JAUME BOSCH FULLANA, ELS QUI T’ESTIMAM ENS SENTIM EMPELTS TEUS

Jaume, fill, espòs, pare, germà, amic... has mort. Ens has mort. Una part essencial, vital, genial, de nosaltres, els qui t’estimam, ha mort amb tu. Hem quedat mancats, mutilats, esqueixats.

La teva es una mort injusta. La propina dels mesos de terribles sofriments i desespers és un crim de lesa humanitat.

Em trob destrossat, enrabiat, furiós, impotent davant tants de misteris.

Malgrat tanta tristesa, malgrat tota la pena d’aquest món i l’altre, m’aferr al consol de saber que podem parlar. Que tu m’entendràs. Que interpretaràs els meus pensaments talment com endevinaves si el sendemà matí hi hauria gelada.

Les persones vivim reunits dins cloves. La nostra possessió, per extensa que sigui, s’organitza en sementers.

La família. La tribu. Els amics. La feina. Dins cada tanca els arbres podem ser molt distints. Arrelam apropats. Uns més arran que els altres. Tots participam a l’hora de la llacor, de les llaurades, de les pluges. Fins i tot a voltes, a la recerca del cor d’un albelló, les arrels s’entrunyellen per l’argila.

Però tu, Jaume, home de terra i per la terra, hereu de generacions d’amos de gran possessions, legatari de la saviesa tel·lúrica de la nostra gent, ens empeltares a la teva soca fins arribar a formar part de les teves branques.

No necessitàvem paraules, ni gestos, ni cerimònies per comunicar-nos.

El teu seny de baró de la família, la teva bondat, ben mirat infinita, la teva alegria contagiosa, la teva timidesa orada, la teva senzillesa de sant de retaule, la teva sensibilitat de tórtora de garriga, la teva immensurable tendresa de pare que ha esculpit un fill, -tot un déu!- a força de picar pedra, enamorat del teu amor davant l’altar... Tot aquest tresor i més joies, encara, que el trasbals del moment no em deixa el tranc suficient per treure-les de lloriguera. Tot tu ens arribaves, càlid, discret, per l’energia de la saba.

Tu obraves el miracle de la compenetració silenciosa de tots els que t’estimàvem. Talment una figuera empeltada de totes les castes. Si tu fossis un arbre com tants d’altres de la nostra clova et podries morir com tots morirem. Fins i tot els ullastres. Et ploraríem, t’alabaríem, et faríem les exèquies tal com manen els canons sagrats dels nostres avantpassats. Però tu no et pots morir. Som els teus empelts.

Tu descansa. Has estimat molt. Has treballat molt. Has patit molt. La teva jornada ha estat massa curta. Sembla com si t'haguéssim llogat per una escarada. Però deixa empeltat a les nostres venes la teva saba.

He passat tota la nit, amic, intentant gravar-te un comiat mínimament digne. A trenc d’alba la tristor m’ofegava. He sortit a plorar al balcó del casal dels qui es volen morir, però la mort passa de llis. Quins misteris! Llavors he destriat, a la claror balba de la sortida de sol que els ametllers han florit. Els ametllers han florit, Jaume.

Plorarem llàgrimes de foc fins a cremar-nos les galtes però, per mor de tu, Jaume, mai no perdrem l’esperança.



Can Gazà, 31 de gener de 2024.

«NA SOLI», LA PLATAFORMA ELEVADORA DE CAN GAZÀ, UN PRODIGI DE TENDRESA

En Jan - aquest és el seu nom autèntic – és un renebot d’una extraordinària i emocionant sensibilitat. Ara té set anys. Mai serà més home complet.

Un dia que em vengueren a veure va restar literalment commocionat quan descobrí que en Joan, el meu company de fatigues, tenia una cama tallada i que no es movia ni de dia ni de nit de la cadira de rodes. El trasbals fou tant profund que, després d’abraçar-lo i besar-lo volgué tocar-li el monyó.

Em demanà, també, per què en Llorenç anava en cadira de rodes si tenia les dues cames. Vaig aclarir-li que arrossegava els peus –literalment– i que les crosses només li servien per donar dues passes.

Es mostrà molt esgarrifat quan fent un interrogatori a Juanito es va assabentar que baixava i pujava les escales fent culades d’un escaló a l’altre ben aferrat a l’arrambador.

Obligava al seu pare a telefonar sovint a Can Gazà només per demanar com estava en Juanito.

Sospit que aquesta afecció pels cama-tallats pot ser hereditàari per via col·lateral, sobretot essent una cinquena generació. Jo som germà de la seva repadrina paterna.

De la meva imantació cap als coixos en dona testimoni el meu subconscient en les meves novel·les. La primera es titula «Camí de Coix» mentre el protagonista de «Descalç al carreró de les serps» viu la seva solitud a una barraca de la muntanya assegut a una cadira de rodes des que li tallaren la cama.

Un dia d’aquests son pare li contà que fèiem una campanya per poder instal·lar una plataforma perquè en Juanito i tots els altres baldats poguessin salvar l’obstacle de l’escala per poder aprofitar tots els avantatges del gran casal i del jardí, al mateix temps que els facilitava les sortides.

Jan, sense consultar-ho amb ningú, rompé la vidriola on guardava el tresor de tots els seus estalvis. Al llarg de molt de temps havia acumulat una gran quantitat. Ja tenia per fer un plaent viatge. Lliurà els doblers a son pare amb aquest imperatiu: vull que sigui tot perquè En Juanito no hagi de baixar les escales de cul.

Son pare canvià el menuts en paper. Juntament amb la mare doblaren la quantitat del fill. Per lliurar el sobre vingueren a Can Gazà en Jan, els pares i la germaneta petita. D’antuvi no m’havien contat el motiu cabdal de la visita. Jo em creia que venien per felicitar-nos les festes. Tot d’una que vaig descobrir el seu propòsit vaig fer que Jan lliuràs al seu amic cama-tallat el tresor d’aquell sobre. Mentre els dos infants s’abraçaven m’esclatà l’emoció fins a les llàgrimes. Quan e Jan descobrí que plorava se m’aferrà al coll tot demanant-me què em passava.

Al moment es trastocaren els papers. L’infant esdevingué un savi ancià mentre el vell es convertia en un minyó orat. Llavors creàrem l’encís del diàleg.

Vet ací un mínim resum d’aquella prodigiosa conversa. Eixos són els punts de la meva explicació:

En tota obra important se celebra la fonamentació de la primera pedra. A Can Gazà tot ho fem al revés. Tu, Jan, has plantat la darrera pedra. Amb el teu regal tancam la campanya de la «plataforma elevadora».

A la plataforma hi podran entrar en cadira de rodes. Ve a ser com un ascensor. Resulta cara. No l’han instal·lada, tot i tenir cobert el pressupost, per què la fabriquen a Barcelona.

Hem arreplegat eixa gran quantitat talment fer una paret seca entre tots els qui ens emparen i acompanyen en tot moment. Cada col.laborador ha portat la seva pedra. Totes han encaixat a la perfecció. No ens han mancat les peces grosses i massisses de les cantonades, ni les cairades, ni les interiors...

L’agraïment es farà solemnement el dia de la inauguració. Jo, un del més beneficiats, ja que m’he instal·lat al primer pis, don les gràcies, emocionades i fondes a tots els qui heu fet possible aquest prodigi.

A Can Gazà posam nom a tot. Normalment trii el nom jo. No debades vaig ser oficial del bateig al llarg de 50 anys. A la plataforma li direm SOLI. El nom ve de solidaritat, de solitari, de solidesa, solideu... L’usaran tant sols els nostres déus.

A l’hora d'explicar el motiu profund de la meva emoció a en Jan la veu m’ha tremolat.

Aquesta plataforma ja ha pujat el més baldat de Can Gazà: el nostre coratge. La vostra generositat, amics, ha obrat el miracle. Sentim que no estam tot sols, hi ha molts de Jans, de tota edat i condició, que ens estimen fins al punt de rompre les vidrioles de les seves pròpies conviccions. Ens heu elevat al tercer grau de l’amor. El primer esglaó de l’amor és estimar. Si no pujam aquest punt som morts en vida. El segon grau és deixar-se estimar. Aquest graó és mal de conquerir. Implica negar-te a tu mateix i adaptar-te al mode d’estimar de l’altre. El cim de l’amor es poder creure que t’estimen. Per pujar a aquests núvol es necessita una plataforma de miracle.

ADEU AMOROSIT A L’ÀVIA CLÀSSICA DE CAN GAZÀ, DONA COLOMA BLANES I BLANES

 

 

No em jutgeu, amics, d’entrada. Totes les paraules, àdhuc les del títol, obeeixen a un pes i a una mesura. Fou la catedràtica de grec i de llatí, juntament amb altres col·legues que ens marcà el terreny de les nostres referències de pensament i de vida, tot publicant, en dues editorials, el llibre «Les Illes a les fonts clàssiques».

Segons el diccionari de sinònims els adjectius germans de clàssic són: modèlic, exemplar, notable, digne d’imitació... Les mares, les educadores, les professores poden cercar els mètodes que creguin més escaients per a l’exercici del seu feixuc ofici. Malgrat sovint errin. Les àvies des de sempre i per sempre només poden ser àvies. Una padrina és una padrina i prou. Fins i tot una àvia clàssica es pot permetre el luxe de ser una deessa grega per als seus descendents.

Els teus, fills siguin naturals o adoptats, són nets de la teva mare. El que ella els miri per igual, tant als biològics com als putatius, resulta un regal d’un valor suprem.

Tots els testimonis que he consultat, de diversos àmbits, per anar segur a l’hora de declarar benaurada la nostra estimadíssima àvia clàssica, han coincidit plenament en un punt inamovible: Coloma era cristiana. Una profunda i practicant cristiana, L’Evangeli era el seu mirall. Tenia ben clar al cap, al cor i a la vida la sentència del Jutge Suprem: «Qualsevol cosa que feis al més desgraciat, a mi me la feis».

Eduard, amic, perdona'm. Sé que el teu lema és com el del Mestre: «Que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra». Però permet-me convertir la revelació pública amb un ram de poncelles per a ta mare.

El fill de dona Coloma no és tant sols un voluntari, un col·laborador, un ajudant, un benfactor de Can Gazà. Eduard és per a nosaltres un pare, un amic i un germà. És un autèntic prodigi d’adaptació, de senzillesa, de generositat... Els més seus són els més dèbils. Molts de pics els seus adoptats abusen d’ell. El criden a qualsevol hora, li encarreguen els assumptes més envitricollats... Acompanya la seva avorrida soledat d’una manera tan escalfadora i discreta que sembla que som els marginats els qui li fem un favor a ell. Quan és clamorosament tot el contrari. Parla tan poc de si i de la seva nissaga que jo no he sabut que la seva mare era catedràtica fins després de haver mort.

Amb hores de tanatori, amb un funeral multitudinari a la seva parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb la quantitat astronòmica de mitjans de comunicació, que resta a l’abast de tothom, estic ben segur que el retrat pòstum de Dona Coloma Blanes ha quedat de cos sencer, perfecte... Tots aportaven les seves experiències. Els testimonis de la seva partida no s’han cansat de repetir la història del seu traspàs. Fins al final ha portat a plena marxa el seus propòsits de valer-se per si mateixa, de no donar feines, d’ajuntar la família al seu entorn, d’amoixonar els nets i els renets.

El nets adoptius de Can Gazà també volem ser presents al comiat de la nostra venerada àvia clàssica.

Davant la impossibilitat d’una presència física hem fet dos gests de pobres baldats. Un petit signe que m’ha brostat des de les entranyes de la més profunda admiració i agraïment és aquest pobre escrit.

Kyrie eleison. Requiescat in pace. Vos m’enteneu, padrineta. De cinc anys de grec i llatí em resten, encara, aquestes cinc paraules.

Ja sé que us hauríem pogut enviar un ram de flors amb una dedicatòria: »Els teus nets de Can Gazà mai no t’oblidarem». Però llavors hem pensat, com sap molt bé el teu fill, el practicant de les benaurances, que el nostre regne no és d’aquest món com sentenciava del seu el nostre Fusteret. Can Gazà és el paradís del surrealisme pur i dur.

Tenim un jardí farcit de mates de romaní, tenim una foganya de possessió, tenim un fogater... Avui, a l’hora del funeral, cremarem a la vostra memòria, àvia clàssica, dos feixos de romaní. Fins i tot les ovelles ensumaran que una gran ànima, una gran persona, una sembradora de pau, una dona que donava la cara, la mare de l’estimera, la nostra àvia vola cap al més enllà.



Can Gazà, 19/1/2024.

Jaume Santandreu