dijous, 5 de maig de 2022

EPÍLEG A L’EPÍLEG DE SANT ANDREU MILÀ

 

Nova Editorial Moll acaba de reeditar, a punt de commemorar-se mig segle de la seva publicació, l’any 1973, a l’Editorial Moll, la darrera versió de “Fuita i martiri de sant Andreu Milà”, revisada per Miquel Àngel Riera, el seu autor. Aquesta reedició incorpora novament el pròleg original de Josep M. Llompart i el meu epíleg, que varen ser omesos a les versions posteriors. I, a més, també incorpora un “Epíleg a l’epíleg”, que, com es diu a la Nota de l’editor, “rememora l’efecte colpidor d’aquestes pàgines” que fa cinquanta anys, fet i fet, em desvetllaren.

Aquí teniu aquest “Epíleg de l’epíleg” perquè serveixi d’esca per llegir i pair un dels textos més rellevants de la literatura catalana dels darrers temps.

EPÍLEG A L’EPÍLEG


Gràcies, Nova Editorial Moll, per retornar la primitiva fesomia al santuari de sant Andreu Milà, tot celebrant les noces d’or de la seva consagració. La primera novel·la de Miquel Àngel Riera és talment una recollida i escalfadissa ermita romànica. Totes les altres narracions s’alçaren després com a altives i solemnes catedrals gòtiques.

Han passat cinquanta anys però el primer llibre en prosa del nostre superb arquitecte de la paraula segueix immers dins una atmosfera de benaurances. No debades el protagonista figura com a sant al retaule de la portada. Tota la contarella exhibeix la consistència d’una paràbola evangèlica. Recorda la «bella, profunda, estremidora» actualització de la peripècia del Fill Pròdig, segons sentencia al seu pròleg, el patriarca de les nostres lletres, Josep Maria Llompart.

Amb la perspectiva de mig segle, el meu epíleg ressona a pretensiós sermó de la muntanya. Perdonable només per la seva innocència de fill adoptiu davant la majestat del pare.

Gràcies per reconstruir el finestró d’alabastre que, com a atrevit manyà, vaig obrir al fons de l’àbsida. Aquest restabliment és un dels regals més grans que la gratuïtat dels amics m’han fet a la fosca tardor dels meus anys i fatigues.

Confés la punyida de tristor quan les noves edicions d’Andreu Milà desenganxaren el meu epíleg de la carrossa triomfal del nostre guardonat escriptor. Em vaig sentir humiliat com un sen Terrós que no el deixen entrar a la festa fent costat al seu senyor perquè calça espardenyes d’espart. Tanmateix, el pontífex de les Lletres Catalanes va redimir la meva humiliació clavant –cas únic a les seves dedicatòries- el meu nom al pòrtic del poemari «La bellesa de l’home»: «A la rebranca d’aquest llibre necessit deixar-hi escrit el nom de Jaume Santandreu».

Gràcies per retornar el primogènit de les proses miquelangelianes a l’històric castell dels nostres patriarques. Can Moll és casa pairal dels fills de nostra terra i refugi dels ferits de lletra i ala.

Engrunat per la mancança de mitjans i forces, vull aprofitar aquesta convidada al ressò de la història per alçar una advertència i clam per a la cosa humana.

«Desesperadament, mentre em sent afonar dins la fosca, voldria una oportunitat, la darrera», per predicar l’amor de cos sencer entre els seguidors del nostre messies. No us preocupeu per l’honor, l’exaltació, la veneració de Miquel Àngel Riera com a escriptor, com a creador, com a poeta. A la seva literatura no li caldrà morir. Mai de mai coneixerà l’endemà. Talment un Fra Angelico, la seva obra perviurà eternament més enllà dels gusts i de les modes.

Però jo no em conform en adorar un déu inaccessible. Jo l’estim. L’estim amb la calentor de l’enamorament. Com a persona propera. Com a bestiola calenta. Com a amic i amat. Voldria que tots els humans amb dos dits de seny poguessin assolir el meu grau de rabiosa passió. Rabiüt és l’adjectiu preferit pel falcó de Miamar. Miamar, torre de marina on el nostre geni parí i datà, escrivint a mà, encadenat al balancí de llengües, les seves prodigioses literatures.

Però, per estimar en calent has de conèixer les entreteles de les persones. Per ara tenim barrats gairebé tots els camins per arribar al fons del barranc sentimental de Miquel Àngel. Ell, lluny de deixar-nos la seva autobiografia, cobrí amb conopeus d'exagerada pudicícia les seves nobles intimitats. Nai, la seva fidel Verònica, custodia amb set claus el vel de la vera faç. Els sortats confidents amaguen les seves cartes. Dels 75 admiradors que ompliren de panegírics 175 planes d’homenatge, ran de la seva prematura partida, a «La Claror que us don», només Amador Vidal i Bonafont ens commou amb una guspira de tendresa: «Ens vam conèixer a Sicília. No semblava una eminència... Hauria pogut mirar-me per sobre l’espatlla o no mirar-me, i en canvi un dia en un autocar es va dormir sobre la meva, i es va disculpar. Com si hagués de demanar perdó per fer companyia i fer veure que s’estima aquells que també ho fan».

Per arribar als sentiments del màrtir fugitiu només ens resta practicar el seu mètode de pouar dins si mateix. Ens ho explica el seu car ambaixador Xavier Bru de Sala retraient la comunicació de Miquel Àngel al Congrés Internacional del Pen Club, amb el títol de «La meva experiència creativa». Hom ha d’infantar-se a si mateix exercint d’arqueòleg que endevina un jaciment davall un terreny inexplorat. El cercador hi grata amb molta cura i paciència, fins que l’esforç resulta premiat amb la descoberta d’una meravellosa figura.

Quan escorcollam els jaciments literaris de Miquel Àngel Riera no cal passar pena de trencar la imatge de la seva personalitat amb la cavada. Totes les estàtues, àdhuc les dels contes i poemes, són de marbre. La primera novella constitueix una excepció. El Pedregar amaga la delicada i fràgil terrissa de la personeta humana. Hem d’escodrinyar, un pic i un altre, fins a descobrir el cofre d’or que custodia el cor del llop solitari. Del màrtir fugitiu.

La bellíssima narració que ens regalà Miquel Àngel Riera fa ara cinquanta anys és una obra per a cecs. Per a cecs que s’encomanen a Cernuda per proclamar que només val la llibertat capaç d’exaltar-se fins a morir d’amor. Uns cecs que dediquen el primer fruit de les seves proses a la memòria d’un pare trist, de vida dificultosa i mort tràgica. D’uns cecs que carreguen amb els crims de la humanitat per tal de salvar la tendresa dels innocents.

Eixa és una obra que s’ha de repassar, mil vegades, amb els dits enrampats de tocar pell, amb els dits d’aquelles benaventurades mans aferrissadíssimes, sant-i-ficades, al temple de la cortina de sac, aquella tarda de «Biografia», quan l’home arribà a ca l’home tot d’una glopada: aquelles calloses mans, tacades de sutja, que anhelen l’escalfor dunes altres mans de mascle. S’ha de desxifrar amb el sensualíssim palpís de les carícies.

Han passat cinquanta anys i n’hem d’esmicolar cent més si fa falta, encara, fins a aconseguir el títol definitiu tal com és FUITA I MARTIRI DE SANT MIQUEL ÀNGEL MILÀ. Llavors, sobraran tots els pròlegs i els epílegs.

 

CAN GAZÀ, febrer de 2022

 

 

 

dimarts, 5 d’abril de 2022

LES «VENES D’ARAM», TALMENT ALAMBINS DE SANG, CONSERVEN PURES LES GENÈTIQUES


Vaig gaudir de l’honor d’endevinar a l’ecografia de «Venes d’aram» la gestació d’un déu. Ara, fet llibre, he brandat el nadó amb emocions i tendreses de bressol. 

El meu estimadíssim amic i mestre Jaume Mateu ens ha escalfat aquesta gèlida i terrible primavera de mort amb un prodigi de novel·la. L’allau de sensacions supera les meves escafides capacitats de comentari i crítica. No em resta més remei que cenyir-me el silici d’una síntesi. Un simple apunt d’insinuacions i cabòries. 

D’entrada vull aclarir que la creació literària és més vere i autèntica que la història. La versemblança s’apropa més a la veritat que la documentació. La ficció neix de la sang. La crònica es redueix a burocràcia. 

L’escriptor i activista català Jaume Mateu i Martí ens ha regalat amb «Venes d’aram» una joia literària. No debades el president de Can Gazà és la persona que ha llegit, llegeix i llegirà més llibres del món. Com testifica al seu Dietari del seu blog https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/, no es capaç de deixar-ne cap a la meitat. De tots en treu la substància. Fa anys que cada dimarts din al seu costat. Mai de mai li he vist deixar una barballera dins el plat. 

Aquest darrer àpat de l’escriptor de Bunyola s’ha de paladejar amb fruïció admirada i amb sorpresa amorosida. Tanmateix és per damunt tot un delicat poema. Vull clavar una certesa infal·lible: el besnet de Nicolò Conte Antonaccio ha tret de l’alambí del peller napolità la seva autobiografia. Descarnada. 

Una quarta generació pot resultar una reproducció pura i dura del seu tòtem. El fill de Rafel Mateu i Conti ens mostra, en la profunditat d’una psicoanàlisi, el retrat de la seva personalitat, de la seva urdimbre més profunda. Ell coneix aquest joc. Ens ho explica al Dietari del dia primer d’abril: «fas dir als teus personatges, amb precisió i seducció, allò que mai no diries». 

Definitivament, sabem que el fill predilecte del net predilectíssim del peller Napolità, és «desconegut, esmunyedís, desconcertant», perfeccionista, caparrut, solitari, emotiu, bon administrador, distant, il·lustrat... Participam dels seus calfreds quan aguaita a l’abisme de la seva melangia, tot contemplant el fons de la mar blava com el llit de la seva alliberació. Ens reafirmam en la convicció que la família bota sempre una generació. La tendresa, com la genètica, va de padrins a nets. 

Els qui no som capaços d’anar a dormir sense prendre la tisana de Marginàlies sabem que aquest foll enamorament dels «preceptors» dels ulls blaus li arriba al nostre joveníssim avi de molt lluny. Justament de Castellucio Inferiore, quan Nàpols era encara independent. 

Tot i això »Venes d’aram» és una abrandada, sentida i profunda reivindicació de la vida, passió i mort d’un immigrant. Solitud és la paraula que més es repeteix al llarg de la descripció de la peripècia del peller napolità que de Sóller passà a Valldemossa per afincar-se, estalonat per una matriarca mallorquina, al poble de Bunyola, que segons la definició del savi casiner és un niu de beats, curts i envejosos. Desassossec –m’encanta aquest mot- és l’altre mot que l’autor treu del seu alambí genètic per contagiar al lector el calfred la crucificació del foraster entre dos mons. De l’estrany condemnat a la sospita, l’explotació i al menyspreu d’uns fills bords d’una terra generosa. 

«Venes d’aram» resulta un clam per a la memòria històrica. En el cas singular dels pellers, Mallorca s’ha aprofitat de la saviesa i generositat d’una mà d’obra preparada. Però memòries sense justícia són com a trons sens pluja. Aquest llibre de Jaume Mateu ha d’actuar de factor desencadenant perquè el poble de Bunyola pagui els deutes als descendents de Nicolò Conte. La tribu dels Contis ha contribuït activament amb literats, batles, músics, sindicalistes, al progrés de Bunyola. Aquest llibre només es pot compensar aconseguint que l’Ajuntament de Bunyola proclami fill adoptiu a Nicolò Conte Antonaccio.

Per fer toc i pam al joc de les bolles de la història de Mallorca altres Jaumes Mateus haurien de reivindicar els seus llinatges napolitans. Infal·liblement el tom dels pellers manacorins s’ha de publicar amb una portada de Riera Ferrari i un pròleg del cardenal Ladària.

diumenge, 13 de març de 2022

NOCES


Aquí teniu la meva inervenció en el concert homenatge que es va celebrar ahir, dia 12 de març, al Teatre Municipal de Manacor.



M’heu honorat, amics, pel títol més apreciat i autèntic de la meva vida. Som el sen Terròs. Ho dec tot a la nissaga i a la terra. Pens que aquesta dignitat em dona dret a convertir-me en un ocell. És un ocell poc tractat, però molt especial. Per a mi és l’au més atrevida i agosarada de totes les de ploma. Pertany a la família dels cuculis canoris. El cucut té un costum desvergonyit, aprofitat, originalíssim. El cucut, com jo aquesta nit, a l’hora de pondre cerca un niu. Lleva un ou dels propietaris i n’hi posa un dels seus. Cerca els nierons dels ocells més bondadosos. Té preferència per les aus canores. Si pot, confia la seva descendència als rossinyols.

Si jo fos una personeta mínimament normal ara estaria agenollat, amb llàgrimes als ulls, pronunciant en tots els tons un sol mot: gràcies, gràcies. Moltes gràcies. Estic emocionat. Content. Mai no em mereixia tant d’honor. Tanta estimació. Tanta escalfor. Tanta generositat. Gràcies. Moltes gràcies.

I vet ací que puj a l’escenari i, com un atrevit cucut, m’apoder del vostre niu per fer el signe més transcendental, profund i significatiu de tota la meva vida. Un autèntic i vertader sagrament. Ara mateix, aquí, davant vosaltres, em vull casar. Sí. Sí, casar.

Fa estona que pensava fer-ho. Les feines i les curolles m’han robat el temps i l’esma. Els meus comptes eren convidar-vos un dia per celebrar el meu amor. I almanco prendre una copa junts. Però així com han vingut donades he fet tard. Entre l’epidèmia i la guerra m’han barrat el camí de qualsevol eixida, per meravellosa que sembli. Estic a punt de complir 84 anys. Com diu la cançó: «Mumareta meva, jo ja no puc pus». No puc esperar més.

Jo no necessit casar-me. Fa vint i escaig d’anys que ens vàrem conèixer. Portam 10 anys vivint en parella. Exactament, des del dia que vaig deixar d’exercir de capellà. Som feliç. Immensament feliç. He recorregut el procés del matrimoni. Al principi, ell estava enamorat i jo estimava. Ara, ell m’estima a matar i jo estic enamorat com un boix. Tampoc necessit papers de cap classe. No tenc ni una bicicleta en nom meu. Per altra banda, la família estima, jo diria que adora, el meu amic i amat, com un membre més de la tribu. El mateix tractament rep jo de llur germana i dels seus fills.

Em cas ara i aquí per pagar amb un favor el vostre honor.

Mirau, siguem sincers. Quan ens tornem a reunir convocats pel meu nom serà per expressar el vostre condol. Avui podeu xerrar. Fer exclamacions. Alçar aclamacions. Com més millor. El comiat serà per a mi un esdeveniment molt seriós. Fa estona que em prepar. Estic segur que anirà bé. Molt bé. Llavors no podreu xiuxiuejar baix baix, ni pegar-vos colzadetes, com podeu fer tranquil·lament ara. Per això, vull saciar la vostra curiositat.

Per un premi que em concedí el Govern tenc dret a un tractament honorífic i a una esquela. Veureu, llavors, com el primer lloc l’ocupa el nom de Miquel Àngel Castell Perales. Ell és el meu amic i amat com ens ensenyà a dir Ramon Llull quan ens dirigim a la nostra parella. Ell encapçalarà el dol vora les meves germanes, el meu cunyat i la resta de la meva estimadíssima família. No vull que us buideu el cap debanant qui és ell. Ell és ell.

M’encanta aquest moment i aquest lloc per casar-me. Al llarg de molts d’anys ho vaig fer per als altres. Batiava, combregava i casava al lloc on volien. Molts de vosaltres, anit, em guardau de mentir. Record com al meu estimat artista que em regala aquest retrat, en Pere de Sa Leo, el vaig casar baix d’un garrover. La seva dona s’abillava amb un meravellós vestit de sac que ella havia dissenyat. Vaig tenir la gran sort que gairebé sempre m’acompanyava Maria Antònia Gomila. En moltes avinenteses ella salvà la dignitat i la bellesa de la cerimònia. Altres pics vaig gaudir de l’honor de que tocassin el piano Pep Ros o Petra Riera.

Us alliberau de la celebració però no us puc salvar del sermó.

Mai no he casat ningú -jo no vull ser l’excepció - sense encomanar-li unes paraules solemnes, sentides i profundes.

Aquestes tres paraules, Miquel Àngel meu, estimat, les hem viscudes, treballades i augmentades junts. Ara guiaran el nostre destí més que mai. Aquests tres mots són

JUSTÍCIA. Els reconeixement de mèrits és per tu. Tothom sap que Can Gazà funciona pel teu esforç absolut.

LLIBERTAT. Des que formam parella em sent més lliure que mai. No he hagut de desviar-me un sol mil·límetre del meu camí. Tot al contrari. Al teu costat som més jo. A Can Gazà coneixem la desgràcia de ser esclau d’una droga, però ens sembla més desgràcia ser normal, viure esclau del que diran. O altres dois.

SINCERITAT. Carregats de limitacions i defectes odiam rabiosament la hipocresia. Hem desterrat de les nostres ments el fantasma del «com si fos». No és com si fossis l’amant. Ets el meu amic i amat. Per a sempre.

Des de les profunditats mes fondes del meu cor us dedic amics meus, germans de l’ànima, tota la meva tendresa, tot el meu agraïment, tota la meva vida, tota la meva poesia en una humil estrofa que per a mi ho diu tot:




LA VIDA ESGARRIFA RAMPES

DE LLIBERTATS CAP AL TARD.

L’ETERNITAT SOU VOSALTRES.

JO VULL MORIR ESTIMANT.




Miquel àngel, vine a salvar aquest cucut que s’ha enfilat massa amunt.

dimarts, 8 de març de 2022

TRANSCENDÈNCIA D’UN CONCERT HOMENATGE QUAN ESDEVÉ TROBADA DEFINITIVA


Entre 1980 i 1990 els amics manacorins em concediren l’arriscat honor de tres homenatges. En aquell temps les moixaines ens cremaven les mans. Gaudíem de coratge, humor i temps per engospar les contradiccions. 

El primer homenatge fou l’any 1980 a través del reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de mallorquí. El meu germà i mestre 

Antoni Tugores, aleshores director del setmanari Manacor, amb motiu del premi de les lletres valencianes per «Mamil.la, encara», m’armà un sopar multitudinari al Molí d’en Sopa. Record que al reportatge d’aquest segon homenatge ma mare sortia guapíssima. 

Per aquelles saons S’Agrícola em concedí «l’A d’or». A l’església del Convent gaudírem d’una vetllada entranyable. Pep Ros gran músic i company d’aventures estrenà l’orquestració de «L’arribada del Crist». 

Tot i això, les presentacions dels meus llibres a Manacor s’han convertit sovint en una mena d’homenatge on ballava més l’autor que el llibre. Els meus llibres, pobrets, resten sempre ajupits a l’ombra del fantasma! 

Fins ara els homenatges havien complit amb l’estricte ritus de les encensades. La recepta és simple i infal·lible. Es necessiten uns calius encesos i una embosta d’encens. La resina de pi fa el mateix efecte per un preu ínfim. Seguint devotament el canons de la litúrgia, es tiren uns grums d’encens damunt les brases. Llavors el fum s’enlaire tot perfumant el sòtil buit de l’ego túmid. 

Però vet ací que el Concert – Homenatge que ha preparat, amb un esment entranyable, el Cor de Cambra Ars Antiqua al Teatre de Manacor, ha assolit la transcendència d’un esdeveniment definitiu i definitori. De cop, la trobada s’ha convertit en abraçada. 

Per a mi l’encontre d’aquest proper dissabte vessunya transcendència per un envitricoll de venes, com són les circumstàncies i les utopies. Per mor de l’epidèmia he coronat dos anys de reclusió, ben mirat absoluta, a Can Gazà. Port dos anys sense entrar a Manacor. El meu radicalisme en la tancada pot semblar exagerat, però fins ara hem aconseguit que cap membre de la Comuna, essent tots d’altíssim risc, patíssim el contagi de la COVID. 

La vida d’eremita m’ha cisellat positivament en molts de caires, però el preu de la nova imatge ha resultat molt alt. He perdut el contacte fins i tot dels amics de més a prop. Per això, sent aquesta trobada com un esdeveniment essencial més enllà de tot homenatge. 

Estic a punt de rapinyar els 84 anys. Ningú m’ho farà avinent. Per això ho dic jo. Aquesta trobada de dissabte és el meu comiat definitiu. Cada abraçada amagarà, als avencs de la tendresa, un adéu implícit. A l’enterrament tots us podreu consolar amb l’ocurrència: «Manco mal que el vaig veure a l’homenatge d’Ars Antiqua. Ja estava vellet, el pobre». 

Quan vaig estrenar el primer bel la humanitat repicava tambors de guerra. Les matances caïnites han assassinat i assassinen, encara, en un terrible Son Coletes mundial totes les meves utopies. Fidel a la meva nissaga hauré estat el sen Terrós que em pertocava representar al paper de la comèdia. 

A l’homenatge voldria presentar-me davant vosaltres tal com vaig arribar en aquest món: despullat i indefens, tot reclamant amb llàgrimes a la memòria una carícia de la vostra mirada. A tots els que heu fet possible aquesta transcendental trobada vull dedicar-vos com a profund agraïment el meu últim poema. Una petita estrofa a la qual vaig canviant els mots segons les urgències sentimentals: 

La vida esgarrifa rampes 
de llibertats cap al tard. 
L’eternitat sou vosaltres. 
Jo vull morir estimant.