Podem trencar cadenes i crear una sensació de llibertat. Podem
despullar-nos del darrer fil de roba i donar l’espectacle d’un atac de
sinceritat. En un últim i desesperat terme, podem esborrar, arrabassant-nos
trossos de pell, els tatuatges sagramentals. Però el que no aconseguirem mai és
prescindir de la carn i els ossos que aguanten el cos de la nostra
personalitat. Aquests elements bàsics són dos: la genètica i la cultura.
Per herència de nissaga i per formació
escolàstica, mai no podrem tancar un discurs, parlat, escrit o simplement
pensat, sense treure’n unes conclusions.
Dins una mar immensa de dubtes suren
inesfondrables dues seguretats.
La primera certesa és que tu, Déu meu, existeixes dins les profunditats del
meu ésser. Amb ell, per ell i en ell.
Ets quelcom sagrat, transcendent i et fas present a la meva divertida
quotidianitat de mil formes totes elles amorosides, escalfadores i iròniques.
Gràcies, Déu meu, per la teva llum, el teu coratge i la teva atrevida
inconsciència.
L’altra creença inamovible és que en el cas
utòpic d’haver-hi un Déu, un Déu com mana, no tindrà res -res de res- a veure
amb el monstre que han esculpit les religions, les esglésies, les sectes i la
caterva de fanàtics.
Gràcies, Déu - Jahvé, Jehovà, Al·là, collons de Cristo o com et diguis- per no existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada