els fonaments, l’essència, de la nostra Marginàlia. Can Gazà és i ha de ser una família de marginats que ha de viure, pensar, sentir i actuar per als marginats i amb els marginats. Si no és així, Can Gazà i tot el que pugui inventar i impulsar, com ara la nau de Can Valero, no té raó d’existir. Ha de desaparèixer del mapa de Marginàlia.
La temptació de la nova nau és la que ha acompanyat les passes de l’home al llarg de tota la seva història. Al cap i a la fi, Marginàlia no deixa de ser un pèl moixí al cos de la humanitat. Eixa mortal seducció és convertir les pedres en pans, les platges en hotels, les covetes de Betlem en catedrals. Al nostre nivell de formiguetes d’era l’embascadora temptació és convertir la nova nau en una botiga. La nova etapa en un negoci.
Els dies de la inauguració tothom va repetir la mateixa exclamació: “Ha quedat molt bé. Ara fa comprera”. Aquest afalagador comentari amaga el verí de la mort per a l’esperit de Can Gazà. Per sort, la nostra experimentada naturalesa de vells marginats ha perbocat de forma clamorosa la mortal matxina tot clamant en assemblea general: no volem cap botiga, volem un taller d’on puguem treure els mitjans justs per sobreviure. Volem complir al peu de la lletra el rètol de la façana que  proclama que la nau és un punt “d’intercanvis solidaris”. Volem perseguir el miracle de posar en marxa “utopies de segona mà”. Sabem que no és possible com a mode d’actuar, però no volem renunciar al somni. El gran somni de pintar per les amples, despullades i altíssimes parets de la nau la sospirada fórmula del vertader intercanvi solidari. L’anunci diria: “Agafau  tot el que vulgueu i donau-nos allò que us dicti la vostra consciència”. Mentrestant, que el silenci proclami que el pitjor crim, més enllà de l’assassinat, és aprofitar-se dels pobres.
Un altre comentari que m’esgarrifà la pell, malgrat es fes baix mà i en petits murmuris deia: “Ara sobren aquests moros”. Uns moros, els nins dels quals esmicolaren totes les figuretes que agafaven. Com és això que sobren els moros? És com si un foll proclamàs a l’entrada d’un hospital: “Aquí hi sobren els malalts”.  Com poden sobrar els  immigrants -tots i de tota mena!– si tot aquest batibull s’ha armat per ells?
Un altre record que esmolava la meva ansiosa prevenció era la sèrie  d’atacs que he fet per escrit contra la conducta d’unes monges que treuen  profit de la venda del convent que el poble els va regalar. ¿Com podem justificar la hipotètica pujada de preus dels articles que s’esposen al taller tot al·legant que s’han augmentat les despeses quan, per altra banda, demanam -i aconseguim en part- que els amics ens cobreixin el lloguer de la nau? 
Demanaria als padrins joves, els periodistes de tots els mitjans de comunicació,que ens ajudassin a propalar l’aclariment. Can Gazà ha obert un taller artesanal al polígon de Can Valero per establir, de la forma menys comercial possible, un enllaç amb els més necessitats i un intercanvi de solidaritats amb els més privilegiats.

dilluns, 11 de maig del 2015

LA DIGNITAT DEL MARGINAT ÉS POSSIBLE



Ho vaig declarar el matí de la inauguració amb la veu trencada pel goig, davant els padrins joves del nou taller de Can Gazà, val a dir els periodistes de tots els mitjans de comunicació oral, visual, virtual i escrita: “El prodigi  rau en què hem demostrat que la dignitat del marginat és possible”.
Aristotèlic de mena, m’aclaresc i intent clarificar els altres des de la dialèctica. Al llarg d’aquests dos mesos de posar a punt la nau per a eixa nova aventura de l’empresa familiar de Marginàlia, he atiat el foc de la caldera de les idees i de les contundències. Jo mateix feia de frontó i de pilota. Em repetia: “No és tracta de quantificar els aconseguiments de la nostra gesta. Què són i què arreglen quaranta marginats que treballen en contraposició als setanta mil aturats que no troben feina?  A molt estirar serien una gota d’aigua dolça dins la saladina del mar. Trist i ridícul. El  mèrit del nostre invent del polígon de Can Valero és que hem demostrat que la cosa és possible”.
Semblava que els amics periodistes preveien el còlic de discursos, arengues i demagògies que els espera aquests quinze dies de campanya  política, ja que han deixat molt prest de prendre notes, tot passejant la mirada per l’ample i mudada nau dels nous i perennes “Encants”. Tot i això, per pocs minuts, jo he pres fua per la drecera de la insistència: “sense la força del signe, el miracle esdevé una flamada provocativament inútil. Els prodigis no arreglen res, però desperten esperances i fonamenten les promeses“. Vaig arriscar fins i tot la claroreta d’una metàfora: “Imaginau-vos perduts dins una autopista desconeguda, el trànsit de la qual no us deixa parar a la voravia. En aquestes circumstàncies un rètol indicatiu de la direcció que cercau pot salvar-vos el viatge”.
Ara, després d’aquesta intensa eixida de la posada en marxa, en un temps record, dels nou taller de Marginàlia, confiam més que mai en la nostra utopia de la recuperació de la dignitat de la persona esmicolada i tirada al carrer. D’aquest carrer que en dos mesos s’ha cobrat la vida de tres camarades. Dos assassinats i un altre linxat per la misèria i la solitud dins un caixer de banca.
Si jo trobàs la fórmula per guarir un càncer hauria propiciat la passa més transcendental per fabricar la miraculosa i anhelada medicina. Llavors es tractaria, simplement, de multiplicar el remei. Imaginau-vos que totes les poderoses forces i influències que estiren triomfalment el carro de la beneficència, ornamentada amb la capa magna de la solidaritat, dedicassin un qüern de la seva potència a crear noves naus de feina per als indigents: la marginació desapareixeria per donar pas a una nova classe obrera. Així, floririen noms com Taller dels Caputxins, de Zaqueu, de Mallorca sense fam, del Banc d’aliments, de l’associació d’exalumnes de Monti-sion... 
Dins l’encalentida dels discurs de reobertura del taller familiar de Marginàlia vaig permetre’m el luxe de la ironia tot convidant els polítics en campanya electoral que passassin per Can Valero on els marginats de Can Gazà els ofereixen: utopies de segona mà, paraules reciclades tals com llibertat, dignitat, independència. O l’estrena d’articles que romanen sense encetar a la Constitució de la seva Pàtria, com aquell que diu que tots els súbdits del Borbó tenen dret a pa, sòtil, educació, sanitat i feina.

dijous, 7 de maig del 2015

ESCENARI PROLETARI DEL NOU TALLER


A la vigília de la inauguració –divendres, dissabte i diumenge tot el dia– del taller de Marginàlia les sensacions es multipliquen. El llatins sentenciaven “mens apretata discurrit”, val a dir en traducció lliure: “la llimona del cervell dóna suc quan l’estrenyen”. Jo ara declararia: “un cos fatigat –en el nostre cas fins al límit de les resistències– sua les filosofades”.
Un dels canvis més evidents, gairebé clamorosos, que ha propiciat la traginada dels moixons de Sa Casa Llarga al polígon de Can Valero és la transformació de l’escenari. La família marginal de Can Gazà, dia 8 de maig, estrena un nou panorama. Per dir-ho d’una manera solemne explicaríem que hem deixat l’ambient feudal de les servituds i proteccions senyorials per instal·lar-nos al cor mateix de la referència proletària, com és per si mateix un polígon pluridimensional.
L’exemple palpable de la varietat d’activitats de Can Valero la trobam en els nostres veïns de més a prop: un fabrica bosses, l’altre comercialitza a l'engròs totes les coses elèctriques. Dels veïns de davant, dos es dediquen a arreglar màquines i cotxes i l’altre arrenja un càtering que tot el dia tragina grans carmanyoles de menjar preparat. Just sortir al carrer, ens envesteix l’olor de vernís de la polidora del cap de cantó.
Tota la nostra aparença quan ens reunim, per exemple, al bar “Qué qué” de la cantonada de la carretera de Puigpunyent, és la d’un grup d’obrers feiners i xalets. Rapassem, sinó, la comparsa: Pau, amb tota la posada de camioner, branda les claus de la furgoneta; Quico, el seu ajudant per fer més patent la seva condició obrera, vesteix un mono blau. Els dos fusters, que van i venen en moto, es mostren plens de serradís. Mauri porta les mans estel.lades de pintura. Ramon i Jose fan cara de botiguers. Adriana i Naxo, la parella de comensals del menjador extern de Can Gazà, dibuixen al front el seu títol de diplomats en neteja. Enric, amb el seu cos de gegant, exhibeix la seva manya de bastaix. Toni, l’agregat al grup des de la immensa pedrera d’aturats, mostra, al semblant seriós, la seva condició de comodí d’empresa. Els tres capos, com són Miquel Àngel, Emili i Cati, pinten presses als gests i a les paraules. Mentrestant, jo i el president consort d’”Horizonte” representam el paper de patriarques comandadors.
Ningú s’interessa per la nostra situació jurídica i social, però tenim totes les traces de formar un negoci familiar, com la majoria de treballadors de les naus de Can Valero. Aquesta d’empresa familiar seria la figura més escaient a la nostra condició. Com una bona família obrera, nosaltres ens ho muntam tot, sense assessors ni tècnics, i pretenem treure de la nostra feina els mitjans per sobreviure amb dignitat.
He tengut una cura especial en la triadella de les paraules. He parlat només de canvi a l’escenari i al panorama. Tampoc no he ordit cap judici de valor referent a la nostra nova figura proletària. Sé que tot pot quedar en una utòpica somniada. No debades un dels rètols que decoren l’entrada de la nau anuncia amb grans signes que a Marginàlia guardam i reciclam “utopies de segona mà”. Però des de les portes de la nova etapa estant, formul el desig que aquest canvi de panorama s’endinsi a les profunditats redimides de la nostra consciència obrera tot recobrant, de veritat, el nostre orgull de proletaris.

dimarts, 5 de maig del 2015

DAMUNT META




Dues passes més i coronam la gesta. Si Déu vol, divendres, dia 8 de maig, obrirem les portes de "Marginàlia, taller de Can Gazà", la desitjada i somniada nau del Polígon de Can Valero.
 
Aquest cop la gent de Can Gazà hem post un ou de dos vermells, ben mirat de tres. Hem fet un vertader miracle. Gairebé tot sols, amb una mà trencada i amorosida dels amics de "Horizonte" i dos viatges del camió del Refugi, amb els nostres pobres -pobríssims!- recursos, sense més tècnica que la imaginació i l'enginy, tot portant les nostres esquifides forces i economies al límit del col·lapse, hem enllestit un autèntic prodigi . Una vertadera meravella. 
 
No em retrec de prodigar-nos lloances, perquè el portent està a la vista. Estam segurs que les exclamacions d'admiració seran vostres tan aviat com poseu peu a la nostra transformada nau de Can Valero. 
 
Estam satisfets, feliços i orgullosos. Hem complit amb escreix el nostre lema "quan ens seguem a taula -aquest dies menjam de drets- podrem dir: aquest plat de calent l'hem guanyat". L'hem suat. Àdhuc hi hem empenyorat la vida. 
 
Hem enllestit una octaveta, una mena de vestigi d'aquells temps gloriosos de la clandestinitat. Ens hem sotmès a la disciplina de les expressions lapidàries. A la fulleta que us lliurarem i que aquesta setmana repartirem a mà a tots els veïnats del Polígon de Can Valero, figura tan sols el nom, l'adreça, els horaris d'atenció i un poema d'un sols vers: "MARGINÀLIA, TALLER DE CAN GAZÀ, ON LLIBRES, VESTITS, MOBLES, VIDES, UTOPIES, CERQUEN L'OPORTUNITAT D'UNA SEGONA MÀ". A la façana, que podria ser la d'un temple de barriada, al costat del nom i de les indicacions pràctiques de telèfons i horaris, com a declaració de principis només hi figurarà un misteriós anunci: INTERCANVIS SOLIDARIS. 
 
No farem festa d'inauguració, divendres dia 8, a les 11,00h; convidarem els mitjans de comunicació i tothom qui vulgui a donar-nos el sus per a aquesta nova etapa de Can Gazà de cara al treball, a l'autogestió i l'autofinançament. 
 
Proclamarem els companys de la informació padrins joves de MARGINÀLIA perquè han jugat un paper definitiu en aquesta darrera batalla per la dignitat del marginat mitjançant la feina. El pas de Sa Casa Llarga a la nau de Can Valero, en bona part, ha estat possible per l'acompanyament i l'ànim de tots els mitjans de comunicació. Tanmateix, la definitiva empenta de coratge, la rebrem de la vostra visita. 

La vostra presència serà el vertader coronament del nostre increïble esforç. Per donar-vos totes les facilitats per poder tenir amb nosaltres aquest gest essencial de d'aprovació i complaença, tendrem les portes obertes, la de la nau i la del cor, tot el divendres i dissabte, matí i capvespre, i el diumenge fins a migdia. 

No cometrem l'ofensa de convidar-vos a venir. Ningú no necessita ser convidat per acudir a ca seva. Can Gazà és ca vostra i la nova nau és vostra. Tan vostra que fins i tot en pagareu el lloguer. Els qui encara no heu concretat el petit compromís, quan vegeu la cosa de què va, no us podreu resistir a confirmar l'ajuda. Gràcies. Moltes gràcies. I fins aquest cap de setmana.

diumenge, 3 de maig del 2015

PREMI ANDRÒMINA PER A SA CASA LLARGA



L’any 1984 em caigué del cel dels lletraferits, on els déus estufen les coes de paons reials, el premi Andròmina de les Lletres valencianes per la novel·la “Mamil·la, encara”. De llavors ençà el mot andròmines, sinònim de trastos, trastam o ”trastorum” ha conservat i augmentat el seu prestigi de paraula sagrada. Paraula dels déus inaccessibles. Per la mateixa raó, consider com un gest de respecte, admiració i agraïment  la concessió d’aquests títol honorífic a Sa Casa Llarga.
Ningú nat en aquest món pot pensar ni creure, com dirien les rondalles, la quantitat immensa, inimaginable, d’objectes, estris, mobles, fòtils... que han sortit de tots els racons de Sa Casa Llarga. Una Casa Llarga que encobeïren fa sis anys despullada absolutament de tot tipus d’atuells. Com és possible, déu meu, que s’hagin pogut arreplegar tantes i tantes coses? La buidada de Sa Casa Llarga s’ha convertit en una mena de mal somni. Portam un mes traginant i sembla que mai no s’acabi. Després de la mudança, tots els bastaixos de Can Gazà acabarem amb el complex de rata traginera. El problema serà trobar un psicoterapeuta que tracti aquesta síndrome.
L’esglai davant aquest espectacle de multiplicació de trastam creix quan hom pensa que “Marginàlia, taller de Can Gazà” és una formigueua al costat dels grans elefants de l’arreplegada de les engrunes de la nostra societat  que fonamenta tot el seu benestar en el creixement de la producció i del consum. Pensau, si nó, en Deixalles que ha esdevingut una gran empresa del reciclatge amb sucursals a molts de pobles de les Balears. Caritas pateix el mateix fenomen de les recollides. Fins i tot ha instal·lat contenidors al carrer per aglapir la roba usada i ha adquirit una immensa nau al polígon de Son Castelló per classificar la qualitat de les peces. A un nivell més pobre, però amb molta d’envergadura i força, podem col·locar “Remar”, que té  vàries botigues i furgonetes per arreplegar les andròmines a domicili.
Totes aquestes entitats, entre les quals voldríem comptar-nos, malgrat sigui a un nivell insignificant, que serveixen de placebo a aquesta plaga de Diògenes que estova la nostra societat, mereixen un premi d’honor tant del Govern com de la ciutadania. Un cop més, la iniciativa privada, revestida de solidaritat i de misericòrdia, supleix la manca del servei oficial. Emaya, per exemple,  només recull dos trastos per cridada i per deixar les teves andròmines a Son Reus has de pagar una quota bastant considerable.
Tenim una realitat inqüestionable. Tots som víctimes de l’instint de possessió. Ningú s’escapa de l’ànsia de l’arreplegada. A Can Gazà podem  trobar una mostra clamorosa d’aquesta droga. Tots arriben amb la roba posada, mentre a l’hora de marxar no basten les maletes per buidar els armaris.
Morts i rebentats de traginar andròmines i trastos, ens creiem en el dret inalienable de demanar, gairebé exigir, una recompensa per la nostra feina social i humanitària de dignificar les deixalles vostres, meves i de tots, donant-les una empenta perquè puguin seguir la seva tasca de servir d’ajuda a la pobra bestiola humana que ha perdut els seus naturals abrigalls de cuiro i els seus sans costums de menjar amb els dits i, per la mateixa cosa, precisa de robes, vaixelles i fins i tot ornaments i fòtils per escalfar les seves coves. 
Gràcies per deixar-nos fer-vos el favor de tranquil·litzar les vostres consciències a l’hora de mudar les vostres robes o de canviar els vostres mobles.