REBROTS DE VIT. DE COM DON JOAN MARCH M’ENCENIA UN FANALET ALS “CURSILLOS DE CRISTIANDAD”

Avui he conclòs la pausada i suculenta lectura de “Reis del Món”. Entre moltes altres màgiques sensacions l’autorasso Sebastià Alzamora m’ha ajudat a complir la seva sentència: “En els vells el record es transforma en regressió”. (Pàg. 544).

Us pos en situació.

Els 10 primers anys del meu ardorós apostolat sacerdotal em vaig dedicar, en cos i ànima, aquí i al Perú, als “Cursillos de Cristiandad”. A Piura, juntament amb Don Bartomeu Vaquer, en vaig ser el seu fundador. No catalanitz la marca perquè els “de colores” ho fan tot amb la llengua “del Imperio”. El fundador, Eduard Bonnín, va manllevar l’argot del seu poltre de conversió al món de les corrides de toros.

Les lliçons amb les quals impactàvem els trenta arreplegats en un confinament de tres dies rebien el nom de “rollos”. Ens repartíem les arengues entre seglars i capellans. Un dels “rollos” més definitius per tombar els braus salvatges era el que clamava pel paper decisiu del sagraments.

A tots els cursillos –més de 50- als quals vaig assistir com a professor, vaig carregar amb el “rollo” dels set sagraments.

Era una catarsi espectacular per a mi i per als altres. El “rollo” em durava un mínim de tres hores, però al llarg de tot el dia estava en un estat de transfiguració brutal .Una hora abans de la intervenció, en recollia davant el sagrari, agenollat, braços en creu, em flagel·lava fins a esclatar-me les venes de l’ànima. Em turmentava amb un capolador monòleg: “Ara t’admiraran, t’adoraran, es tiraran als teus braços però si sabessin que és un mariconarro t’escopirien a la cara”.

Deixava el sagrament de l’Eucaristia com a colofó del convulsiu espectacle. El darrer clam de “no te quedes loco” esdevenia una convidada a presentar-nos a l’Amo, al Jesús present a l’hòstia consagrada. Obria la porta del sagrari. Les llàgrimes, sovint convertides en esglaiós singlot, suplien la meva manca de veu i de l’alenada. Tots els resistents a la Gràcia cedien. Jo em passava hores –sense menjar- escoltant les confessions dels convertits

El ritme del “rollo” de sagraments era com l’envestida d’un riu cabalós. Hi havia trams que ressonava com una cascada imponent; en altres moments es mostrava com un gorg de tendresa i de pau. Tal era el cas del sagrament dels moribunds. De l’extremunció en parlava poc temps i en un to suau, ben mirat amorosit. Per culpa greu de la meva ignorància en aquells temps místics, desconeixia les untades d’oli sagrat del capella feixista als assassinats a Son Coletes en el moment que el comandament dels botxins els pegava el tir de gràcia.

El meu escalfadís discurs sobre la unció dels malalts es basava pràcticament en dues lapidàries sentències.

Una dita era la del capità de vaixell que, després de rebre els sagraments i preguntat com es trobava per atracar al port de l’eternitat va respondre amb la bella seguretat d’un mariner de fe: “Estic tranquil amb el pràctic al timó”.

L’altra dita la presentava com la del gran empresari que, una volta sagramentat, comunicava als assistents de la seva agonia: “Acab de fer el millor negoci de tota la meva vida”.

Fins ahir mateix havia cregut que aquestes lluminoses expressions eren anònimes, extretes de l’Evangeli popular.

Però vet ací que a la pàgina 532 de “Reis del Món” Sebastià Alzamora em revela la propietat intel·lectual de la clau del sagrament del comiat.

Millor que us ho conti el brillant escriptor de les nostres lletres catalanes. En Tremulles manté un tens diàleg amb Don Joan Mascaró. En Verga. en el llit de l’agonia, va rebutjar el clergue d’alt estament que li oferia la família. Don Joan March “va voler un sacerdot d’una humil parròquia de Madrid”. Aquell bon home el va confessar, el va combregar i li va donar l’extremunció. Davant de donya Leonor, dels fills i de tots els presents Don Joan March va dir: “Avui he fet el negoci més important de la meva vida”.

Tant de bo que el fanalet del lucífer que trobava el preu de tothom il·lumini el meu instint de perdedor en aquests temps que els déus sembla que han posat els déus de rebaixes.

REBROTS DE VIT. MIQUEL ÀNGEL RIERA FALANGISTA, MENTRE JO SANTIFICAVA EN FRANCO

El persistent i enfollidor coronavirus m’ha clavat ulls al clatell. Per qualsevol estímul la meva mirada es gira cap al passat. En cada moment rebroten tanyades de la meva història personal.

Avui els impulsors d’aquest judici de la meva vida han estat uns documents que m’han arribat amb motiu del meu article sobre l’autor de “Morir quan cal”.

L’octubre de 1956 al “camarada” Miquel Àngel Riera se li ofereix el càrrec de “lugarteniente de la Guardia de Franco”.

Dia 10 de maig de 1957, l’exemplar camarada es nomenat pel “Jefe provincial”, “delegado comarcal del sindicato vertical franquista”. Aquest mateix any comença a escriure “Poemes a Nai”.

Dia 8 d’octubre de 1963 el camarada Riera entra a formar part de l’Ajuntament com regidor per “el tercio sindical”.

Aquesta situació de poder va durar fins a l’arribada de la pseudodemocràcia. Uns anys d’immunitat i privilegi que va sabre aprofitar el nostre geni de les maniobres i les manyes.

Jo, capellanet verjo acabat d’estrenar a partir del dia 18 de desembre de 1960 fins que vaig arribar al Perú l’any 1965, a cada missa, just després de la consagració resava “pro duce nostro Franco”. El 18 de juliol de cada any, dels tres que vaig ser vicari de Sa Pobla, feia una arenga patriòtica al peu de “la cruz de los caidos” a la plaça de l’església.

Examinau, per favor, amics que suportau les meves confessions, els arguments de la meva defensa.

Quan vaig cometre aquesta aberració acabava de sortir d’un rentat de cervell de tretze anys al camp de concentració del Seminari on les circumstàncies havien deportat els meus 10 anys d’infant abusat.

Calculau com estava de bollat en tots els caires que a les mateixes misses que pregava pel “Caudillo de España por la gracia de Dios”, demanava Déu que em tallàs la mà abans de remenar-me-la. Llavors, el solitari era l’únic pecat que estava al meu abast. Preferia entrar manc al cel que cremar tot sencer dins l’infern per tota una eternitat. Crec tenir dret a l’absolució per alienació mental. Tant de bo hagués estat transitòria.

Per altra banda, després d’arribar del Perú vaig renunciar a la paga de l’Estat tot convertint-me en capellà`obrer a l’hora que exposava la llibertat i la vida per ser un opositor acèrrim i promotor d’opositors al règim franquista .Ja he penat tota la culpa. No crec que resti cap bava d’aquella maleïda taca feixista.

Aquestes històries m’han clavat un propòsit inalterable: en cap assumpte seré jo qui tiri la primera pedra.

Ma mare sempre sentenciava que “a tots ens toca un bon callar”.

Miquel Àngel Riera va callar tant que mai de mai em mentà per res els seus anys de “camarada”.

URGÈNCIA PER SALVAR EL MEU MIQUEL ÀNGEL RIERA

Aquest article va ser publicat ahir, dia 20 de juliol, vint-i-quatrè aniversari de la mort de Miquel Àngel Riera, en el Diario de Mallorca".

Aquest mes de juliol es compleixen 24 anys de la definitiva  fuita  de l’amic i amat Miquel Àngel Riera. Els rebrots de la pandèmia m’imposen una urgència inapel·lable. No puc esperar dates solemnes com seran les  noces de plata del casament etern del gran escriptor –un dels millors de la literatura catalana de tots els segles– amb la Nai dels seus somnis.

No em preocupa el personatge. El seus escrits, com ell pretenia i els crítics confirmen, li han sembrat una fita inamovible dins la història.

No em preocupa el pare de família. Els seus gens, malgrat fossin enrevessats i melangiosos, perduraran, de baixada com passa als descendents dels genis, unes generacions de Rieres.

M’angoixa la certesa que amb mi morirà la persona. L’amic. L’orada bestiola humana que glatia dins la clandestinitat dels sopars de confidències. Els pocs que el coneixen a fons ofegaran l’infant orat dins el silenci. Callaran com a morts, mentre assassinen la possibilitat que qualque foll l’estimi tal com era . Si no  coneixen tots els seus caires podran admirar l’ídol, però mai no podran abraçar, emocionats, entendrits, compacients, la personeta que s’amagava rere la cortina de sac del temple sagrat de les masturbacions al trast de Baix des Cos. Puc respectar un jueu, puc enamorar-me d’un negre, puc apreciar un gitano. Però he de reconèixer les seves marques congènites. El que no podré fer mai és estimar un negre  pintat de blanc.   

Quan s’acomplien 10 anys de la seva mort vaig proposar-me presentar a la gent un retrat de cos sencer de Miquel Àngel Riera. Pel final d’”Illa Flaubert” sabia que s’havia salvat de la mort fugint en una pastera cap a Àfrica. Vaig carregar tots els seus llibres i un portàtil i vaig anar a trobar-lo  al Marroc a la ciutat d’Oujda. Eixa capital oriental a dues passes d’Alger és  una ciutat gran, còmoda i tranquila. Agombolat a una pensió de la Medina, Miquel Àngel, jo i els seus llibres, i els nostres records i els nostres sentiments i els nostres dubtes ens sotmetérem a una psicoanàlisi total de tres mesos en sessions de vuit hores diàries.

Les persones, fins i tot les que el tractaven amb freqüència, es  trobaven amb dos obstacles, ben mirat insuperables, per poder arribar al Miquel Àngel de carn i os. Un mur era la necessitat insaciable de posseir béns i l’altre es referia a la jeia singular de les seves tendreses.

L’àvit home d’empresa, en trenta anys aixecà tot un imperi. Passà de tenir un balancí a posseir una gran fortuna. Quan aplicava la seva privilegiada intel·ligència als negocis posava en marxa totes les tretes politiques, socials i especulatives que estaven al seu dilatat abast. Tot, per una obsessió de multiplicar el seu patrimoni. Posades així les coordenades, no es d’estranyar que la gent el miràs de lluny i que els envejosos arribassin a odiar-lo.

A Oujda vaig penetrar fins a l’ordit profund d’eixa postura incorregible.  L’avidesa, amb foscúries de cobdiciosa avarícia, venia de la seva hipergenètica. La genètica no muda mai. El segell que et claven els traumes rabiüts de l’existència pot perdurar generacions. Amb això ningú no et té la culpa ni ningú no hi pot fer res.

El cas admirable de Miquel Àngel Riera Nadal no és que estàs sotmès a un manament ineludible de la sang. Tots som esclaus de la nostra genètica amb les seves possibles adherències circumstancials. El fenomen prodigiós  és que ell n’era conscient. Per a mi, el moment més esgarrifós i commovedor de la nostra amistat succeí el dia que em cridà a la capçalera del seu llit de moribund. M’estrengué la mà i amb una veu que arribava de molt lluny em digué: “Jaume, tots els metges s’equivoquen. A això que ells diuen càncer és la fam que vaig patir de petit”.

Al principi aquesta revelació es convertí en una pena profunda, en una estimera  rabiosa. Ara ha esdevingut una obligació imperiosa de fer-li justícia.

L’altre impediment que ens priva de poder abraçar el Miquel Àngel complet, més enllà de totes les admiracions d’aquest món i de l’altre, és el seu confinament dins el sagrari dels déus inaccessibles. Jo hi afegiria inclassificables. Miquel Àngel creà un mode propi d’estimar. Només coneixerem aquest prodigi d’humanitat el dia que es publiquin els centenars de cartes que el gran escriptor dirigí als seus amics.

Quina llàstima que els errats guardians de la seva honra ens privin de poder descobrir les belles tendreses infinites estrangulades per la hipocresia de la nostra societat. Una  tirànica societat que domesticà la rara anatomia del nostre centaure.`
Endevin la vostra gran pregunta: Qui ens assegura que ell volia que  sabéssim tot això i més coses, encara?

Miquel Àngel va escriure a Poemes a Nai: “Si bastàs anar en pel perquè ho creguéssiu”.

Jo li faig el favor d’ajudar a despullar-lo.

Contest el vostre interrogant amb dues preguntes.

Què pensaríeu d’un home que s’amaga en la foscúria d’un bosc comunal mentre deixa el número del seu telèfon mòbil gravat a foc a la soca de cada arbre?

Vosaltres creieu que podeu emmudir-me si tenc proves més que convincents que els nostres afectes, àdhuc els sensuals, són parents de molt a prop?

Ningú nat d’aquest món em podrà privar de l’orgull de presentar en públic els germans de la meva nissaga.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 20 juliol 2020                          

REBROTS DE VIT. CONDEMNAT A ESCRIURE

Perdonau-me. No teniu cap obligació de llegir-me. Som jo que necessit escriure. Tant o més que el menjar. Podria allargar una vaga de fam fins a extrems increïbles, mentre que uns pocs dies sense escriure em capficarien en la tristesa fins a enfonsar-me a la depressió. Una depressió que acabaria convertint-me en un mort sense enterrar.

Per altra banda, intentar comunicar-te sense rebre resposta resulta més frustrant que restar mut.

Els pobres dels pobres, els necessitats en grau esfereïdor, som els lletraferits. Els condemnats a filar literatures amb els nostres sentiments, reflexions i ocurrències. Sobrevivim de les almoines dels generosos lectors. Ens passa com als teatres infantils, els artistes dels quals asseguren els espectadors amb els pares, els padrins i les amistats que no poden eludir el compromís de l’assistència.

Em referesc als plumífers del meu nivell a ras de terra. Els qui aconsegueixen fer volar estels, acaparant guardons i reedicions, pertanyen a un altra raça. Mentiria si no confessàs que els nanets d’escripturolàndia, com aquest escapuló de glosador que som jo -en prosa, en vers, en gemecs, o brams tant s’hi val– sovint, atalaiant els gegants, patim un vertigen d’enveja. Si els marginats de la literatura sabéssim manejar la fona com David quedarien molt pocs Goliats drets.

Però el tret més trist, ben mirat vergonyós, per a un desgraciat lletraferit és encomanar el tedi de parlar sempre d’un mateix. Tot ja està dit. Jo –pobre de mi!– no descobriré res nou baix de la capa del sol. El qui em llegeixi ho farà necessàriament per amor, per compassió, per curiositat... Per tal que les meves exhalacions trobin una llunyaníssima ressonància excavaria una cova de coloms als penya-segats de la indiferència.

REBROTS DE VIT. JUSTIFICACIÓ I DEFENSA D’UNA CALRADA D’ESTIU

Diumenge, dia 5 d’aquest mes, a Diario de Mallorca, la captivadora periodista Clàudia Darder, publicà, a la seva secció estiuenca, un reportatge dels meus amors carnals i de les meves idees sobre el mamífer humà.

Aquests dies m’han xiulat les orelles. El brunzit s’ha fet penetrant i insistent.

Tant sols m’arriben els retrets de les persones estimades. Amb tot respecte he enllestit una mena de diàleg. Accepteu, amics, aquesta telepàtica conversa, totalment nua, com a justificació i defensa de la meva diarreica calrada.

Els qui t’estimam patim.
Quan em trobava emmordassat dins l’armari, no patíeu?

Amb aquestes fanfarronades, com vols que la gent poderosa ajudi la teva obra. Tomeu Català mai no faria aquestes declaracions.

La gent poderosa només sap tirar un ram de flors damunt la fossa comuna dels pobres que ells han esclafat.

Els qui sempre et defensam ens quedam sense arguments.

No tudeu el temps en defensar-me. L’únic favor que em poden fer els imbècils es atacar-me.

Els mitjans t’utilitzen. La teva vanitat et fa picar l’ham cada pic que ells volen.

Qui utilitza a qui? La vanitat és el patge de la dignitat.

T’agrada sortir a la premsa. T’encanta.

Sense cobrar ni pagar, amb la veritat per endavant, un home pot ballar al so que vulgui.

Tanmateix per justificació i defensa de la meva hipersensibilitat us recordaré els principis que vaig posar com a condició per a l’entrevista.

Vull que els qui m’estimen –gratitud infinita cap a ells!– ho facin perquè em coneixen.

Vull mostrar cara, sempre i en tot lloc, per la meva nissaga gai. Són mils de milions de germans amenaçats de presó i mort pel seu mode d’estimar.

Vull aixecar la veu per desmitificar les bubotes. Sobren els personatges. En tot lloc i en tot moment. Ara com mai necessitam persones que ens puguin servir de referent.

Els camarades de Can Gazà són miralls trencats, però mai no em retornen una imatge falsa.

REBROTS DE VIT. LES RAONS D’AQUEST TÍTOL

El mot vit, primmirat lector, no és cap castellanisme. No caiguis en l’amorosit parany de voler adreçar l’empelt hispànic que m’inseriren a l’escola franquista els frares pederastes.

Gràcies a les meves pregones arrels pageses conec els ceps, les parres, els sarments, els raïms i fins i tot els singlots.

Vit és el nom del membre dels mascles. El mabre. El vit de les rondalles del reprimit i repressor canonge de Santa Cirga que als matins no hi havia manera d’aixecar-lo del llit. Al vit. No al Vicari general que era la bèstia més dematinera de l’univers.

En aquests temps d’aclaparadora pandèmia, després de les virusades, comencen a brostar per tot arreu els rebrots de l’omnipresent i omnipotent coronavirus. Jo m’he proposat ser fidel al títol suprem, insuperable, que gravà el meu benigne i pacient hagiògraf, Víctor Gayà, a la portada de la meva història personal. L’amic, desprès d’escoltar-me en confessió al llarg d’un any, encertà de ple l’essència del meu viure. Només em pot conèixer i estimar qui em miri tal com ”El sexe del profeta”.

He predicat, proclamat i escrit, fins i tot als cornalons dels torcaboques de paper, tantes i tantes coses! Tot i això mai no m’he imposat que les meves xerrameques girassin entorn de l’eix central del meu ésser.

El temps que em resta –el déu coronavirus me’l concedeixi llarg, sa i clarivident– voldria viure’l des de la meva venturosa condició de mascle gai.

Removent la maleta del meu darrer viatge he notat que hi manquen les vivències explícites del meu mode d’estimar.

Tant de bo les meves confessions aconseguissin la categoria dels dietaris de Gide!

REBROTS DE VIT

L’estat de viure en capella perpètua amb contacte permanent amb la mort, em feu aflorar una proposta: acomiadar-me de la família, dels amants, dels amics, dels camarades. L’antull m’encetà la curolla d’anar fent una llista de les persones amb les quals he compartit trams del meu llarg i insinuós camí. Fins i tot em vaig marcar com a tasca quotidiana telefonar a trenta companys de viatge per dia.

De cop la refulgència d’un llamp em revelà l’evidència.

Sent, encara, l’esglai de pou al calfred de les venes.

El qui morirà seré jo. Només moriré per mi. Mort. Mai més em tornaré a trobar, ni a sentir, ni a mortificar, ni a plorar, ni a pensar, ni a estimar. Som jo el qui es perdrà a si mateix per sempre. Els altres em trobaran quan vulguin. Em podran escorcollar als llibres, als escrits, als records, a les absències, a les enyorances, a les malediccions Els altres gaudiran de tot el temps i les arts i manyes per mantenir-me viu, per perllongar-me, per utilitzar-me.

De l’únic que m’he d’acomiadar és de mi mateix. Quan mori no em tornaré a veure pus mai. La tasques dels meus dies, els insomnis de les meves nits, els treballs de les meves hores s’han de centrar en cercar el meu Jaume. Tots els meus Jaumes. És l’hora d’explicitar–me els meus adéus.