dimarts, 26 de març del 2019

“DÉU MEU”, FILL PREDILECTE DE MARGINÀLIA


A Can Gazà ens sobren els motius per festejar una creació literària al nostre Taller de Marginàlia. La nostra nau de Can Valero és un dels llocs de Ciutat on hi ha més tragí de llibres. Un dels indrets on es viu de quina manera els marginats no ens salvam per l’ètica, sinó per l’estètica. Un focus de gloriosos contrasts. Els que sobrevivim de les vostres engrunes us oferim tresors de cultura, de creativitat i de bon gust. No debades les forces que ens aguanten són les mateixes que sostenen un poema: bellesa, sentiment i sorpresa. Esclataria de goig si traspassàs els temps amb aquest comentari: “Can Gazà fou el seu gran poema”.

Però “Déu meu” té una necessitat més profunda i essencial per ser enaltit al nostre taller. “Déu meu” és el fill predilecte de Marginàlia. Sense l’orgullosa acceptació de la meva pròpia marginació i la vivència esgarrifosa de tot altre tipus d’exclusió, “Déu meu” no existiria. Tots els altres trenta llibres meus no precisen dels pobres per justificar la seva vida. Però el meu Evangeli va ser engendrat i va néixer i créixer a la República de Marginàlia.

“Déu meu” vol honorar els seus humils i humiliats engendres. Vol proclamar que els qui no tenim res a perdre ni res a amagar estam escandalosament de part dels perseguits com el nostre sant pare Oriol Junqueras, que acompanya el llibre amb una carta apostòlica i estarà present al festival de la paraula, la música i els signes que farem entre tots aquest proper cap de setmana.

dilluns, 18 de març del 2019

MARGINÀLIA ESDEVÉ AUDITÒRIUM PER AL RECITAL DE “DÉU MEU”




Altres cops hem emprat la nau de Can Valero per a reunions intel·lectuals i festives, però sempre adequant l’espai a les necessitats de l’acte. Així, per acollir la presentació del llibre del profeta Charamsa transmutàrem la botiga de roba en un saló del Vaticà.

Per al recital de “Déu meu” volem enllestir un nou experiment. Volem que els assistents es converteixin en part essencial de la funció. Per això sense tocar res ens acomodarem a la gran sala d’exposició dels Encants, talment com si ens trobàssim a la sala de ca vostra.

He assegurat que aquest atreviment no sigui un fracàs tot demanant auxili a la meva tribu familiar: els tres artistes que portaran tot el pes de l’esdeveniment són nebots meus. Com a bon oncle xaruc i fadrí us lliuraria una llista dels seus mèrits i actuacions. Per no espifiar-la, com ho vaig fer en la impressió del cartell, us aconsell que consulteu el seu currículum a Internet.

Necessitam la vostra ajuda perquè seguim amb l’aigua al coll. Necessitam la vostra comprensió perquè sovint ja ens manquen les forces. Necessitam el vostre ànim perquè la meta ens resta molt lluny, encara. Però part damunt tot necessitam la vostra immersió. Necessitam que amb el goig de la paraula i de la música la vostra pell s’enrampi pensant: “a aquesta cadira, a aquest sofà, a aquest balancí, a aquest tibulet, l’han entapissat, descorcat, renovat, els marginats que el nostre sistema ha condemnat a viure i a morir al carrer, sense cap déu que hi valgui”.

dilluns, 11 de març del 2019

ABLACIÓ CATÒLICA DEL FEMINISME


He repassat de prim compte les cròniques i els comentaris de les potents i multitudinàries manifestacions del Dia de la Dona tot reclamant la igualtat en tots els camps i ordres. No he trobat una sola referència a la monstruosa marginació de la dona dins la secta catòlica. A les altres esglésies cristianes la dona gaudeix dels mateixos drets i oportunitats que l’home. A algun lloc aperduat he pogut llegir la desgraciada frase del Papa Francesc comentant que “el feminisme és igual que el masclisme amb faldes”. Com les que ell porta.
Tanmateix, mentre les dones no puguin dir missa i sumin la meitat de la cohort de cardenals, el feminisme sofrirà castració dins el nostre món occidental.
No val l’excusa que l’Església ja no interessa a ningú. Hauria de preocupar. La secta catòlica és la mare i la dida de Vox i companyia. Aquí a Mallorca gairebé la meitat de l’ensenyament i de l’assistència social està en mans de l’Església.
Descobreixes la gran paradoxa de les nostres manifestacions feministes quan penses que el 90% dels manifestants figuren als llibres sacramentals de les parròquies. Què diríem si els participants de les mogudes igualitàries estassin afiliats a la Falange?
La credibilitat del moviment feminista entre nosaltres reclama una apostasia massiva i una condemna clamorosa de l’ablació catòlica.







diumenge, 3 de març del 2019

ELS PARES FORTUNY I BALLESTER, PROHOMS DE LLUC



Ma mare enfortia la meva incredulitat amb un principi cruel. L’apotegma infal·lible diu “Un no borra mil si”. Per desgràcia, aquesta cínica sentència s’acompleix amb els Missioners dels Sagrats Cors després de més de cent anys d'empenyorar la pell i la vida per Lluc.
Si Lluc és un tresor d’espiritualitat, cultura, terra i llengua “dins el cor de la muntanya”, Mallorca ho deu en gran part al seny, dedicació i coratge dels fills del Pare Xim Rosselló.
He repassat tots els escrits i notícies sobre l’afer de Lluc. Hi he captat moltes insinuacions i preocupacions, però enlloc he trobat la paraula gràcies. La ingratitud es torna injustícia.
Hores d’ara, els mitjans de comunicació i les xarxes socials haurien d’estar farcides de proclames de gratitud als Missioners de Lluc de part de la diòcesi, del govern, dels antics blauets, de l’OCB, del Güell, del Grup Blanquerna, dels excursionistes, dels pelegrins...
Jo vull concretar el meu homenatge en dos entranyables amics, gegants i referents de l’Evangeli. Aquests dos venerables mestres són Romà Fortuny i Ramon Ballester.
El Pare Fortuny quan es trobava en l’esplendor del seu priorat abandonà Lluc per anar a Barcelona i viure amb els pobres, tot iniciant la “Fundació Engrunes”. Porta anys de recerca de la dignitat dels exclosos per la feina manual. Ell ha esdevingut un excel·lent ebenista. Ara segueix en el mateix solc vivint amb els “Drapaires d’Emaús”.
Els marginats de Mallorca hem fet molt de camí amb el Pare Ramon Ballester. Aquelles llargues nits, al primer refugi de la Sapiència, obrint la porta i el cor als més desemparats foren per mi una lliçó suprema de delicadesa i tendresa. L’amic Ramon mereix restar en forma de monument a l’Acolliment dels pelegrins, que ell impulsà, només per eternitzar el coratge d’aquell gest de d’escometre el Nunci en català per ser la nostra llengua i en italià perquè era la del representant del Vaticà.
Venerables prohoms de Lluc, gràcies de part de Marginàlia.