Perdonau-me. No teniu cap obligació de llegir-me. Som jo que necessit escriure. Tant o més que el menjar. Podria allargar una vaga de fam fins a extrems increïbles, mentre que uns pocs dies sense escriure em capficarien en la tristesa fins a enfonsar-me a la depressió. Una depressió que acabaria convertint-me en un mort sense enterrar.
Per altra banda, intentar comunicar-te sense rebre resposta resulta més frustrant que restar mut.
Els pobres dels pobres, els necessitats en grau esfereïdor, som els lletraferits. Els condemnats a filar literatures amb els nostres sentiments, reflexions i ocurrències. Sobrevivim de les almoines dels generosos lectors. Ens passa com als teatres infantils, els artistes dels quals asseguren els espectadors amb els pares, els padrins i les amistats que no poden eludir el compromís de l’assistència.
Em referesc als plumífers del meu nivell a ras de terra. Els qui aconsegueixen fer volar estels, acaparant guardons i reedicions, pertanyen a un altra raça. Mentiria si no confessàs que els nanets d’escripturolàndia, com aquest escapuló de glosador que som jo -en prosa, en vers, en gemecs, o brams tant s’hi val– sovint, atalaiant els gegants, patim un vertigen d’enveja. Si els marginats de la literatura sabéssim manejar la fona com David quedarien molt pocs Goliats drets.
Però el tret més trist, ben mirat vergonyós, per a un desgraciat lletraferit és encomanar el tedi de parlar sempre d’un mateix. Tot ja està dit. Jo –pobre de mi!– no descobriré res nou baix de la capa del sol. El qui em llegeixi ho farà necessàriament per amor, per compassió, per curiositat... Per tal que les meves exhalacions trobin una llunyaníssima ressonància excavaria una cova de coloms als penya-segats de la indiferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada