MOSSÈN JAUME SERRA ADROVER, PRODIGI DE SUPREMA MODÈSTIA

Jaume, sacerdot a pols, insaciable aprenent de la cosa humana, profeta de les benaventurances, mestre en pedagogia de la submersió, encoratjador dels joves cap al goig meravellós de l’escriptura, lluitador de base de la nostra cultura, gleva de la nostra terra, foll follet que balla cossiers davant els misteris, no calia que morissis per poder proclamar com t’estimàvem. Com t’estimam.

D’entrada, la meva intervenció pot sonar irreverent, atrevida, fins i tot un xic grossera. Però és el meu moment. Del baül no pots escapar-me. A la fi no et resta més remei que aguantar la meva declaració d’estima, d’embadaliment, d’una mena de veneració. Eres un dels meus pocs referents. Sempre t’escapolies. Congelaves, a la paraula i a la sinceritat les meves vertaderes i fascinades manifestacions, amb un somriure críptic, ben mirat trist. La teva resposta era sempre la mateixa: «No et riguis de mi». En aquell moment m’entrava la impotència i el penediment, talment com si hagués empaitat un infant petit al racó del pati.

A la presentació del teu llibre de poemes –originals i corpressius- amb el títol rostit de «Esterrossant a peu» vaig convidar els amics assistents a què m’ajudassin a parar-te una trampa. Et vaig espetar: «Ara que no em pots fugir hauràs d’aguantar totes les meravelles que admiram de tu». Vaig dibuixar la vera faç de l’home savi, de l'intel·lectual escodrinyós, del benaurat nu, del referent de cristià compromès... Jo no podia veure la seva reacció perquè el tenia al meu costat a la taula de presidència. De prompte em vaig adonar que els oients de primera fila em feien senyes d’una anomalia. Llavors em vaig adonar que a mida que jo pregonava la veritat d’una vida singular, Jaume Serra havia anat llenegant fins a trobar-se literalment davall la taula. Una vegada més el conillet de la pleta del Pujol s’havia refugiat a la seva llodriguera. Fonda i segura. Per un sen terrós com jo el títol era impactant fins al punt d’encendre calfreds per totes les meves venes de terra. En el nostre temps tots els parellers esclafaven els terrosos amb una rastre. Només els serfs esmicolaven les pedres de fang amb els gavilans. Per esterrossar els guarets de la ignorància, de la cultura, àdhuc de l’església, el nostre profeta només necessitava el coratge de l’amor, els gavilans de la constància i la companyia d’un ca. Trobareu eixa proclama a un del seus poemes més despullats.

Parau la ment i el cor. Escoltau-me. Mossèn Jaume Serra i Adrover mai de mai es va trair a si mateix. Fou sempre i en tot lloc un conillet de camp. Cap títol, cap càrrec, pogueren convertir-lo en llebre, el tornaren geneta del poder i de la figurera, com ens passa a la majoria dels sacerdots de l’Altíssim. Ni parlar-ne. Jo, en concret, que vaig surar a una pleta talment ell em vaig encurollir en tornar-me fura de garriga. Encara ara la meva màxima il·lusió es treure la selvatgina dels seus enfonys, dels seus armaris.

Quan anà de missioner al Perú i es trobà amb una colònia rica de capellans mallorquins, als dos mesos retornà, estorat, al cau del seu claper. Pobret meu, en lloc de denunciar el contrasentit donà la culpa a les seves limitacions.

Manacor té molt a agrair al rector de Sant Roc. Cal fer-li justícia. Ara que els vents de l’Ajuntament inflen les veles de l’honestedat i del sentiment de poble seria el moment propici. El consistori manacorí, traient forces de la seva vena republicana de país català hauria de proclamar mossèn Jaume Serra i Adrover fill adoptiu de la capital de Llevant. Pens que el nostre prodigi de modèstia es trobarà a gust al costat dels darrers fills predilectes, persones entranyables i properes com Montse Ferrer, Margalida Cortès, Tòfol Pastor i Sebastià Sansó. Només per haver fundat i mantingut els Premis Blanquerna mereix tots els honors i gratituds,

Estimats i respectats escriptors que omplíeu la casa llarga i estreta de la vicaria de Crist Rei quan éreu, com jo mateix, terrosos de terra prima i costanera, ara us toca promocionar el just reconeixement del vostre mestre.

Amic, ara ja no podràs escapolir-te mai més. Ara ets ben nostre.


Can Gazà, juny 2023

FRA ANTONI ROIG, PROTOMÀRTIR GAI, PERDÓ I GRÀCIES

La vida, en aquest darrer tram, em proporciona adesiara un goig profund tot atorgant-me l’avinentesa de tastar el perdó per als meus vertaders i sovint horrorosos pecats. Sent l’alegria de poder refer la justícia.

Confés que l’any 1977 vaig cometre sacrilegi de covardia i absència amb Fra Antoni Roig protomàrtir de la persecució de l’home que s’atreveix a estimar un home, com defineix l’homosexualitat la cara visible dels poetes mallorquins Biel Mesquida.

Mai no havia tingut cap contacte amb el protomàrtir de la meva adorada nissaga.

Per viure a una altra diòcesi i pertànyer a l’orde dels Carmelites Descalços, que el traslladaren a València, no teníem cap facilitat per la trobada. Tot i això no puc al·legar en defensa pròpia la desconeixença de la seva heroica sortida de l’armari i de la cruel persecució i condemna de part de l'església i dels fariseus de la catòlica societat franquista.

A l’impacte d’haver llegit el seu famós llibre «Todos los parques no son un paraíso» hi havia d’afegir una línia de coneixement trist, calent i directe. En aquells moments les Germanes de la Caritat Antònia i Maria Adrover treballaven a l’hostaleria formant part del nucli revolucionari dels anomenats capellans obrers. El germà d’eixes valentes monges estava casat amb la germana del nostre humil i caparrut profeta gai. Sovint parlàrem d’ell i de la seva família mentre intentàvem enviar-li l’energia soterrada del nostre silenciós afecte.

Aleshores ja estava reclòs dins l’armari. Un armari amb finestrons per on els encuriosits podien aguaitar al fons de la meva manera d’estimar. Aquests espiells s’obrien a les meves novel·les i les incursions nocturnes.

Vaig amagar la meva traïció rere l’excusa de la causa obrera. Per ser revolucionaris havíem de ser molt mascles. Havíem de fer creure que els teníem grossos i peluts. En aquells temps històrics «Bandera Roja», a la qual estàvem afiliats tots els infiltrats de la Nova Església, es fongué amb el Partit Comunista. El nostre papa Paco Obrador formà part del comitè que va anar a París a posar-se a les ordres de Carrillo.

Mira, amic Toni, si estava cec –mesquinet de mi!- que vaig callar com un puta mort quan feren fora de l’organització proletària Sant Juanito López per marieta, malgrat que fos el més actiu i valent de la guarda protestatària.

L’altre vespre, després de parlar amb tu per telèfon, la pau del perdó i la gratitud amarà de llàgrimes tots els meus somnis. Confés que et profés una secreta enveja. Jo, malgrat desitjar-lo amb totes les meves forces i procurar-lo amb totes les meves follies, mai no he estat honorat amb una suspensió a divinis.

Gràcies, Nel Martí, per redimir la meva antiga culpa tot encollant-me amb el nostre protomàrtir.

Gràcies per col·locar-me al llibre d’un déu sense armaris com una mena d’epíleg de l’autèntic precursor. Tal som i tal em sent en aquest cas.

Gràcies per brindar-me l’ocasió de proclamar que cap al tard la llum d’un sol mans i humil em defineix l’única causa per la qual vaig néixer, vull viure i morir. Vull sacrificar-ho tot –tot de tot– pels drets de la meva nissaga. Arreu de tot el món sumen cents de milions els germans que exposen la vida per voler estimar tal com són.

No hi ha perdó sense penitència ni gratitud sense regal. Junt les dues coses en una sola oferta. Estic a les vostres ordres per armar-la a on sigui i com sigui.

A Mallorca m’agradaria presentar «Déu sense armaris» a la seu de Vox i a la sagristia dels canonges a la Catedral. Eixa vetusta, recollida i gairebé secreta sala magna guarda el perfum de Sant Sebastià, que tu, Nel, nomenes com el nostre patró al pòrtic de la teva suggestiva proclama. La cosa portarà una mica d’orenga perquè tant a un lloc com a un altre haurem de fer concurs de tapades per elegir presentador d’aquesta tardana confessió.

Mentrestant, tots tres mussitarem amb un somriure sardònic el salm que proclama «Déu sense armaris qui habitat in coelis irridebit nos». Som la rialla del déu de tots els gèneres.