dimarts, 31 de desembre del 2019

LA CANTATA RUA FOSCA, TOT UN LUXE PER A MARGINÀLIA

La insolència d’un envejós m’obligà a un atac de presumpció. El poca-solta em llençà la sarcàstica pulla:

-Aquests sorollosos vermuts dels primers dissabtes, els has armat per donar a conèixer el taller de Marginàlia o per promocionar les teves cuites?

Pecant de jactància li vaig respondre amb la insolència d’un altre interrogant:

-O no és tot una mateixa cosa?

Reflexionant fredament reconec que aquell petulant tenia tota la raó.

A l’estrena dels vermuts dels primers dissabtes, el mes d’octubre, el cantautor Biel Villanova ressuscità els meus primers poemes. Ara, a la vigília dels Reis Mags, memorant els nins del món que no tendran joguines, espolsaré els calfreds de la lletra de Rua Fosca.

El títol - autoatorgat- de marginal il·lustre no em dona carta blanca per abusar de la benvolença, gairebé infinita, dels insignes artistes i creadors, per amics que siguin.

Però per mor d’aquest atreviment de vell desvergonyit la tribu de Can Gazà podrem fruir, el proper primer dissabte de l’any 2020, d’una trobada d’autèntic luxe.

Jutjau vosaltres mateixos.

Gaudirem d’una de les obres musicals més impressionants dels darrers anys a Mallorca com és la “Cantata Rua Fosca”.

Dirigirà i explicarà l’audició el seu magnífic creador Miquel Brunet.

Jo, com a pare de la lletra, estaré al seu costat. Com podeu figurar, no sabré callar.

Maria de Lluc, la nostra preceptora de 10 anys, recitarà el primer poema de l’obra: ”On són els grans?”.

Imma Villalonga, mestra de la modulació i sensibilització de la veu, ens farà arribar al sentiment el contingut de la història dels infants dels femers.

La gran soprano Fanny Marí, que ha acompanyat Rua Fosca en les tres representacions que s’han organitzat a Mallorca al llarg d’aquest anys, escalfarà les nostres esgarrifances amb la seva veu en directe.

A l’hora del vermut, els xefs de Can Gazà, Pep i Joan, ens faran en viu una demostració de les seves arts culinàries.

Tant de bo que l’esforç desinterassadíssim d’aquests meravellosos amics ens encengui el coratge per envestir un any nou de lluites profundes i definitives per la llibertat i per la salvació de la naturalesa.


dijous, 26 de desembre del 2019

ENDOLCIU-NOS L’AGROR DE NADAL AMB EL VERMUT DEL PRIMER DISSABTE


Per a Can Gazà les festes de Nadal són desassossec i tristesa. Desassossec vol dir més trull, més feina, més resistència, més mirar prim amb la sensibilitat dels companys i dels donants.

Quan parl de tristesa em referesc a la pena profunda, existencial. Per Nadal, més que mai, al paisans de Marginàlia baixam a les profunditats de la tristesa existencial. Complim al peu de la lletra la sentència del filòsof quan diu que l’home és l’animal més desgraciat perquè, a més de ser–ho, s’adona que ho és. Tot, àdhuc la cridanera solidaritat, ens escup la nostra condició de condemnats al marge, sense família, sense feina, sense casa, sense salut, sense possibilitat de sortida. Tot l’any som els empestats de la societat, però eixes maleïdes festes del consum i de la falsedat exposen al mostrador de la beneficència la nostra desgràcia.

Per afegitó, quedam malament amb els amics i benefactors. No sabem mostrar-nos agraïts amb la generositat de la bona gent. No sabem –parl només de Can Gazà– callar, mirar i fer reverències. Aquest Nadal alguns solidaris assenyalats d’antany han fet pagar als pobres les meves crítiques ocurrències.

D’altra banda, fa molt mal dir “Molts d’anys” quan tens el cor tancat a la presó. Amb la corda al coll, a punt d’ofegar-te l’esperança, el darrer pensament és xisclar “feliç any nou” als botxins de la justícia i de la llibertat.

Amics, Can Gazà us demana un regal molt especial per a la previgília dels Reis d’Orient: veniu i convidau a venir al vermut del primer dissabte de gener del 2020.

Aquest primer vermut de l’any nou tindrà una litúrgia molt especial.

A la trobada a la sala dels encants reviurem de forma molt directa i senzilla l’enrampada de “Rua Fosca”.

A la picada del vermut ens desembafarem de les panxades nadalenques amb croquetes fetes i fregides al moment pel prodigi de la cadira de rodes. A l’altre fogó, el xef de Can Gazà ens oferirà, calentes, unes verdures amb tempura.

Ajudau-nos a oferir una altra cara de Betlem. Endolciu-nos l’agror nadalenca dels marginats profunds amb la vostra amorosida presència.

dimarts, 10 de desembre del 2019

GRÀCIES, RAFA NADAL, EN NOM DELS POBRES MOSCARDS

Gràcies, Rafa, per signar l’aspra carta dirigida al batle del teu poble. Des d’un racó de la premsa manacorina el teu agressiu escrit ha ressonat per tots els mitjans de comunicació.

Gràcies pel teu error de baixar a la xarxa. On és el tio Toni? Mai no hauries d’haver aixecat la veda.

Gràcies per posar-te a tir de dialèctica. Feia mal discutir amb la paret.

Gràcies per mostrar-te el gall del corral. Tot l’aviram és teu. Fins i tot els paons reials i les faraones se sotmeten de bon gust als teus encants. Però mai no havíem pogut sentir el teu cant escardat de gallet de garbera.

Gràcies per obrir-me la porta. Ara aguanta les irrisòries picades de moscard estormeït.

Rafel Nadal i Parera, vens d’unes nissagues manacorines de senyors miserables. La fam amb corbata crea epigenètiques de golafres.

Has aconseguit fer-te admirar -els cavalls de carreres també ho aconsegueixen- però no aconseguiràs fer-te estimar. T’equivoques quan creus que amb doblers tot es compra. Tot, manco l’afecte i la tendresa.

Si valores i protegeixes tant la teva terra, com proclames al teu improperi, per què mai no parles amb la llengua que mamares? Per què cobres doblers del poble per intentar atreure més destructors dels nostres paratges? Per què fomentes de paraula, d’actitud i d’obra la nostra esclavitud colonial?

En el teu exabrupte contra el nostre batle et mostres “ofès i adolorit”. Has pensat mai en el suplici i la ràbia que han creat les teves ofenses?

Han passat molt d’anys però la burla que feu la teva família als marginats de Can Gazà reviu, per les venes de la indignació, cada cop que els poders ens obliguen a empassolar-nos els teus triomfs esportius.

Pot ser que no recordis aquella tarda fatal a l’església de Son Carrió. Feies de padrí jove d’una de les criatures de la tribu, però et passares tota la cerimònia jugant amb el telèfon mentre el teu padrí ho feia amb l’orgue. Al final, la teva família lliurà als pobres de Can Gazà, dins un sobre tancat, una almoina insultant.

Per la llarga preparació i realització de quatre sagraments em pagareu la meitat de la remuneració que em donaven els obrers aturats per una sola comunió.

Una sugerència: ja que estàs tan enamorat d’Espanya, per què no canvies el teu llinatge a la llengua de l’imperi? Així quan les teves televisions anunciarien “Feliz Navidad” tot el món pensaria en tu.

A Can Gazà hi pensam cada pic -massa sovint!- que no podem pagar el lloguer del taller de Marginàlia.

Com pots veure els moscards damanam auxili picant. Gràcies.


dimecres, 4 de desembre del 2019

TOT PERSEGUINT, UN PRIMER DISSABTE MÉS, L’ENCÍS DE LES RETROBADES.

“A Marginàlia han obert un teatre. Es diu VPD. Vermut dels primers dissabtes”.

Aquest comentari, malgrat tengui un fons al·legador, m’ha empès a insistir en les intencions i significats dels trulls dels primers dissabtes de cada mes a Marginàlia.

La família de Can Gazà convocam, una volta al mes, a l’hora del vermut sabatí, els nostres amics. Uns amics constants, pacients i generosos que omplen tots els temps verbals de la nostra gramàtica marginal. El primer dissabte de cada mes, convidam i esperam els amics presents, passats i futurs. Actius, passius i perifràstics. Només una passa dins la Nau de Marginàlia consagra com amic la bestiola humana que ha tingut el coratge de donar-la.

Els marginats de Can Gazà tenim una rabiüda i essencial necessitat de la vostra escalfor, de la vostra presència, de la vostra ajuda moral i material.

Com diu el llarg títol d’eixa comunicació perseguim “L’encís de les retrobades”. Vet ací el moll d’os dels nostres encontres. Tota la resta és paper d’embolicar. Petites tretes per allargar la nostra fervorosa comunió. Enginys per dissimular la nostra poquedat. Simples entreteniments per intentar allunyar qualsevol ombra d’avorriment.

No hem inventat res de l’altre món, només repetim les jeies que hem adquirit als nostre clans. Quan ens reunim per les grans festes anyals les famílies, des dels més petits als més grans traiem les nostres arts amagades per recitar poemes, tocar guitarres, fer gloses, improvisar discursos. Des d’ara propós un lema per la planificació i realització dels nostres entranyables primers dissabtes: “Tot queda en família”.

Val, en aquest cas, l’ocurrència del vident infantil quan sentenciava: “Els fills dels rics venen de París, però als meus germans els fabrica ma mare a ca nostra”.

Aquets principi bàsic de treure tot l’arsenal artístic de l’ample família de Can Gazà s’ha complit, d’una forma patent i fins i tot cridanera, en el dos primers vermuts. Un vermuts que han deixat un regust de plenitud, dignitat i alegria al paladar de la tribú gazanenca.

En aquest tercer encontre s’evidencia clamorosament el cànon sagrat de les nostres retrobades. Tot resta patent quan es té en compte, com hem expressat en altres comunicacions, que “el club Horizonte” és pare, mare i germà de l’Institut contra l’exclusió social, àlies Can Gazà.

El principi de tot queda en família en aquest tercer dissabte s’ha portat fins a l’extrem de l’exigència.

Els nostàlgics de s’Horizonte no s’han conformat a cantar tot el repertori de nadales, sinó que han tret les dues estrelles de les matines primerenques de les seves pròpies famílies. Així, la sibil·la Margalida Pons, de la Capella Mallorquina, és filla d’una directiva del club. De la mateixa manera, el predicador del Sermó de la Calenda, Santi Francia, és nét d’una altra dirigent. El goig i l’orgull de Can Gazà rau en què necessitarem anys per esgotar l’arsenal imaginatiu de la família extensa de Marginàlia. No debades l’art és el càntic d’una privació.