UN LLAC ON OFEGAR-ME

Parlament en l'estrena de l'obra musical “Un llac on ofegar-me”, de Xavier Gelabert, basada en el poema “La cova de l'empestat”, de Jaume Santandreu, que tingué lloc a les Coves del Drac, Portocristo, dia 19 de juliol de 2013.

Tots hem arribat aquí enganyats. Jo també fins ahir vespre a l'assaig general.

La propaganda ha parlat d'un CONCERT MUSICAL. Música, allò que entenem per música, no en trobarem per enlloc.

Sentirem gemecs. Escoltarem xiscles d'òliba. El plany d'un flabiol ens xaparà l'ànima.

També ens han parlat d'un ESPECTACLE. Potser sí, que la trobada d'avui sigui un espectacle. Un espectacle molt especial que només es pot veure, endevinar, palpar amb els ulls tancats.

La trobada d'avui és una PROPOSTA. Forta. Fonda. Cruel. Sense contemplacions ni misericòrdies.

Més que d'una proposta, jo parlaria d'un DESAFIAMENT. Un desafiament a la nostra sensibilitat. A la nostra intel·ligència. A la nostra comoditat. A la nostra innata i necessària falsedat per surar en una societat hipòcrita.

En Xavier i la seva fidel comparsa de bandolers ens fan una proposició deshonesta, escandalosa. Ens proposen trencar dogmes i càtedres per estrenar noves heretgies musicals.

Escoltem com ens ho explicava aquest revolucionari de l'art l'any 2007 a “Episcopi vagantes”: “Avui, com abans, som molts els que, en una societat de globalització i d'estatalització de l'art, no podem o no volem seguir les directrius de les santes càtedres (ja siguin conservatoris, acadèmies, governs i/o partits polítics) que imposen un llenguatge políticament correcte per tot allò que és i ha de ser l'art de la nostra època. No obstant això, és ver que també som molts els que intentam obrir nous camins, noves vies d'expressió, noves formes de treball produint noves heretgies que intenten moure el món de l'art cap a nous enteniments. La indiferència de la societat i el rebuig per part de les institucions privades i, pitjor encara, governamentals, són les noves fogueres que antigament purificaven l'ànima de l'heretge.

Però no sempre es troben les portes tancades. Avui n'és un exemple. A la manca de mecenatge trobam amants de l'art que ens obrin les portes de casa seva i conviden els neòfits a gaudir de les noves experiències, de les noves heretgies dels nous bisbes vagants”.

L'any 2009, a la presentació del “Cicle de les muses”, el bandejat manacorí, en nou Simó Tort dels enginys i les arts, confessava que la seva creació “no és una representació, sinó una autoreflexió, una obra quasi mística, sorgida del silenci d'un home religiós que no practica cap religió”. A tots els heretges, els oferiria la sentència que vaig plasmar a “Camada” ja fa quaranta anys. Els savis diuen “amb les heretgies d'avui farem els dogmes de demà. Jo proclam: amb les heretgies d'avui hem de construir un demà sense dogmes.

Les Coves del Drac ens brinden una nova lectura de la bellesa, de la natura, de la tradició. En parlava amb n'Eduard i en Maties, els amics que anit ens deixen aquest indret singular, únic en tot el món.

Aquesta cova se manté -m'explicaven- per mor de la bulla dels turistes, de la il·luminació, de la música, de l'espectacle. Però quan restes a les fosques i en silenci, l'esglai esgarrifós de l'ànsia, de l'angoixa, t'enrampa l'espinada.

Aquestes coves són, com titularia Miquel Àngel Riera, “Paràbola i clam de la cosa humana”.

Dins aquestes coves, segons la nostra mitologia, hi vivia un drac que devorava les criatures. Segons les rondalles de mossèn Alcover, els lladres es feien forts dins una cova. Això sí que ho hem après dels telenotícies: els partits, els governs, els bancs, fins i tot el Vaticà s'han convertit en una cova de lladres.

Jesús proposà a Nicodemus un desafiament: per ser lliures, hem de tornar a néixer. El doctor de la llei es va excusar: no puc tornar al ventre de ma mare; el cony és massa estret. Anit experimentarem que és possible tornar a les entranyes de la mare terra.

Podem tornar a néixer.

Can Gazà, més que una proposta, aixeca un clam: US NECESSITAM.

Us necessitam per sobreviure. Sense vosaltres, hauríem de tancar. La meva germana, una de les persones que més m'estimen en aquest món, em deia que m'estic convertint en un gitano: no faig més que demanar i demanar.

Perdonau-me, però passam per lloc estret. Us necessitam per suportar l'acorada de la nova misèria. Però sobretot us necessitam per crear i conservar una actitud crítica i autocrítica.

Necessitam fer amb la marginació el que fa Xavier amb la música i avui Eduard Servera amb la gruta: rompre motlles, tirar pel camí d'enmig. Perquè estimar no és donar el que tu tens, sinó allò que l'altre necessita.

No volem que la solidaritat es converteixi en beneficència. No volem que ningú se suïcidi al llac de la llei i de les bones formes. Volem ser il·legals, incorrectes, provocadors.

Anit podeu comprovar quina és la nostra actitud. Amb una mà us suplicam una ajuda urgent, mentre que amb l'altra us entaferram una mamballeta a la vostra mentalitat.

Un consell d'amic: deixau-vos dur per la catarsi. Feis el que fa el marginat d'aquest magnífic quadre de Lluis Vecina que acompanya la nostra proclama fins i tot al tiquet d'entrada: deixau-vos fondre. Convertiu el vostre gel en aigua, el vostre misteri en comunicació. El vostre secret en comprensió, la vostra ràbia en revolució.

Necessitam, ara més que mai, armar la revolució del lumpen proletariat.

Can Gazà,

estiu de 2013