De retorn d’una setmana d’exercicis espirituals vaig trobar a ca nostra de Can Gazà un preciós regal, el número 42 de la nobilíssima revista «Cala Murta», de la fundació pollencina «Rotger-Villalonga». A la pàgina 24, l’admirat escriptor Gabriel de la S. T. Sampol, d’una forma estricta, acurada i benèvola, com fa ell sempre totes les coses, retreu el poema d’«L’elegia de la nesplera», de «Nissaga de sen», com un plançó del Pi dels pins:
Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.
A un vell ermità, com som jo ara, basta que li diguin «bon dia» per deixondir-li la xerrera, oral, escrita, ritualitzada.
Gràcies, guardià de la integritat de la nostra llengua, però tu ets el culpable de rompre la Quaresma, feta Ramadà, dels meus reparadors silencis.
Aquesta nesplera, afalagada a «Nissaga de Sen», agonitza a la bardissa de Can Granot. Quan visitava el codonyer recollia com el millor regal de final d’estiu les seves nesples, pansides i empinyolades. En aquesta vorera de la camada, farcida d'argelagues i romeguers, la natura em demostrà que l’home no tendria cap problema per acceptar les seves singularitats sexuals si assimilés les lliçons de les tenasses. Les plantes més primitives i resistents són transsexuals «queers». Així, l’espàrrec neix mascle i es va transformant en femella: l’esparreguera. El mateix procés repeteix l’albó fins a esdevenir caramuixa. Els bovers són bisexuals, les caragoles hermafrodites i els homes pedra de marge. Així mateix és ben trist haver de ser més imbècil que una porrassa.
Sentència dedicada, des de les fondalades de la ràbia i la impotència, a les cinquanta mil gazatines que esperen parir, enmig dels enderrocs de les bombes jueves:
-Si Jahvé et regala baguls enlloc de bressols, no és estranya que Al·là et doni més coratge per morir que per viure.
En eixa estació de l’any podem presumir de llengua. Segons el diccionari mallorquí de català tenim quatre noms per dir «otoño», com són tardor, primavera d’hivern, entretemps i autumne. El garriguer d’Infern ensenyà aquests mots a mossèn Salvador Galmés.
- Escolta, germà jueu. Jo no tenc la culpa que la ganiveta de la circumcisió estigués rovellada, perquè l’esmolador palestí cobràs un velló, ni que la teva nissaga guardi la sensibilitat a la fimosis.
- Fiau-vos de la mística i us acusaran d’exaltació del suïcidi. No som jo. És Sant Joan de la Creu que ho declama: «Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida». Això és masoquisme pur i no les meves desafortunades provocacions de rebuig. Amb totes les meves infantils bravates no he pogut aconseguir ni una trista excomunió.
Pensau-ho bé, amos del món. Per tornar a enllestir les armes necessitareu temps, mans i doblers. Molts. Tots. Mentre els palestins en dos vespres tornaran a fabricar mig milió de gitanets. Sí. Som racista. Tanmateix Gaza –ho sé perquè visc a Can Gazà– és i seguirà sent Son Banya d’Israel.
Per Tots Sant, tots els meus, sants.
La mort no canvia per res el mode de relacionar-me amb les persones que estim.
En aquesta trobada amb el Pare Ramon Ballester Vives, MSSCC, em comportaré de la mateixa forma que ho feia quan anava a cercar, massa poques vegades!- el nostre Sant Baró al Santuari de Lluc o al monestir de la Real. Ell m'acollia, m'agombolava, dins el misteri d'aquell somriure càlid, amorosit, com un sol ixent, amb una senyorívola ironia pagesa. Ell callava. Mai no parlava de la seva peripècia. Jo buidava el morrió de les meves curolles, capbuitades, propostes...
Els meus, passadors de pena com són tots, quan em confesso amb ells, em sermonegen, em corregeixen, fins i tot em renyen... Tot per amor i amb amor. És clar.
Ell, amic especialíssim, obrava el miracle de fer-me sentir aprovat, consentit, malcriat, aviciat...
El meu mestre en gai saber, el meu bisbe, Bartomeu Bennassar, que no para de cavil·lar, publicà que l'Evangeli està inacabat, que ens pertoca, com en les noves edicions, esmenar-lo i augmentar-lo.
Amb l'ajuda del Beat Ramon Ballester me n'atreveixo a complementar la inspiradíssima paràbola del fill pròdig. En la primera versió del lletraferit de Natzaret apareixen tres protagonistes. El Pare bo, indulgent, entendridor. El germà major, miserable, envejós, venjatiu. I el bergant, canalla, pocavergonya, aprofitat. El fill petit. El pròdig.
El savi contemplatiu, protegit per la mare, que no figura per res a la paràbola dins el cor de les muntanyes, complementa una de les millors creacions literàries de la història vivint el paper d'un germà segon. El del mig. Aquest libèrrim germà, dissimulant la seva condescendència, avicia el germà cràpula. No l'esperà, com el pare, desconsolat i altívol al portal de l'ortodòxia. En Ramon – tant em dona que sigui Llull o Ballester – el va anar a trobar quan es disputava les garrofes amb els porcs. Ves a saber si va ser aquest humil germà el que l'expengué cap al retorn.
La personalitat, la bellesa, el tarannà, àdhuc la llibertat es determinen pels detalls.
En aquesta mena de comiat retreure només tres gests que defineixen el meu ídol.
Quan el Pare Ramon feia guàrdia al primer acolliment de Marginats a la Sapiència traçà el camí a seguir amb els bandejats amb un gest finíssim, discret, ben mirat invisible. El doctorat recepcionista del primer hotel ocupat pels tirats al carrer, quan es presentava el client, ell sempre s'aixecava de la cadira i li allargava la mà, tot donant-li la benvinguda. Davant l'interrogant de la meva mirada inquisitorial em clavà el secret de tota la seva actitud evangèlica: «Els pobres han de ser acollits com als nostres senyors. Per nosaltres són Jesús».
Un altre detall, valent, definitiu i definitori va ser la seva presa de postura davant l'intent d'annexionar el moviment marginal, atrevit, cridaner, creatiu de l'Hospital de Nit a la jeràrquica organització de Càritas. Ell suportà com els dos humils acompanyants de La Sapiència la humiliació episcopal. Aquesta volta el profeta es posà clarament i clamorosa, de part dels dèbils servents de la mateixa església.
El tercer signe és prou recordat i celebrat. Figura als annals de la lluita per la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra independència. En una visita que feu el Nunci d'Espanya al santuari de Lluc, el prior, el primatxol, humil i clarivident servidor dels pobres i del poble, escometé la màxima autoritat romana en català, que és la nostra llengua i en italià que era l'idioma del controlador del Vaticà.
El meu principal jerarca tant en el treball com en l'amistat, ahir vespre, s'excusà, compungit, de no haver-me avisat de la mort del Pare Ramon a temps de poder assistir al funeral. Vaig alegrar-me d'aquest retard involuntari. No hauria tingut coratge d'assistir a les exèquies del meu déu. M'hauria passat la missa plorant mansament i oculta, com ho feu el Pare Gaspar Munar, vellet i coll tort, al funeral de la mare del pare Fortuny.
Al compàs dels alens del meu germà de cambra, cama-tallat i endollat a l'oxigen, dormint assegut a la cadira de rodes, he pogut plorar, tota la nit, al germà segon.
Jo voldria estar al teu costat a l'amfiteatre del gran espectacle del Circ celestial, però amb els mèrits que guanyares en aquesta vall de llàgrimes amb tota classe de patiments tu ocuparàs un dels llocs reservats als redemptors de la humanitat tarada i incurable.
Una mica d'esperança, sí, que podries enviar-nos. La cosa es posa a punt de follia desesperant.
Reconquereix allò que era ben teu al firmament llucà i obliga a despertar la Moreneta del tràngol de l'agonia. Feu-li a saber que ningú l'ha assabentada que el poble, la llengua, la cultura, la solidaritat mallorquina està agonitzat.
Ara més que mai parlaré amb tu, germà de l'ànima. A Can Gazà les nits són llargues i fredes. Ara més que mai necessito el teu suar, discret i secreta escalfor.
Can Gazà, 11,10,1023.
