El persistent i enfollidor coronavirus m’ha clavat ulls al clatell. Per qualsevol estímul la meva mirada es gira cap al passat. En cada moment rebroten tanyades de la meva història personal.
Avui els impulsors d’aquest judici de la meva vida han estat uns documents que m’han arribat amb motiu del meu article sobre l’autor de “Morir quan cal”.
L’octubre de 1956 al “camarada” Miquel Àngel Riera se li ofereix el càrrec de “lugarteniente de la Guardia de Franco”.
Dia 10 de maig de 1957, l’exemplar camarada es nomenat pel “Jefe provincial”, “delegado comarcal del sindicato vertical franquista”. Aquest mateix any comença a escriure “Poemes a Nai”.
Dia 8 d’octubre de 1963 el camarada Riera entra a formar part de l’Ajuntament com regidor per “el tercio sindical”.
Aquesta situació de poder va durar fins a l’arribada de la pseudodemocràcia. Uns anys d’immunitat i privilegi que va sabre aprofitar el nostre geni de les maniobres i les manyes.
Jo, capellanet verjo acabat d’estrenar a partir del dia 18 de desembre de 1960 fins que vaig arribar al Perú l’any 1965, a cada missa, just després de la consagració resava “pro duce nostro Franco”. El 18 de juliol de cada any, dels tres que vaig ser vicari de Sa Pobla, feia una arenga patriòtica al peu de “la cruz de los caidos” a la plaça de l’església.
Examinau, per favor, amics que suportau les meves confessions, els arguments de la meva defensa.
Quan vaig cometre aquesta aberració acabava de sortir d’un rentat de cervell de tretze anys al camp de concentració del Seminari on les circumstàncies havien deportat els meus 10 anys d’infant abusat.
Calculau com estava de bollat en tots els caires que a les mateixes misses que pregava pel “Caudillo de España por la gracia de Dios”, demanava Déu que em tallàs la mà abans de remenar-me-la. Llavors, el solitari era l’únic pecat que estava al meu abast. Preferia entrar manc al cel que cremar tot sencer dins l’infern per tota una eternitat. Crec tenir dret a l’absolució per alienació mental. Tant de bo hagués estat transitòria.
Per altra banda, després d’arribar del Perú vaig renunciar a la paga de l’Estat tot convertint-me en capellà`obrer a l’hora que exposava la llibertat i la vida per ser un opositor acèrrim i promotor d’opositors al règim franquista .Ja he penat tota la culpa. No crec que resti cap bava d’aquella maleïda taca feixista.
Aquestes històries m’han clavat un propòsit inalterable: en cap assumpte seré jo qui tiri la primera pedra.
Ma mare sempre sentenciava que “a tots ens toca un bon callar”.
Miquel Àngel Riera va callar tant que mai de mai em mentà per res els seus anys de “camarada”.
No en tenia ni idea, Jaume. L'admir moltíssim comn a escriptor, però no sabia res d'això que fos feixista. La veritat, Jaume, no crec que això li faci cap mal com a escriptor. Per altra banda, crec que fas nolt bé d'escriure el que saps. I sé cert que saps més coses. No et deixis res. Per ventura el que tu saps i pots dir, no hi ha ningú més que ho pugui fer.
ResponEliminaUn dia em van dir que quan parlaves et despullaves. Tant de bo que la teva nuesa ens vesteixi a tots de la sinceritat i transparència que tant necessitem i que tu regalimes. Una abraçada
ResponElimina