dimecres, 31 de juliol del 2013

ESPIPELLADES. QUARTA EDICIÓ


18.- Tanmateix, la historia del món i la pròpia va farcida de casos d'aprofitats de la sang dels altres. Repassau la llista dels qui es befen dels qui deixam la pell per les llibertats i per la justícia, quan massa bé sabem que seran els primers a aferrar-se a les noves mamelles.

19.- Qui ha tret tot el profit a les nostres corregudes davant la policia, que ens empaitava per cridar "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" és José Ramón Bauzá i a ellos. Hores d'ara, és president i amo absolut d'un govern, a la constitució del qual el seu partit votà en contra.

20.- D'aquí a vint anys el pols no em tremolarà a I'hora suprema i definitiva de redimir tots els meus pecats pegant un tir entre cella i cella a Albert Rivera, en el moment precís de ser proclamat president de la República Catalana, després que el seu partit de "Nous ciutadans" obtingui majoria absoluta. S'ofegarà empassant-se I'himne dels Segadors.

dimarts, 30 de juliol del 2013

NOU MODEL DE PRESÓ PER ALS VIPS DE LA DELINQÜÈNCIA



Dues notícies bomba coincidiren el mateix dia: per una banda tancaven Maria Antònia Munar i la cúpula del seu partit a la garjola i per altra, Cort declarava a tots els mitjans públics que “no sabia què fer amb l’edifici de l’antiga pregó” just acabat de comprar amb doblers del poble.
Davant uns esdeveniments de tanta envergadura històrica, la meva olla de caragols ha començat a bullir tot somniant truites per les quals estic disposat a rompre-m’hi els ous.
Deixau que formuli la cogitació amb simples anunciats sense més solfes.

PARTIM
·         D’un principi ètic: la presó no pot servir només de càstig; ha de produir uns beneficis per a la persona tancada i per a la societat.
·         D’un lloc amb unes possibilitats immenses. L’antiga penitenciaria es pot convertir en el centre sociocultural més espectacular del món.
·         D’unes condicions meravelloses: local de propietat pública, espai ampli, situació ideal per a activitats tant socials com culturals i facilitat de desplaçaments. En el cor sociosanitari de Ciutat.
·         Immillorables possibilitats de disposar de personal extraordinari. Totes les ONG,s gasten un 60% en personal i burocràcia. L’equip format pels presos il·lustres no costaria res.
·         D’unes facilitats úniques per fer les taques. La creu de tots els equips, àdhuc dels redemptors, són els horaris, els torns, les nocturnitats, els dies lliures, les hores extres, les vacances... En el nostre cas, els treballadors estarien disponibles a totes hores. Fer guàrdies, fins i tot de nit, seria un privilegi. Qualsevol cosa és millor que estar embarrat dins una cel·la.
·         D’una eficàcia garantida. El currículum dels futurs dirigents de l’antiga càrcer avala qualsevol projecte. Sols l’expresidenta del Consell de Mallorca i del Parlament de les Illes Balears, amb un telèfon pot aconseguir dels lladres legals i antics col·legues tota la solidaritat necessària per posar en marxa qualsevol prodigi social. La gent no respon als bons, sinó als coneguts. Si la princesa, de pecadora –vull dir de prevaricadora- va fer bones obres, què no pot fer de monja de clausura?
·         D’unes necessitats clamoroses tant de persones com d’organitzacions: 170 mil aturat en risc d’exclusió social clamen noves atencions. Les autoritats competents han de redreçar uns serveis insostenibles per mor dels lloguers de locals, personal i altres herbes. Urgeix racionalitzar el gastòrum social. L’atenció als marginats  no ha de valer l’absurd que ara costa.

PROPOSAM:
Formar un equip de primera capitanejats per la presa d’honor i els seus adlàters amb el qual posar en marxa la nova vila de la marginàlia a l’edifici municipal de l’antiga penitenciaria.
M’oferesc com a coordinador. Present com aval la història de l’Hospital de Nit, el centre de transeünts, el Refugi, Zaqueu, Son Ribes, Can Gazà i sa Casa Llarga
Un cop més, el còdol rebutjat pot esdevenir pedra fonamental per a la utopia.

Can Gazà, estiu de 2013

dilluns, 29 de juliol del 2013

ESPIPELLADES. EDICIÓ TERÇA


13.- El suïcidi mata; el martiri vivifica. La tàctica és empènyer els sants suïcides perquè provoquin que els matin per la causa.
14.- Tots els ídols de la llibertat han pagat el preu del sacrifici suprem. La llista és prou eloqüent per si mateixa: Jesús, Gandhi, Che Guevara. L'etcètera del rol s'allarga fins a Oscar Romero i Martin Luther King.
15.- No es pot imaginar ningú el favor que faria a la república independent de Catalunya un fanàtic espanyolista -tants com en sobren!- que pegàs un tret al president Mas en el moment que dipositi el vot pel dret a decidir. Passaria de ser el pinxo que sobra a l’heroi que ens manca.
16.- Pobre Xirinacs! Feu mutis massa prest. Les presses li esmicolaren el paper dins la història. Si hagués aconseguit de les forces repressives que el tancassin per terrorista verbal, ara tindríem el Mandela de l'excolònia espanyola.
17.- Si els espanyolistes tinguessin un dit de vergonya fugirien de Catalunya el mateix dia que es proclami la independència.

diumenge, 28 de juliol del 2013

ESPIPELLADES. SEGONA RACIÓ


7.- Per que el mòbil sigui el nostre déu només li manca que ens faci una mamada. No serà perquè no ens hi colguem!
8.- Si els joves restessin muts no tindrien cap problema: s 'ho dirien tot per WhatsApp.
9,- Un foraster de Can Gazà que parla suec, per haver viscut 10 anys a Suècia, i no n’amolla ni una en català i en fa 25 que viu a Mallorca, m'escopí la gran veritat: no
parl català -em digué desvergonyit- perquè mai no m'heu posat entre l' espassa i la paret.
10.- Pintau de blanc els armaris de fusta bona, així els vostres nets tindran feina per decapar-los.
11. - M'agrada parlar en sentències perquè cada bestreta és un acte de fe en la intel·ligència del lector.
12.- Als independentistes ens manca un màrtir per exhibir a la camiseta. S'admeten voluntaris.

dissabte, 27 de juliol del 2013

ELS POLÍTICS, CUSSES DE CAÇA


El caçador amollà la cussa eivissenca. Aquella esvelta bestiola desaparegué, tot pegant una fua espectacular, comparable només a un llamp forcat. L'amo no s'immutà. Restà a l'aguait esperant el ràpid retorn d'aquell prodigi caní. Massa coneixia els instints i els avesos d'aquella raca de cans per alterar-se. Als pocs minuts comparegué la bèstia tota xopa de merda. Feia una pudorassa insuportable. S'havia rebolcat dins la bassa dels porcs.
Aquella fètida grolleria no em sorprengué. Des de nin havia comprovat amb estranya repugnància aquell brut avès de les meves estimades cusses de caca. Però aquell dia vaig aprofitar la presència del vell caçador per repetir-li la pregunta que mai ningú no m'havia sabut respondre més enllà de les vulgars interpretacions espontànies com "els animals són bruts"; "així no li piquen les puces".
Aquell savi geni de la salvatgina em donà una explicació meravellosa. "Aquests animalets -em digué- més llests que la fam, es bolquen dins les femtes dels altres animals, fins i tot les dels homes si en troben qualque cagarada, per dissimular la seva olor de ca. Així, els conills no poden ensumar la seva presència".
Val a dir -vaig afegir jo per dissimular la meva embadalida corpresa- que tota aquesta brutícia és una treta de bon caçador?
El vell caçador, home de poques paraules, conclogué el nostre diàleg amb un rònec "exacte".
En aquells moments vaig descobrir la similitud absoluta dels polítics amb els cans de caça, tant en la seva naturalesa com en les seves tàctiques.
L'instint del polític és caçar, sempre i en tot lloc. Fins i tot en els funerals, encalça vots.
La rebolcada de la cussa eivissenca m'ha revelat que aquest és l’estratagema del polític. Per dissimular la seva pudor de lladre, d'estafador, d'hipòcrita, de mentider, es remou dins la merda del contrari.
Aquesta paràbola em sembla més nostra, més tel·lúrica, més real que la del ventilador.


divendres, 26 de juliol del 2013

ESPIPELLADES. PRIMERA RACIÓ



1.- Si Rafel Nadal fos noble en comptes de miserable, en lloc de cases i iots compraria la Simfònica. A un bon mecenes se li perdonen tots els pecats i tares.
2.-Benaurats els muts perquè podran emprar la llengua per llepar-se les nafres.
3. - Malanat sistema, si ens tens les mans fermades i els peus engrillonats, com vols que passem pàgina? Amb la punta de la fava? En aquest cas, ens hauràs de mostrar on es venen, encara, les enravenades.
4.- La democràcia musulmana mata. La democràcia cristiana castra. La democràcia assembleària trava les passes. La democràcia política es prostitueix amb el poder. La democràcia de les urnes regala els vots als imbècils. La democràcia familiar acaba necessàriament assassinant els pares. Tanmateix, per fotut que sigui, la democràcia és l'únic aval que té la llibertat, tant de les persones com dels pobles.
5.- El carrer s'ha convertit en el prostíbul on els inconformistes esbraven les seves fúries. El mal és que els polítics ja s'hi apunten per fer de bagasses. Al final, com sempre, la madona del poder arramba amb tots els beneficis i avantatges.
6.- Pobre avorrit, dominava cinc idiomes però no tenia res a comunicar.

dijous, 25 de juliol del 2013

CENT DIES DE FRANCESC AL VATICÀ

Sense retirar-li el crèdit, em sent obligat a ser crític, gairebé cruel, amb el Sant pare Francesc.
Som com aquell pobre pidolant a la porta del temple. Se m'acosta un senyor, vestit de blanc, amable, simpàtic. El Papa.
Em parla amorosit. M'acarona la testa. Em besa. M'abraça. Tanmateix jo, el mort de fam, tot mirant-lo embadalit, pens:
-Meam quan, aquest sant home, es posara mà a la butxaca.
L'única cosa que ha canviat fins ara a la cúpula de l'església romana és l'estil. El jesuïta argentí ha implantat als palaus medievals l'estètica de la pobresa. Ha posat un gerro de fang amb un ram de llevamans damunt la barroca taula de marbre.
Els bells i humils signes només fan pessigolles al poder. Al terrible i absolut poder de déu. El Vaticà és com un zoo. Els mafiosos han trobat un onso, un Floquet de Neu que entreté les multituds. Mentrestant, a la rebotiga, les feres de sempre s'afarten de carn humana.
La funció teatral a Lampedussa resulta proverbial. Emocionant. Corprenedora. Però tot continuarà igual. Altra cosa hauria estat que el Papa se n'hagués portat a viure a l'hotel vaticà de santa Marta mitja dotzena dels negres que abraçà amb tant d'amor.
L'església cau i el bruixot blanc es dedica a penjar banderes a les
balconades. L'església no necessita un Papa bo, sinó un cabdill valent, capaç de pegar un cop d'estat, una reforma radical d'estructures.
Pensau qualsevol cosa manco que un Papa pugui ser innocent. Francesc sap què vol, què fa i on va. Si ho voleu saber demanau-ho als carismàtics, als kikos, a l'Opus.
Tanmateix, en la historia del papat, l'única bèstia negra fou el Papa Borja. Tots els altres han estat i són un llençol blanc damunt un femer putrefacte.



dimecres, 24 de juliol del 2013

PROPOSTA POST DÉU MEU

Per endolcir la desmamada de déu us propòs compartir unes espipellades. A les nostres joventuts, d'aquesta golafreria en dèiem fer un vermut. Al Perú, el coneixien per antipasto. D'això crec que ara se'n diu fer la picada. Als banquets solemnes piques, camí del menjador, de les assortides safates que et presenten els cambrers amb un somriure fresc, encara.
No us convit a taula: 13 anys de Seminari i 45 de compartir I'escudella amb els marginats, m'han creat I'avès de dinar en silenci. Per altra banda, us suplic que no armeu sobretaules perquè em fotreu la sesta. La sagrada sesta de bisbe marginal.
Fet. Pactat. Farem el vermut junts. Picades de dret en dret. Us serviré a la carta "FACÉCIES, ESCLAFITS I SENTENCIES".
FACÈCIES. Anècdotes. Menudalles. Els personatges es defineixen per les cerirnònies. Les persones, per les xanxes. La referència evident del que vull dir la trobam en el mode de ser i d'actuar de dos papes: Joan XXIII i Joan Pau II. No comprenc com Francesc del Vaticà pot cometre el crim de proclamar-los sants d'una mateixa tibada. És com si canonitzàs el màrtir i el botxí en una mateixa cerimònia. Joan XXIII crea el Concili; el papa polonès I'ofega. Per on passava Roncalli deixava una reguera d'anècdotes, mentre que I'etern eslau es passejava per tot el món com un robot.
ESCLAFITS. Els meus núvols campen electritzats. El meu tro està sovint a punt de tempesta. O denuncii el que consider injustícies del meu entorn o esclat. Per favor, feis-me de parallamps. Només la vostra comprensió pot refrenar els meus esclafits d'ira. No em demaneu impossibles: mai cap lIamp no és assenyat, però en aquests moments un lIamp criat, com delejava el meu santíssim progenitor, pot fer molt bona feina.
SENTÈNCIES. Crec que tenc dret a reduir les evidències a apotegmes. Per
paqès, predicaire, vell, lIetraferit, badoc, manfotista... necessàriament el meu caparrí ha de convertir la seva minsa activitat en sentències. Definitives. Definitòries. Condemnatives totes. Ja teniu edat per saber que les sirenes no
canten. Prou feines tenen a sobreviure.

dimarts, 23 de juliol del 2013

ADÉU, DÉU MEU


220 dies hem compartit 220 capítols de 220 paraules d’un opuscle titulat “Déu meu”.
Després d’aquesta experiència em sent:
AGRAÏT
Moltes, moltíssimes gràcies Cati Castell i Jaume Mateu per penjar cada dia el sonet en prosa al blog, tot escollint, com a reclam, una artística fotografia. Gràcies, amics, per la vostra santa paciència i la vostra caparruda fidelitat.
ACOMPLEXAT
Davant un ordenador em sent com un baldat enmig d’una marató. M’hauria agradat establir un diàleg, molt millor encara una polèmica, amb els meus seguidors. Perdonau la meva impotència. Tampoc no tenc carnet de conduir ni faig declaració de renda i em conform.
DECEBUT
Us ho confés: em pensava que la meva bíblia de butxaca provocaria un escàndol. A “Déu meu” m’he despullat absolutament sense deixar ni un fil de roba. He d’admetre que les meves senyes d’identitat són molt normals. Ningú no ha posat el crit al cel. Em resta el consol de pensar “els tenc  petits, però ben posats”.
ALLIÇONAT
Ara com mai sé que cada mitjà de comunicació té el seu temps, el seu lloc i el seu estil. Hom repassa els blocs dels amics de la mateixa manera que pega una ullada als diaris. Els internautes cerquen –cercam- pa del dia. Llonguets frescs. Del pa rostit només se’n poden fer sopes. Comprenc que sovint he ocasionat alguna decepció. L’amic esperava un comentari calent de l’actualitat i es troba amb un sermó de quaresma de fa dos anys.
ENLLEPOLIT
Malgrat tantes mancances i deficiències he quedat enllepolit. Estic enganxat al vostre contacte diari. M’he convertit en un blocdependent. Em sap greu per vosaltres, pacients consentidors i comprensius amics de sempre.  Al cap i a la fi, la culpa és de la vostra benvolença.
ENCORATJAT
Em sentia decebut perquè mai no havia sabut cultivar un dels més grans gèneres literaris com és l’epistolar. No gosava escriure cartes. La culpa era de Correus: les missives tardaven massa temps; les emocions arribaven estantisses. Amb internet l’escriptura ha assolit la comprometedora categoria directa.
IL·LUSIONAT
Lluny de deixar de creure en “Déu meu” la vostra amorosida acollida m’ha augmentat la fe. No descansaré fins que aquests 220 capítols de 220 paraules es reuneixen tot formant, il·lustracions incloses, un llibre de 220 pàgines. Déu meu, podríeu fer eix miracle per Nadal?

dilluns, 22 de juliol del 2013

UN LLAC ON OFEGAR-ME


Parlament en l'estrena de l'obra musical “Un llac on ofegar-me”, de Xavier Gelabert, basada en el poema “La cova de l'empestat”, de Jaume Santandreu, que tingué lloc a les Coves del Drac, Portocristo, dia 19 de juliol de 2013.

Tots hem arribat aquí enganyats. Jo també fins ahir vespre a l'assaig general.
La propaganda ha parlat d'un CONCERT MUSICAL. Música, allò que entenem per música, no en trobarem per enlloc.
Sentirem gemecs. Escoltarem xiscles d'òliba. El plany d'un flabiol ens xaparà l'ànima.
També ens han parlat d'un ESPECTACLE. Potser sí, que la trobada d'avui sigui un espectacle. Un espectacle molt especial que només es pot veure, endevinar, palpar amb els ulls tancats.
La trobada d'avui és una PROPOSTA. Forta. Fonda. Cruel. Sense contemplacions ni misericòrdies.
Més que d'una proposta, jo parlaria d'un DESAFIAMENT. Un desafiament a la nostra sensibilitat. A la nostra intel·ligència. A la nostra comoditat. A la nostra innata i necessària falsedat per surar en una societat hipòcrita.
En Xavier i la seva fidel comparsa de bandolers ens fan una proposició deshonesta, escandalosa. Ens proposen trencar dogmes i càtedres per estrenar noves heretgies musicals.
Escoltem com ens ho explicava aquest revolucionari de l'art l'any 2007 a “Episcopi vagantes”: “Avui, com abans, som molts els que, en una societat de globalització i d'estatalització de l'art, no podem o no volem seguir les directrius de les santes càtedres (ja siguin conservatoris, acadèmies, governs i/o partits polítics) que imposen un llenguatge políticament correcte per tot allò que és i ha de ser l'art de la nostra època. No obstant això, és ver que també som molts els que intentam obrir nous camins, noves vies d'expressió, noves formes de treball produint noves heretgies que intenten moure el món de l'art cap a nous enteniments. La indiferència de la societat i el rebuig per part de les institucions privades i, pitjor encara, governamentals, són les noves fogueres que antigament purificaven l'ànima de l'heretge.
Però no sempre es troben les portes tancades. Avui n'és un exemple. A la manca de mecenatge trobam amants de l'art que ens obrin les portes de casa seva i conviden els neòfits a gaudir de les noves experiències, de les noves heretgies dels nous bisbes vagants”.
L'any 2009, a la presentació del “Cicle de les muses”, el bandejat manacorí, en nou Simó Tort dels enginys i les arts, confessava que la seva creació “no és una representació, sinó una autoreflexió, una obra quasi mística, sorgida del silenci d'un home religiós que no practica cap religió”. A tots els heretges, els oferiria la sentència que vaig plasmar a “Camada” ja fa quaranta anys. Els savis diuen “amb les heretgies d'avui farem els dogmes de demà. Jo proclam: amb les heretgies d'avui hem de construir un demà sense dogmes.
Les Coves del Drac ens brinden una nova lectura de la bellesa, de la natura, de la tradició. En parlava amb n'Eduard i en Maties, els amics que anit ens deixen aquest indret singular, únic en tot el món.
Aquesta cova se manté -m'explicaven- per mor de la bulla dels turistes, de la il·luminació, de la música, de l'espectacle. Però quan restes a les fosques i en silenci, l'esglai esgarrifós de l'ànsia, de l'angoixa, t'enrampa l'espinada.
Aquestes coves són, com titularia Miquel Àngel Riera, “Paràbola i clam de la cosa humana”.
Dins aquestes coves, segons la nostra mitologia, hi vivia un drac que devorava les criatures. Segons les rondalles de mossèn Alcover, els lladres es feien forts dins una cova. Això sí que ho hem après dels telenotícies: els partits, els governs, els bancs, fins i tot el Vaticà s'han convertit en una cova de lladres.
Jesús proposà a Nicodemus un desafiament: per ser lliures, hem de tornar a néixer. El doctor de la llei es va excusar: no puc tornar al ventre de ma mare; el cony és massa estret. Anit experimentarem que és possible tornar a les entranyes de la mare terra.
Podem tornar a néixer.
Can Gazà, més que una proposta, aixeca un clam: US NECESSITAM.
Us necessitam per sobreviure. Sense vosaltres, hauríem de tancar. La meva germana, una de les persones que més m'estimen en aquest món, em deia que m'estic convertint en un gitano: no faig més que demanar i demanar.
Perdonau-me, però passam per lloc estret. Us necessitam per suportar l'acorada de la nova misèria. Però sobretot us necessitam per crear i conservar una actitud crítica i autocrítica.
Necessitam fer amb la marginació el que fa Xavier amb la música i avui Eduard Servera amb la gruta: rompre motlles, tirar pel camí d'enmig. Perquè estimar no és donar el que tu tens, sinó allò que l'altre necessita.
No volem que la solidaritat es converteixi en beneficència. No volem que ningú se suïcidi al llac de la llei i de les bones formes. Volem ser il·legals, incorrectes, provocadors.
Anit podeu comprovar quina és la nostra actitud. Amb una mà us suplicam una ajuda urgent, mentre que amb l'altra us entaferram una mamballeta a la vostra mentalitat.
Un consell d'amic: deixau-vos dur per la catarsi. Feis el que fa el marginat d'aquest magnífic quadre de Lluis Vecina que acompanya la nostra proclama fins i tot al tiquet d'entrada: deixau-vos fondre. Convertiu el vostre gel en aigua, el vostre misteri en comunicació. El vostre secret en comprensió, la vostra ràbia en revolució.
Necessitam, ara més que mai, armar la revolució del lumpen proletariat.




Can Gazà,
estiu de 2013

diumenge, 21 de juliol del 2013

220. ACLARIMENTS I BIBLIOGRAFIA A INTERNET


A tota carta com déu mana -i jo aquí comand- hi figura una postdata al final.
En un moment de confusió, aimat hagiògraf, intentares escapolir-te del meu dictat per convertir el nostre testament en una mena d’assaig, tot embullant la meva comunicació amb notes a peu de pàgina.
I això nostre és inclassificable. Com podem encabir el nostre escrit en un gènere literari si nosaltres ens sentim fora de tot gènere?
Com ens passa sovint a la cuina de Can Gazà, ens ha sortit una coca sense motlle. Literatura 2.0. Un vehicle 220. I prou.
En el delirant cas que el nostre evangeli traspassi les fronteres illenques, no ens preocupen les informacions complementàries: tot el que podien il·lustrar les  notes es troba a internet.
Internet és la nova expressió de la memòria de Déu. L’omnisciència internàutica és gairebé infinita. Tot de tot es troba a la xarxa i a l’abast de tot Cristo.
Tanmateix, els heterodoxos -en tots els caires- tenim la barra d’omplir l’apartat de bibliografia amb un sol nom: internet.
Jaume Mateu, la persona que compila més títols al nostre cor (fill, germà, amic, mestre, president) ens ha il·luminat el camí. A ell dedicam eix esguerro de teologia alliberada, tot desitjant que llur publicació coincideixi amb la proclamació d’independència de la nostra pàtria catalana.