Jaume, fill, espòs, pare, germà, amic... has mort. Ens has mort. Una part essencial, vital, genial, de nosaltres, els qui t’estimam, ha mort amb tu. Hem quedat mancats, mutilats, esqueixats.
La teva es una mort injusta. La propina dels mesos de terribles sofriments i desespers és un crim de lesa humanitat.
Em trob destrossat, enrabiat, furiós, impotent davant tants de misteris.
Malgrat tanta tristesa, malgrat tota la pena d’aquest món i l’altre, m’aferr al consol de saber que podem parlar. Que tu m’entendràs. Que interpretaràs els meus pensaments talment com endevinaves si el sendemà matí hi hauria gelada.
Les persones vivim reunits dins cloves. La nostra possessió, per extensa que sigui, s’organitza en sementers.
La família. La tribu. Els amics. La feina. Dins cada tanca els arbres podem ser molt distints. Arrelam apropats. Uns més arran que els altres. Tots participam a l’hora de la llacor, de les llaurades, de les pluges. Fins i tot a voltes, a la recerca del cor d’un albelló, les arrels s’entrunyellen per l’argila.
Però tu, Jaume, home de terra i per la terra, hereu de generacions d’amos de gran possessions, legatari de la saviesa tel·lúrica de la nostra gent, ens empeltares a la teva soca fins arribar a formar part de les teves branques.
No necessitàvem paraules, ni gestos, ni cerimònies per comunicar-nos.
El teu seny de baró de la família, la teva bondat, ben mirat infinita, la teva alegria contagiosa, la teva timidesa orada, la teva senzillesa de sant de retaule, la teva sensibilitat de tórtora de garriga, la teva immensurable tendresa de pare que ha esculpit un fill, -tot un déu!- a força de picar pedra, enamorat del teu amor davant l’altar... Tot aquest tresor i més joies, encara, que el trasbals del moment no em deixa el tranc suficient per treure-les de lloriguera. Tot tu ens arribaves, càlid, discret, per l’energia de la saba.
Tu obraves el miracle de la compenetració silenciosa de tots els que t’estimàvem. Talment una figuera empeltada de totes les castes. Si tu fossis un arbre com tants d’altres de la nostra clova et podries morir com tots morirem. Fins i tot els ullastres. Et ploraríem, t’alabaríem, et faríem les exèquies tal com manen els canons sagrats dels nostres avantpassats. Però tu no et pots morir. Som els teus empelts.
Tu descansa. Has estimat molt. Has treballat molt. Has patit molt. La teva jornada ha estat massa curta. Sembla com si t'haguéssim llogat per una escarada. Però deixa empeltat a les nostres venes la teva saba.
He passat tota la nit, amic, intentant gravar-te un comiat mínimament digne. A trenc d’alba la tristor m’ofegava. He sortit a plorar al balcó del casal dels qui es volen morir, però la mort passa de llis. Quins misteris! Llavors he destriat, a la claror balba de la sortida de sol que els ametllers han florit. Els ametllers han florit, Jaume.
Plorarem llàgrimes de foc fins a cremar-nos les galtes però, per mor de tu, Jaume, mai no perdrem l’esperança.
Can Gazà, 31 de gener de 2024.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada