dimarts, 28 de juliol de 2020

REBROTS DE VIT. DE COM DON JOAN MARCH M’ENCENIA UN FANALET ALS “CURSILLOS DE CRISTIANDAD”




Avui he conclòs la pausada i suculenta lectura de “Reis del Món”. Entre moltes altres màgiques sensacions l’autorasso Sebastià Alzamora m’ha ajudat a complir la seva sentència: “En els vells el record es transforma en regressió”. (Pàg. 544).

Us pos en situació.

Els 10 primers anys del meu ardorós apostolat sacerdotal em vaig dedicar, en cos i ànima, aquí i al Perú, als “Cursillos de Cristiandad”. A Piura, juntament amb Don Bartomeu Vaquer, en vaig ser el seu fundador. No catalanitz la marca perquè els “de colores” ho fan tot amb la llengua “del Imperio”. El fundador, Eduard Bonnín, va manllevar l’argot del seu poltre de conversió al món de les corrides de toros.

Les lliçons amb les quals impactàvem els trenta arreplegats en un confinament de tres dies rebien el nom de “rollos”. Ens repartíem les arengues entre seglars i capellans. Un dels “rollos” més definitius per tombar els braus salvatges era el que clamava pel paper decisiu del sagraments.

A tots els cursillos –més de 50- als quals vaig assistir com a professor, vaig carregar amb el “rollo” dels set sagraments.

Era una catarsi espectacular per a mi i per als altres. El “rollo” em durava un mínim de tres hores, però al llarg de tot el dia estava en un estat de transfiguració brutal .Una hora abans de la intervenció, en recollia davant el sagrari, agenollat, braços en creu, em flagel·lava fins a esclatar-me les venes de l’ànima. Em turmentava amb un capolador monòleg: “Ara t’admiraran, t’adoraran, es tiraran als teus braços però si sabessin que és un mariconarro t’escopirien a la cara”.

Deixava el sagrament de l’Eucaristia com a colofó del convulsiu espectacle. El darrer clam de “no te quedes loco” esdevenia una convidada a presentar-nos a l’Amo, al Jesús present a l’hòstia consagrada. Obria la porta del sagrari. Les llàgrimes, sovint convertides en esglaiós singlot, suplien la meva manca de veu i de l’alenada. Tots els resistents a la Gràcia cedien. Jo em passava hores –sense menjar- escoltant les confessions dels convertits

El ritme del “rollo” de sagraments era com l’envestida d’un riu cabalós. Hi havia trams que ressonava com una cascada imponent; en altres moments es mostrava com un gorg de tendresa i de pau. Tal era el cas del sagrament dels moribunds. De l’extremunció en parlava poc temps i en un to suau, ben mirat amorosit. Per culpa greu de la meva ignorància en aquells temps místics, desconeixia les untades d’oli sagrat del capella feixista als assassinats a Son Coletes en el moment que el comandament dels botxins els pegava el tir de gràcia.

El meu escalfadís discurs sobre la unció dels malalts es basava pràcticament en dues lapidàries sentències.

Una dita era la del capità de vaixell que, després de rebre els sagraments i preguntat com es trobava per atracar al port de l’eternitat va respondre amb la bella seguretat d’un mariner de fe: “Estic tranquil amb el pràctic al timó”.

L’altra dita la presentava com la del gran empresari que, una volta sagramentat, comunicava als assistents de la seva agonia: “Acab de fer el millor negoci de tota la meva vida”.

Fins ahir mateix havia cregut que aquestes lluminoses expressions eren anònimes, extretes de l’Evangeli popular.

Però vet ací que a la pàgina 532 de “Reis del Món” Sebastià Alzamora em revela la propietat intel·lectual de la clau del sagrament del comiat.

Millor que us ho conti el brillant escriptor de les nostres lletres catalanes. En Tremulles manté un tens diàleg amb Don Joan Mascaró. En Verga. en el llit de l’agonia, va rebutjar el clergue d’alt estament que li oferia la família. Don Joan March “va voler un sacerdot d’una humil parròquia de Madrid”. Aquell bon home el va confessar, el va combregar i li va donar l’extremunció. Davant de donya Leonor, dels fills i de tots els presents Don Joan March va dir: “Avui he fet el negoci més important de la meva vida”.

Tant de bo que el fanalet del lucífer que trobava el preu de tothom il·lumini el meu instint de perdedor en aquests temps que els déus sembla que han posat els déus de rebaixes.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada