Ens trobam talment
com el foll de Natzaret i el panorama és el mateix, si fa no fa, que fa vint
segles enrere.
Tots els qui ens
seguien, apòstols i deixebles, per heretar el nostre regne s’han passat al
bàndol dels romans.
La multitud,
escandalitzada, ens escup i ens insulta. Entre ella, distingim clarament la veu
dels muts als quals regalàrem el miracle de la paraula. Els nostres ulls es
topen amb les mirades fiteres dels cecs, les ninetes dels quals també badàrem a
la llum.
Al sac dels gemecs
només hi resten dos patiments profunds, a aquestes alçades els únics
insuportables.
Penjats a la creu
de les evidències, ens xapa de dolor l’absència de déu . La clarividència del
buit absolut. L’esglai de l’abisme. Déu meu, per que no m’heu enganyat?
Però per damunt tot
altre sofriment ens sembra la sang d’agulles el dol dels nostres.
Són els mateixos
del divendres sant: la mare, l’amant i l’amic.
I per estalviar el
patiment als nostres som capaços de mentir.
Declaram, per tant,
que tot el nostre testament és una ficció literària. 220 poemes en prosa. 220
al·lucinacions.
Tot el que heu
llegit, estimadíssims nostres, és pura faula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada