De retorn d’una setmana d’exercicis espirituals vaig trobar a ca nostra de Can Gazà un preciós regal, el número 42 de la nobilíssima revista «Cala Murta», de la fundació pollencina «Rotger-Villalonga». A la pàgina 24, l’admirat escriptor Gabriel de la S. T. Sampol, d’una forma estricta, acurada i benèvola, com fa ell sempre totes les coses, retreu el poema d’«L’elegia de la nesplera», de «Nissaga de sen», com un plançó del Pi dels pins:
Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.
A un vell ermità, com som jo ara, basta que li diguin «bon dia» per deixondir-li la xerrera, oral, escrita, ritualitzada.
Gràcies, guardià de la integritat de la nostra llengua, però tu ets el culpable de rompre la Quaresma, feta Ramadà, dels meus reparadors silencis.
Aquesta nesplera, afalagada a «Nissaga de Sen», agonitza a la bardissa de Can Granot. Quan visitava el codonyer recollia com el millor regal de final d’estiu les seves nesples, pansides i empinyolades. En aquesta vorera de la camada, farcida d'argelagues i romeguers, la natura em demostrà que l’home no tendria cap problema per acceptar les seves singularitats sexuals si assimilés les lliçons de les tenasses. Les plantes més primitives i resistents són transsexuals «queers». Així, l’espàrrec neix mascle i es va transformant en femella: l’esparreguera. El mateix procés repeteix l’albó fins a esdevenir caramuixa. Els bovers són bisexuals, les caragoles hermafrodites i els homes pedra de marge. Així mateix és ben trist haver de ser més imbècil que una porrassa.
Sentència dedicada, des de les fondalades de la ràbia i la impotència, a les cinquanta mil gazatines que esperen parir, enmig dels enderrocs de les bombes jueves:
-Si Jahvé et regala baguls enlloc de bressols, no és estranya que Al·là et doni més coratge per morir que per viure.
En eixa estació de l’any podem presumir de llengua. Segons el diccionari mallorquí de català tenim quatre noms per dir «otoño», com són tardor, primavera d’hivern, entretemps i autumne. El garriguer d’Infern ensenyà aquests mots a mossèn Salvador Galmés.
- Escolta, germà jueu. Jo no tenc la culpa que la ganiveta de la circumcisió estigués rovellada, perquè l’esmolador palestí cobràs un velló, ni que la teva nissaga guardi la sensibilitat a la fimosis.
- Fiau-vos de la mística i us acusaran d’exaltació del suïcidi. No som jo. És Sant Joan de la Creu que ho declama: «Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida». Això és masoquisme pur i no les meves desafortunades provocacions de rebuig. Amb totes les meves infantils bravates no he pogut aconseguir ni una trista excomunió.
Pensau-ho bé, amos del món. Per tornar a enllestir les armes necessitareu temps, mans i doblers. Molts. Tots. Mentre els palestins en dos vespres tornaran a fabricar mig milió de gitanets. Sí. Som racista. Tanmateix Gaza –ho sé perquè visc a Can Gazà– és i seguirà sent Son Banya d’Israel.
Per Tots Sant, tots els meus, sants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada