dissabte, 20 de gener del 2024

«NA SOLI», LA PLATAFORMA ELEVADORA DE CAN GAZÀ, UN PRODIGI DE TENDRESA


En Jan - aquest és el seu nom autèntic – és un renebot d’una extraordinària i emocionant sensibilitat. Ara té set anys. Mai serà més home complet.


Un dia que em vengueren a veure va restar literalment commocionat quan descobrí que en Joan, el meu company de fatigues, tenia una cama tallada i que no es movia ni de dia ni de nit de la cadira de rodes. El trasbals fou tant profund que, després d’abraçar-lo i besar-lo volgué tocar-li el monyó.

Em demanà, també, per què en Llorenç anava en cadira de rodes si tenia les dues cames. Vaig aclarir-li que arrossegava els peus –literalment– i que les crosses només li servien per donar dues passes.

Es mostrà molt esgarrifat quan fent un interrogatori a Juanito es va assabentar que baixava i pujava les escales fent culades d’un escaló a l’altre ben aferrat a l’arrambador.

Obligava al seu pare a telefonar sovint a Can Gazà només per demanar com estava en Juanito.

Sospit que aquesta afecció pels cama-tallats pot ser hereditàari per via col·lateral, sobretot essent una cinquena generació. Jo som germà de la seva repadrina paterna.

De la meva imantació cap als coixos en dona testimoni el meu subconscient en les meves novel·les. La primera es titula «Camí de Coix» mentre el protagonista de «Descalç al carreró de les serps» viu la seva solitud a una barraca de la muntanya assegut a una cadira de rodes des que li tallaren la cama.

Un dia d’aquests son pare li contà que fèiem una campanya per poder instal·lar una plataforma perquè en Juanito i tots els altres baldats poguessin salvar l’obstacle de l’escala per poder aprofitar tots els avantatges del gran casal i del jardí, al mateix temps que els facilitava les sortides.

Jan, sense consultar-ho amb ningú, rompé la vidriola on guardava el tresor de tots els seus estalvis. Al llarg de molt de temps havia acumulat una gran quantitat. Ja tenia per fer un plaent viatge. Lliurà els doblers a son pare amb aquest imperatiu: vull que sigui tot perquè En Juanito no hagi de baixar les escales de cul.

Son pare canvià el menuts en paper. Juntament amb la mare doblaren la quantitat del fill. Per lliurar el sobre vingueren a Can Gazà en Jan, els pares i la germaneta petita. D’antuvi no m’havien contat el motiu cabdal de la visita. Jo em creia que venien per felicitar-nos les festes. Tot d’una que vaig descobrir el seu propòsit vaig fer que Jan lliuràs al seu amic cama-tallat el tresor d’aquell sobre. Mentre els dos infants s’abraçaven m’esclatà l’emoció fins a les llàgrimes. Quan e Jan descobrí que plorava se m’aferrà al coll tot demanant-me què em passava.

Al moment es trastocaren els papers. L’infant esdevingué un savi ancià mentre el vell es convertia en un minyó orat. Llavors creàrem l’encís del diàleg.

Vet ací un mínim resum d’aquella prodigiosa conversa. Eixos són els punts de la meva explicació:

En tota obra important se celebra la fonamentació de la primera pedra. A Can Gazà tot ho fem al revés. Tu, Jan, has plantat la darrera pedra. Amb el teu regal tancam la campanya de la «plataforma elevadora».

A la plataforma hi podran entrar en cadira de rodes. Ve a ser com un ascensor. Resulta cara. No l’han instal·lada, tot i tenir cobert el pressupost, per què la fabriquen a Barcelona.

Hem arreplegat eixa gran quantitat talment fer una paret seca entre tots els qui ens emparen i acompanyen en tot moment. Cada col.laborador ha portat la seva pedra. Totes han encaixat a la perfecció. No ens han mancat les peces grosses i massisses de les cantonades, ni les cairades, ni les interiors...

L’agraïment es farà solemnement el dia de la inauguració. Jo, un del més beneficiats, ja que m’he instal·lat al primer pis, don les gràcies, emocionades i fondes a tots els qui heu fet possible aquest prodigi.

A Can Gazà posam nom a tot. Normalment trii el nom jo. No debades vaig ser oficial del bateig al llarg de 50 anys. A la plataforma li direm SOLI. El nom ve de solidaritat, de solitari, de solidesa, solideu... L’usaran tant sols els nostres déus.

A l’hora d'explicar el motiu profund de la meva emoció a en Jan la veu m’ha tremolat.

Aquesta plataforma ja ha pujat el més baldat de Can Gazà: el nostre coratge. La vostra generositat, amics, ha obrat el miracle. Sentim que no estam tot sols, hi ha molts de Jans, de tota edat i condició, que ens estimen fins al punt de rompre les vidrioles de les seves pròpies conviccions. Ens heu elevat al tercer grau de l’amor. El primer esglaó de l’amor és estimar. Si no pujam aquest punt som morts en vida. El segon grau és deixar-se estimar. Aquest graó és mal de conquerir. Implica negar-te a tu mateix i adaptar-te al mode d’estimar de l’altre. El cim de l’amor es poder creure que t’estimen. Per pujar a aquests núvol es necessita una plataforma de miracle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada