dilluns, 24 d’abril del 2017

EL DESAFIAMENT DE LES VIDES MÒLTES

Les Summes de sant Tomàs, les actes dels concilis, les encícliques papals, tots els tractats de teologia i de moral, les lleis canòniques, les cites dels sants doctors, àdhuc les sagrades Escriptures es fonen davant un paper d’estrassa on una mà innocent ha esborrallat les benaurances. LES BENAVENTURANCES!!! Així en majúscules i amb clamors admiratius.
Els tractats de psicologia, les ciències socials, els estudis de camp, les estadístiques, les memòries institucionals, les experiències tot i ser de molts d’anys -com puguin ser les meves vivències al costat dels marginats- es dissolen davant d’un poema. UN POEMA!!! Així en majúscules i signes de clamors admiratius.
Aquest benaurat poema l’ha escrit un home bo, sensible i generós al llarg de vuit anys de deixar-se sacsejar pels batecs de marginàlia. El nostre president Jaume Mateu i Martí ha dedicat almenys un pic per setmana, una pàgina del seu dietari -tot un insult de constància- a la corpresiva vivència de la seva jornada a Can Gazà. El pare dels enderrocaments abissals esdevinguts botons de foc dins el color del diumenge digereix l’impacte del surrealisme pur i dur de les vides mòltes tot aplicant a l’atac d’impotència el revulsiu del precepte estètic que mana que un poema ha de suar a dojo bellesa, força i sorpresa; o el que és el mateix, traduït a l’esgarrifança de Can Gazà, tendresa, coratge i humilitat.
Els actors d’aquest auto sacramental es convertiren en estampes de benaurats per art i màgia d’una àngela que aparegué a Can Gazà com una missatgera dels déus inaccessibles. Si em trobau exagerat amb això de les imatges de sants, comprau el llibre, anau directament a la darrera pàgina de totes, on la filla de l’editor, tan foll com tots els somiatruites residuals, estampa la data de la impressió de “ El preu de la vida mòlta”. Si aquest sant Francesc, reduït a estampeta de confraria miserable i que hauria de figurar de segell de les obres socials, no us remou les entranyes,
despuntau-vos de la llista d’animalons sensibles i passau-vos directament al catàleg dels cadàvers dels paradisos fiscals.
He passat anys –molts!– intentant canviar l’insult de les preguntes normals, assenyades, doctorals, tals com: “Quants n’has curat, salvat, reinserit?” per un sol interrogant essencial: “Quants n’has estimat?”.
Tanmateix, ara m’adon, amb dolorida evidència, que, malgrat que augmentàs la ració d’amor i respecte cap als marginats amb gran dosis de tendresa i admiració, hauria desviat el tret de l’autèntica diana. Pretendre estimar no deixa de ser un acte d’orgull, una afirmació que el bo ets tu i l’altre un objecte passiu de la teva generositat. Ara, xop de les benaurances que pouen les vides mòltes, sé que la pregunta exacta és:
-Per quants t’has deixat interrogar? Davant quants has restat esglaiat? D’on has tret el filet de coratge per engospar el misteri de les vides mòltes?
D’aquest desafiament en podrem parlar-ne demà vespre, 25 d’abril, amb els clamaters de les benaurances marginals a Can Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear, carrer de sant Alonso núm. 24, de Palma.

dissabte, 22 d’abril del 2017

“EL PREU DE LA VIDA MÒLTA”, JOIA SAGRADA DELS MARGINATS


Amb n’Andreu, el ferrer més complet del món que deixà la pell a Líbia, aixecant les torres de petroli per a Gadafi, vaig complir el jurament de deixar-lo morir a Can Gazà. Per res vaig permetre que el deportassin a cap hospital. Just abans de tancar els ulls per a sempre, els obrí de bat a bat. Davant la meva mirada estorada, s’arrabassà del coll la grossa cadena d’or que exhibia com un punt de distància de la misèria i me la posà a la meva mà mentre em recomanava, més  amb la fondària de l’alenada que amb la veu:
-És l’única cosa que em resta. Ven-la i paga algun deute de la casa.
Aquella joia era un tresor sagrat per a mi. La vaig haver de vendre a pes.
Ara tenim una altra joia sagrada, una obra d’art. Un llibre meravellós que han enllestit dues sensibilitats singulars. Amb la seva poesia primmirada, austera, essencial, el nostre president, Jaume Mateu, ha convertit els macs de torrentera en polides llàgrimes d’un rosari marginal, apte només per rosegar els misteris de dolor. Mentre Fiona Mersh va treure tot el seu art gràfic per convertir en ombres impressionants les tristes ànimes dels exclosos.
En aquests moments, la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament a vida o mort dels lluitadors per la dignitat dels pobres, és que aquest testament, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom. No hi valen excuses de llengües ni cultures. L’impacte de “El preu de la vida mòlta” arriba a les entranyes pel tacte i la mirada.

                                         CRIDADA  DESESPERADA

Cinquanta anys de viure dels marginats, pels marginats i amb els marginats m’atorguen el dret de posar-me patètic.
Si s’atura el bram d’aliments que ens arriba de tot arreu, sobreviurem amb verdura i ous. Si s’esgota el lleixiuet, destil·larem les cendres. Si s’acaba el paper higiènic –cosa que està apunt de succeir– exercirem de camperols baix de les revestides figueres. Si ens tallen el llum, robarem ciris a la Sang. Si ens veiem forçats a prendre la darrera mesura que prendríem com és suprimir les minses beques als treballadors, consentirem que els nostres gazanecs vagin  de fiat als bars, als estancs i a les cases de consol. Si no pagam l’astronòmic lloguer de la nau, cosa que jo faria ara mateix, esperarem que el sistema ens tregui un altre cop al carrer. Si després de mesos de desesperant espera no ens arriba l’almoina  del Consell, resistirem... Però si les persones sensibles, les bestioles de bon gust, els amics que mai no ens fallen, els enemics que mai no ens manquen, la bona gent que crec que encara és majoria, la mala gent que té sempre la curiositat a l’aguait, vull dir si tot Cristo vivent  no ens pren aquest meravellós llibre de les mans , voldrà dir que el moviment marginal ha fracassat, que els utòpics no tenim dret a alenar, que els marginats ens hem de suïcidar tancant definitivament Can Gazà.
Per desgràcia,  aquest or de llibre no es pot vendre a pes com la cadena del nostre Andreu Milà.

dilluns, 3 d’abril del 2017

CHARAMSA, HOSTE DE CAN GAZÀ I PONTIFEX A LA SEU DE LA NOSTRA CULTURA

Venerat amic:
No puc alliberar-vos de la sorpresa, però em sent amb l’obligació de salvar-me de l’engany. La primera part de la vostra jornada a Mallorca serà especial, ben mirat estranya. Com anuncia el títol d’eixa comunicació, sereu hoste -des d’ara ja us hi declaram- de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social. Així resa el nom al registre d’associacions. En societat ens presentam com a “comuna autogestionada de malats irreversibles, sense cap suport familiar ni social”. Si un miracle de la solidaritat no mantingués viu Can Gazà, molts de marginats moririen tirats al carrer. A la pràctica, ens comportam com una família de fet que ens duim a matar com totes les famílies del món, àdhuc les místiques que hores d’ara agonitzen als convents.
A vós us puc revelar com ens sentim realment. Som una mena d’avortó, com diria Sant Pau, de benedictins de la misèria. Seguim fins a deixar-hi la pell -ja que altra cosa ja no tenim per deixar-hi- els lemes de Benet de Núrsia, que es mantenen vitals des del segle sisè. De la mateixa manera, servam la independència de cada monestir. La regla mare que ens porta de capoll mana taxativament: ”Ora et labora”. Els gemecs són les nostres pregàries. La feina, la nostra lluita diària fins a convertir-la en lema de tota la nostra tasca. Així, proclamam: “La dignitat del marginat exigeix que quan se segui a taula pugui dir: aquest plat de calent no me'l regalen; me l'he guanyat”.
El col·loqui amb els mitjans de comunicació, els admiradors, els amics i els tafaners el fareu al taller de Marginàlia, una nau de polígon industrial, tot envoltat, com diu la propaganda, “ de llibres, vestits, mobles, andròmines, vides i utopies que esperen l’oportunitat d’una segona mà”.
Al migdia ens fareu l’honor de presidir la taula del refetor de Can Gazà, on cada dia els frarets del convent de la misèria ens ajuntam amb altres tants germans de “la vida mòlta”, com diria el nostre president Jaume Mateu, per mantenir la panxa sense rates i el foc colgat de les benaventurances.
Cap al tard, com data els seus poemes el senyor del casal, Joan Alcover, presidireu el pontifical de la presentació del vostre evangeli, “La primera Pedra”. Confiam que l’assistència sigui multitudinària. L’acollida fervorosa de la propaganda alimenta aquesta esperança. El títol d’aquesta senzilla conversa bateja com a “Seu” el casal de la nostra cultura, el centre de les lluites per la nostra llengua catalana, la nostra terra i la nostra pàtria. El sinònim apropiat seria catedral, sense armaris ni cobrament d’entrades, però emprava massa espai a l’enunciat i massa solemnitat a la ressonància.
Tanta referència sagrada ens ve obligada per la veneració de Can Alcover com petit avenç de la terra promesa, però també per als vostres concelebrants a la mesa dels predicaires. Tots quatre, procedim de la casta sacerdotal. Vos amb la testa remullada pels núvols que tocàreu, nosaltres amb els peus descalços -ai, si pogués tenir les sabatetes vermelles del papa del paradís gai– i bruts de pols pel llarg camí que hem hagut de recórrer fins arribar a eix històric i venturós encontre.

dissabte, 1 d’abril del 2017

L’ESGLÉSIA DE MALLORCA, TAN FALSA I HOMÒFOBA COM LA QUE DENUNCIA CHARAMSA


Estimat i venerat  amic:
Gustosament i emocionada m’acull al títol que m’atorgau pel coronament i acaronament del vostre transcendental llibre. Després de les tesis de Luter cap escrit no ha fet tremolar els fonaments de la hipocresia de l’Església catòlica com el vostre llibre.
Crec que per correspondre a la vostra amistat i al regal immens de la vostra vinguda, he d’orientar-vos sobre la situació de Mallorca.
De la prostitució i espoli de la nostra consentida i impotent mare terra em podeu tenir coneixement per moltes vies. Mentrestant, ningú, ni fins i tot el vostre passat coronel del Sant Ofici i paisà meu, l’arquebisbe Ladària, us sabrà diagnosticar l’estat d’agonia de l’Església mallorquina.
Tenim -i els qui l’estimam, encara, patim- una Església aburgesada, apàtica, hipòcrita, homòfoba, covarda...Però, sobretot, infantalitzada. Els capellans, com alumnes d’un parvulari de monges, es comporten segons l’autoritat del mestre mitrat de torn. Al llarg de cinquanta anys, el Vaticà ens ha castigat amb bisbes valencians. Aquests artistes de les falles dominen la manya que usen els reprimits sexuals, de forma especial els gais, per enforinyar-se, com escarabats piloters, dins la pròpia merda. Aquesta tàctica de la dissimulació, que vós descriviu magistralment a la vostra obra, jo la vaig aprendre de la nostra cussa de caça que es rebolcava dins el clot de fems perquè els conills no poguessin ensumar la seva naturalesa canina.
El bisbe Úbeda, que va dominar el timó al llarg de 30 anys, era consentidor, fins i tot protector dels capellans armariats. Els més coneguts i escandalosos, un d’ells l’ofegaren a una platja de nudistes gais, foren premiats amb càrrecs i canongies. Don Jesús Murgui era massa ninona per trobar agombol entre els seus, El darrer bisbe, Xavier Salinas, es guanyà la burla de la gent i l’expulsió de la Santa Seu amb un afer de pubertat amb una botifarra. Estic segur que si en lloc de jugar a enamorats amb la marquesa ho hagués fet amb el marquès, els reprimits cavernícoles no haguessin condemnat al menyspreu que patí aquell pobre novici d’hetero.
Com a exponent de la situació d’hipocresia supina us puc dir que en tota la història de Mallorca, dels milers de capellans i frares  homosexuals  –l’estadística  no falla– l’únic que ha sortit de l’armari, gojós i cara alta, he estat jo.
Una pèrdua irreparable per a la vitalitat del nostre cristianisme ha estat la secularització d’un nombre molt considerable dels millors sacerdots de la Diòcesi. Hores d’ara, la majoria han format la seva pròpia família i segueixen treballant per al nostre poble.
La societat mallorquina, amb els grup LGTBIQ actua d’una forma discreta i civilitzada. Fins i tot l’actual president del Consell de Mallorca està casat amb un home. M’agradaria molt que us poguéssiu encontrar.
A Marginàlia, tot i agonitzar al cul del món, els miserables obeeixen cegament les normes  franquistes. Toleren els “mariquitas”  i denigren, tot i ser-ho la majoria d’ells, els homosexuals, els mascles que estimen els mascles. A mi em respecten pel profit que treuen de la meva redempció de culpes. Però per darrere  es refereixen a mi com “el puta cura maricón”. I a molta d’honra.