Esgotat hagiògraf, hem servat el nostre compromís.
Hem complit el nostre propòsit. Hem respectat les regles de joc que nosaltres
mateixos havíem establert. A cada cridada meva tu has acudit a cal teu silenci
per transcriure els meus batecs. Cada comunicació s'ha cenyit a la mesura dels
220 mots pactats. Amén.
Hem acabat. Has transcrit 220 inspiracions meves.
Tanmateix, això nostre és indefinible. És un poema?
Una autobiografia esquarterada? Un catecisme per a neòfits incauts? Un assaig
teològic per a àcrates de taverna? El testimoniatge d'una personeta condemnada a la brutal sinceritat? Un crit de fe
personal i intransferible? Un desgavell de cal déu? Un bunyol narcisista? Un
nyap literari? Un exhibicionisme pornogràfic?
És tot això. I més. I menys. I res.
Una veritat sura per damunt tots els interrogants: hem
gaudit. Jo d'inspirar-ho i tu de transcriure'l. Hem experimentat la plenitud de
l’escriptura en llibertat. A lloure. Hem donat per real una relació imaginària.
Hem imaginat el mode fantàstic d’engospar les més dures realitats: la soledat,
la impotència, el destí, el sexe i la mort.
Ara, les nostres entranyes resten esbandides al
puig de les argelagues perquè la salvatgina, des de l'àguila fins al mostel de
pleta baixa, pugui combregar amb nosaltres. Amén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada