CENT DIES DE FRANCESC AL VATICÀ

Sense retirar-li el crèdit, em sent obligat a ser crític, gairebé cruel, amb el Sant pare Francesc.

Som com aquell pobre pidolant a la porta del temple. Se m'acosta un senyor, vestit de blanc, amable, simpàtic. El Papa.

Em parla amorosit. M'acarona la testa. Em besa. M'abraça. Tanmateix jo, el mort de fam, tot mirant-lo embadalit, pens:

-Meam quan, aquest sant home, es posara mà a la butxaca.

L'única cosa que ha canviat fins ara a la cúpula de l'església romana és l'estil. El jesuïta argentí ha implantat als palaus medievals l'estètica de la pobresa. Ha posat un gerro de fang amb un ram de llevamans damunt la barroca taula de marbre.

Els bells i humils signes només fan pessigolles al poder. Al terrible i absolut poder de déu. El Vaticà és com un zoo. Els mafiosos han trobat un onso, un Floquet de Neu que entreté les multituds. Mentrestant, a la rebotiga, les feres de sempre s'afarten de carn humana.

La funció teatral a Lampedussa resulta proverbial. Emocionant. Corprenedora. Però tot continuarà igual. Altra cosa hauria estat que el Papa se n'hagués portat a viure a l'hotel vaticà de santa Marta mitja dotzena dels negres que abraçà amb tant d'amor.

L'església cau i el bruixot blanc es dedica a penjar banderes a les
balconades. L'església no necessita un Papa bo, sinó un cabdill valent, capaç de pegar un cop d'estat, una reforma radical d'estructures.

Pensau qualsevol cosa manco que un Papa pugui ser innocent. Francesc sap què vol, què fa i on va. Si ho voleu saber demanau-ho als carismàtics, als kikos, a l'Opus.

Tanmateix, en la historia del papat, l'única bèstia negra fou el Papa Borja. Tots els altres han estat i són un llençol blanc damunt un femer putrefacte.