No em jutgeu, amics, d’entrada. Totes les paraules, àdhuc les del títol, obeeixen a un pes i a una mesura. Fou la catedràtica de grec i de llatí, juntament amb altres col·legues que ens marcà el terreny de les nostres referències de pensament i de vida, tot publicant, en dues editorials, el llibre «Les Illes a les fonts clàssiques».
Segons el diccionari de sinònims els adjectius germans de clàssic són: modèlic, exemplar, notable, digne d’imitació... Les mares, les educadores, les professores poden cercar els mètodes que creguin més escaients per a l’exercici del seu feixuc ofici. Malgrat sovint errin. Les àvies des de sempre i per sempre només poden ser àvies. Una padrina és una padrina i prou. Fins i tot una àvia clàssica es pot permetre el luxe de ser una deessa grega per als seus descendents.
Els teus, fills siguin naturals o adoptats, són nets de la teva mare. El que ella els miri per igual, tant als biològics com als putatius, resulta un regal d’un valor suprem.
Tots els testimonis que he consultat, de diversos àmbits, per anar segur a l’hora de declarar benaurada la nostra estimadíssima àvia clàssica, han coincidit plenament en un punt inamovible: Coloma era cristiana. Una profunda i practicant cristiana, L’Evangeli era el seu mirall. Tenia ben clar al cap, al cor i a la vida la sentència del Jutge Suprem: «Qualsevol cosa que feis al més desgraciat, a mi me la feis».
Eduard, amic, perdona'm. Sé que el teu lema és com el del Mestre: «Que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra». Però permet-me convertir la revelació pública amb un ram de poncelles per a ta mare.
El fill de dona Coloma no és tant sols un voluntari, un col·laborador, un ajudant, un benfactor de Can Gazà. Eduard és per a nosaltres un pare, un amic i un germà. És un autèntic prodigi d’adaptació, de senzillesa, de generositat... Els més seus són els més dèbils. Molts de pics els seus adoptats abusen d’ell. El criden a qualsevol hora, li encarreguen els assumptes més envitricollats... Acompanya la seva avorrida soledat d’una manera tan escalfadora i discreta que sembla que som els marginats els qui li fem un favor a ell. Quan és clamorosament tot el contrari. Parla tan poc de si i de la seva nissaga que jo no he sabut que la seva mare era catedràtica fins després de haver mort.
Amb hores de tanatori, amb un funeral multitudinari a la seva parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb la quantitat astronòmica de mitjans de comunicació, que resta a l’abast de tothom, estic ben segur que el retrat pòstum de Dona Coloma Blanes ha quedat de cos sencer, perfecte... Tots aportaven les seves experiències. Els testimonis de la seva partida no s’han cansat de repetir la història del seu traspàs. Fins al final ha portat a plena marxa el seus propòsits de valer-se per si mateixa, de no donar feines, d’ajuntar la família al seu entorn, d’amoixonar els nets i els renets.
El nets adoptius de Can Gazà també volem ser presents al comiat de la nostra venerada àvia clàssica.
Davant la impossibilitat d’una presència física hem fet dos gests de pobres baldats. Un petit signe que m’ha brostat des de les entranyes de la més profunda admiració i agraïment és aquest pobre escrit.
Kyrie eleison. Requiescat in pace. Vos m’enteneu, padrineta. De cinc anys de grec i llatí em resten, encara, aquestes cinc paraules.
Ja sé que us hauríem pogut enviar un ram de flors amb una dedicatòria: »Els teus nets de Can Gazà mai no t’oblidarem». Però llavors hem pensat, com sap molt bé el teu fill, el practicant de les benaurances, que el nostre regne no és d’aquest món com sentenciava del seu el nostre Fusteret. Can Gazà és el paradís del surrealisme pur i dur.
Tenim un jardí farcit de mates de romaní, tenim una foganya de possessió, tenim un fogater... Avui, a l’hora del funeral, cremarem a la vostra memòria, àvia clàssica, dos feixos de romaní. Fins i tot les ovelles ensumaran que una gran ànima, una gran persona, una sembradora de pau, una dona que donava la cara, la mare de l’estimera, la nostra àvia vola cap al més enllà.
Can Gazà, 19/1/2024.
Jaume Santandreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada