dimecres, 26 d’agost del 2020

PELLUCAIRE D’ESSÈNCIES

 




Em complau tant aquest nou títol nobiliari que acab d’atorgar-me “pellucaire d‘essències” que si arribàs el cas el triaria d’epitafi.

Pellucador era aquella miserable criatura que per sobreviure cuidava a treure’s els ulls recercant una ametlla o una oliveta a ca d’altri, una volta que els collidors havien fet la replegadissa i la madona havia donat a la solada de l’arbre la darrera passada.

Per a un pellucaire, cada troballa era una festa i cada ametlla, un diamant.

No som intel·lectual. Aquesta alta casta “d’homo sapiens” pertany a un estament que cau molt lluny de les meves facultats. D’intel·lectuals n’hi ha d’orella alta i d’orella baixa. Tot i això, sé que intel·lectual no equival a intel·ligent. He conegut intel·ligents que signaven amb el dit i intel·lectuals que no sabíem fregir un ou.

No som tampoc un home il·lustrat. Vull dir una enciclopèdia ambulant. Tanmateix, els il·lustrats queden absolutament anul·lats vora un bergantell amb un telèfon 4G. Avui en dia, un ignorant porta la biblioteca d’Alexandria dins la butxaca.

Tenc un caramull de llibres i articles publicats perquè estic condemnat a escriure. Talment com una tórtora, com lloa Verdaguer, està destinada a refilar, els puputs també tenim dret al cant.

Som ben conscient que l’escriptura és una condemna per a mi i un càstig per als amics que es veuen obligats a llegir-me. Per la família no pas pena. Dels 40 nebots i renebots que m’han regalat les germanes, no passen de dos els qui han obert un llibre meu.

La perla preciosa que vull compartir amb vosaltres, sacrificats amics, m’ha arribat per rebot de tres tocs.

El president de Can Gazà, un intel·lectual il·lustrat, que sap preparar un tumbet i planxar una camisa; un omnívor devorador de llibres, cada dia, des fa 12 anys, penja al seu bloc de “Marginàlies” una cucanya de sabors i savieses.

L’altre vespre ens delità amb una elogiosa ressenya del llibre de Patti Smith titulat “L’any del mico”.

Entre altres deliciosos suggeriments, eixa cantant, enamorada de Catalunya, ens obsequia amb un pensament lluminós del seu amic Sam Shepard. La sentència essencial ens assenyala la sortida del túnel tot proclamant excàtedra: “LA TASCA FONAMENTAL ÉS RECUPERAR LA SOLITUD”.

Només ens pot salvar de l’enfonsada el foll enamorament de la solitud.

 

 

diumenge, 23 d’agost del 2020

VACUNAT DE MESURES ANTICOVID-19

 

 

Entenc que una vacuna és quelcom –químic, psíquic, moral, tossut, sàdic, ...- que obliga el nostre cos a crear anticossos. Unes defenses que actuen quan ataca l’enemic.

No estic vacunat contra el coronavirus, però a la farmaciola de l’experiència guard vacunes expeditives i invencibles per assimilar totes i cada una de les mesures que ens imposen els cagats amos del món per mirar d’evitar que l’amant de Miguel Bosé ens ofegui l’alenada.

Totes les normes que intenten aplicar els bruixots dels calçons baixos contra el nou amo i senyor de tota la terra jo les he viscudes d’una forma intensa, profunda i perllongada. Ara només es tracta de ser fidel a la memòria històrica que port tatuada a la pell del passat.

Vaig estar 13 segles -cada instant valia per cent- confinat al seminari d’una forma absoluta, sense treure el nas al carrer per res. Vaig iniciar eixa quarantena a la infantesa de 10 anyets i la vaig mig abandonar a la senectut sacerdotal dels 22 anyarros.

El meu ésser s’acostumà a la clausura. Cap aïllament pot comparar-se amb aquells temps de presó eclesiàstica.

Per altra banda, el reglament d’aquella reclusió era molt paraescut a les imposicions del govern xinès. Ensotanats, no ens permetíem ni el més petit contacte. El rellotge s’havia aturat i el silenci ho embolcallava tot. L’únic punt dèbil era la higiene. Al Seminari Vell hi havia dues dutxes per a tres-cents bergantells testosteronencs. Ens concedien 10 minuts un pic cada mes per poder passar per la brusquina beneïda d’aquella capella presidida per un retaule que proclamava: “Modestia. Silencio. Modestia”.

Els sacerdots estaven sotmesos, com a petits deus que érem, a unes distàncies socials respectabilíssimes. De l’altar on celebraven les misses d’esquena al poble, als feligresos de la primera bancalada s’hi canaven més de 10 metres.

El gran invent aïllant era el confessionari. Engabiat dins la garita del perdó t’arribava la veu de les penitentes filtrada per un colador amb una mascareta en forma de cortina. A la litúrgia, els signes de fraternitat es resolien amb capades i reverències.

Referent als contactes familiars, vaig passar cinc anys al Perú comunicant-me amb els éssers estimats només per carta. A ca nostra no hi havia telèfon. La distància, lluny d’apagar l’amor, el purifica i l’augmenta.

Tot per dir-vos que port a la sang de l’experiència una vacuna que es diu resistència i disciplina. Si en voleu, me’n sobren unes dosis.

diumenge, 16 d’agost del 2020

MOLTS D’ANYS, GERMANA. GERMANETA. GERMANÍSSIMA!

 

Fa vuitanta anys, el dia de la vigília de la mare de Déu d’agost, naixia a Son Sureda Sacos, la Ítaca d’”Encís de minyonia”, na Joana, la meva germana monja. Amb ella sumaven quatre dones i jo. El nin! Un conillet de camp que acabava de complir 28 mesos. Quatre anys després del venturós naixement ens traslladàrem a la vila. Ma mare volia per damunt tot que els seus fills anassin a escola. Tota la família estudià al col·legi de la Caritat de Manacor. Els mascles només podien anar a ca les monges fins als set anys. Per això, jo vaig passar a La Salle.

Als catorze anys, la germana Joana començà a fer feina a les Perles del Palau. Era l’encarregada d’un souvenir surran de l’església dels Dolors. Ben prest, aquella tendeta esdevingué un niu d’amigues i pretendents.

L’any 1961 -jo just acabava d’estrenar missa– entrà al noviciat de Son Roca de les Germanes de la Caritat.

Revestida d’hàbit negre començà a fer hora per llego. Sense deixar de treballar als col·legis de la Congregació, feu el batxillerat i les carreres de mestra i d’assistenta social

Vàrem exercir de missioners junts a Piura. Poc temps després de retornar del Perú encapçalà el grup de monges de la Caritat que allargaren una rama esponerosa de la congregació mallorquina a Burundi. Per dominar el francés, visqué a París. Tanmateix, va ser la primera mallorquina que parlà gairebé perfectament el quirundí.

Durant 2O anys formà part del grup promotor del Moviment Marginal a Mallorca. Molts d’exclosos de l’Hospital d Nit, Puig des Bous, Son Ribes i fins i tot altres que vivien al carrer, aconseguiren la paga no contributiva per les seves arts i manyes.

Però on s’ha jugat la vida, deixant-s’hi la pell, ha estat a les Minyones. Ella fou un dels motors essencials perquè l’asil de nines desemparades del casolot de la plaça Drassanes es convertís en una institució modèlica dedicada als infants exclosos. Ara, les Minyones treballen en tres diferents cases dins Ciutat i un palau d’estiu a la Colònia de Sant Pere. Ella segueix aguantant metxa. Els 80 anys la sorprengueren fent el dinar a la casa de la Colònia.

Per mor del coronavirus no poguérem armar el sarau que es mereixen els seus joveníssims 80 anys. La família i un qüern d’amics empenyoràrem els sentiments i el sabers per regalar-li un vídeo. Dues de les nebodes, artistes de cap a peus, brodaren un reportatge prodigiós.

Jo, per por que les llàgrimes m’anul·lessin la veu, vaig llegir a la gravació aquesta mena de poema que us confii de tor cor.



Germana, germaneta, germaníssima...

Mai un mot, una paraula, un verb de la nostra llengua sagrada, en aquest cas consagrada, havia despertat tantes emocions, tants de ressons, tants de significats, tantes tendreses, tants de sentiments, tantes alegries...

Germana, germaneta germaníssima.

Germana i mare. M’he sentit bressolat, aviciat, custodiat, com un fill, com un infant de les Minyones.

Germana i mestra. He aprés tantes coses de tu! Tantes lliçons callades, amorosides. Sobretot m’has demostrat que es pot estirar sense rompre. Que es pot criticar tot, fins i tot l’Església sense perdre un sol punt de l’evangeli.

Germana i Àngel de la Guarda. Mai no m’ha passat res de res. Tu ets un bolcall que em protegeix en tot lloc i en tot temps. Les teves pregàries són el meu escut protector.

Germana i advocada defensora. Sempre has mostrat cara per mi. Sempre t’has mostrat orgullosa de les meves arriscades aventures a favor dels més marginats dels marginats. De les meves revolucionàries avançades en tots els camps. En el camp religiós, el social, el polític, el personal. Record, encara ara amb calfred a la genètica, la resposta que em donares quan vaig comunicar-te que deixava el ministeri:

- Em sent la dona més feliç d’aquest món. No podia consentir que l’església et maltractàs de mala manera.

Germana i filla de la terra. Ets l’única de la família que pots presumir d’haver nascut a fora vila. De tenir unes arrels fondes. Incommovibles.

Germana i bruixa de la tribu. Tu ens tens embruixats talment hipnotitzats a tots els Santandreu Sureda, amb tota la seva descendència.

Germana i ànima de la família. Tu ens uneixes, ens voques i ens convoques. Tu ets la nostra locomotora... i no vols consentir que cap vagó, fins i tot els de càrrega quedin desenganxat del tren de la família.

GERMANA, GERMANETA, GERMANÍSIMA.

Ens queda el darrer tram. El millor de la vida, dels vuitanta al cent. Lliures. Conscients. Feliços.

Ens queda al darrer esprint per coronar la meta. Per dreceres diferents. Cadascú ha d’anar per les seves. Arribarem al cim de la nostra genètica. Aconseguirem les benaventurances d’en Mateu “Collet” i la massissa saviesa de na Bàrbara “Perduda”.

GERMANA, GERMANETA, GERMANÍSSIMA, MOLTS D’ANYS.

dilluns, 10 d’agost del 2020

SANTA EUTANÀSIA, MARE DE LA BONA MORT, SALVAU-NOS!

 

El coronavirus m’ha obligat a practicar els exercicis espirituals més llargs, profunds i fructífers de la meva existència, però el resultat és excel·lent, ben mirat miraculós. He aconseguit acceptar la mort com un fet natural. Com la darrera passa assumida i tranquila. Per què he de ser més que una figuera, una ovella o una formiga?

La cosa no ha estat fàcil. El predicador cruel i incommovible m’ha sotmès a un procés absolut, sense fissures ni subterfugis de fe ni hòsties. No es tractava d’un raciocini. Ni d’una determinació de la voluntat. Ni fins i tot d’una superació de l’esgarrifós esglai de l’aguait a l’abisme del misteri. Es tractava d’una conformitat de tot el meu cos. La pau exigia una aprovació absoluta, per aclamació, sense cap vot en contra. Urgia l’assentiment de cada cèl·lula, de cada forc de pell, de cada sentit, de cada batec...

Jo he resolt la qüestió més important de la meva existència. Ara em puc morir a qualsevol moment.

He fet 82 anys. Gràcies a la vida i a tots els que la m’heu feta  agradable. Necessitaria esgotar la llista d’adjectius per classificar aquests meravellosos 82 anys. No em taqueu la planeta amb un final forçat, penós, indigne d’una somereta algerina.

Afanyeu-vos en una sola meta: ajudar les persones a ben morir sense dolor. A ca seva. Acompanyats dels seus.

El problema són els altres. Vosaltres. Els salvadors. Els científics. Els sanitaris. Els polítics. Els moralistes..

El problema sou vosaltres, aquells que posau el vostre egoisme per damunt la llibertat i la dignitat de les persones.

Només em resta un clam que repetiré fins a fer-vos el cuc de l’orella malalt. Deixau-me morir en pau.

L’últim exemple punyent, desesperant, ho trobam ara mateix amb el darrer atropellament al profeta del poble, Pere Casaldàliga. Per poder parlar del meu déu necessit guardar dol i esperar que callin els cans oportunistes. Mentrestant, l’ador en un silenci d’orfe desemparat.

Per què havien de traginar-lo a 1.440 quilòmetres de ca seva, als 92 anys, agonitzant, per fer-lo morir a Batatais, la ciutat capitalista que ell odiava? Ell ho hauria volgut? Aquests zeladors faran igual amb tots els vells desnonats a Sao Felix do Araguaia?

S’imposa una revolució de la capitalista ètica estantissa i antihumana. Control de natalitat. Avortament. Eutanàsia. Les  tres paraules maleïdes per la imperant Inquisició s’han de convertir en la moral d’una nova societat. En metes d’una coratjosa llibertat.

Mentrestant, des del meu monestir de Mato Grosso mallorquí seguiré pregant: Santa eutanàsia, mare de la bona mort, salvau-nos!

dissabte, 1 d’agost del 2020

QUÈ S’HA FET DEL PARE GASPAR ALEMANY?

La carta que segueix es va enviar als diaris en paper de Mallorca i sols "Última Hora" la va mig publicar ahir, dia 30 de juliol. Aquest és el text íntegre.


QUÈ S’HA FET DEL PARE GASPAR ALEMANY? ELS INFORMADORS NO ENS PODEU DEIXAR AMB LES ÀNSIES A L’AIRE 

 

Apreciats responsables dels nostres diaris: m’atrevesc a reclamar la vostra professionalitat comunicativa pel respecte que sempre us he professat i per la generosa acollida que tostemps heu atorgat als meus escrits.

La bomba informàtica sobre les presumptes temptatives d’abusos  amorosos a un possible discapacitat de 21any a la Parròquia de sant Sebastià de part del seu rector, Pare Gaspar Alemany, de la Congregació dels Sagrats Cors, que llançàreu dos dies seguits –23 i 24 de juny- a primera pàgina dels vostres mitjans, resultava  per a vosaltres una operació cridanera i segura. Havíeu rebut un comunicat del Bisbat detallant, gairebé morbosament, el procés de l’intent d’abús i de la conseqüent denúncia a Vicaria General, realitzada per la presumpta víctima acompanyada de dos capellans.

La notificació escrita us alliberava de tota responsabilitat i us facilitava un afer espectacular sense massa feines d’investigació.

Però des del moment que us féreu vostra la notícia adquirireu un delicat  compromís amb els vostres confiats seguidors. La informació m’arribà per vosaltres, no pel Bisbat. Per això mateix crec tenir dret a demanar-vos que no deixeu a l’aire les nostres ànsies. La publicació de la possibilitat del detestable delicte d’abusos sexuals ha destroçat per sempre la vida d’una persona. Un assumpte tant delicat i capolador no es pot donar per mort de part d’uns informadors que el propalaren als quatre vents.

Reconec que el silenci no és la vostra norma d’obrar. Ens teniu acostumats que quan us comprometeu amb un afer, donant la màxima cabuda i aparatositat als vostres diaris, ens manteniu informats del seu desenvolupament.

Per poder parlar d’una informació ètica i completa resten massa preguntes  sense  resposta.

Es va posar denúncia als jutjats civils? En cas afirmatiu. L’escolà anava acompanyat dels seus capellans? S’ha parlat amb el tutor de la  possible víctima? O li fan de protectors els mateixos que l’afuen contra un possible depredador?

No esperava que publicàssiu l’article que us vaig fer arribar el 25 de juny, titulat “El Pare Gaspar Alemany, més víctima que botxí”. Era massa explícit i compromès, per mor dels noms intocables a l’escalafó sagrat. Però confiava que us servís d’orientació per esbrinar d’on van i venen els tirs de la guerra clerical mallorquina.

Esper que em doneu un petit espai a la secció de cartes al director. Ho necessit per testimoniar -ara més que mai en temps de pandèmia– la meva curolla de posar totes les cartes damunt la taula.

 

Jaume Santandreu

Can Gazà, 31 de juliol 2020