La vida, en aquest darrer tram, em proporciona adesiara un goig profund tot atorgant-me l’avinentesa de tastar el perdó per als meus vertaders i sovint horrorosos pecats. Sent l’alegria de poder refer la justícia.
Confés que l’any 1977 vaig cometre sacrilegi de covardia i absència amb Fra Antoni Roig protomàrtir de la persecució de l’home que s’atreveix a estimar un home, com defineix l’homosexualitat la cara visible dels poetes mallorquins Biel Mesquida.
Mai no havia tingut cap contacte amb el protomàrtir de la meva adorada nissaga.
Per viure a una altra diòcesi i pertànyer a l’orde dels Carmelites Descalços, que el traslladaren a València, no teníem cap facilitat per la trobada. Tot i això no puc al·legar en defensa pròpia la desconeixença de la seva heroica sortida de l’armari i de la cruel persecució i condemna de part de l'església i dels fariseus de la catòlica societat franquista.
A l’impacte d’haver llegit el seu famós llibre «Todos los parques no son un paraíso» hi havia d’afegir una línia de coneixement trist, calent i directe. En aquells moments les Germanes de la Caritat Antònia i Maria Adrover treballaven a l’hostaleria formant part del nucli revolucionari dels anomenats capellans obrers. El germà d’eixes valentes monges estava casat amb la germana del nostre humil i caparrut profeta gai. Sovint parlàrem d’ell i de la seva família mentre intentàvem enviar-li l’energia soterrada del nostre silenciós afecte.
Aleshores ja estava reclòs dins l’armari. Un armari amb finestrons per on els encuriosits podien aguaitar al fons de la meva manera d’estimar. Aquests espiells s’obrien a les meves novel·les i les incursions nocturnes.
Vaig amagar la meva traïció rere l’excusa de la causa obrera. Per ser revolucionaris havíem de ser molt mascles. Havíem de fer creure que els teníem grossos i peluts. En aquells temps històrics «Bandera Roja», a la qual estàvem afiliats tots els infiltrats de la Nova Església, es fongué amb el Partit Comunista. El nostre papa Paco Obrador formà part del comitè que va anar a París a posar-se a les ordres de Carrillo.
Mira, amic Toni, si estava cec –mesquinet de mi!- que vaig callar com un puta mort quan feren fora de l’organització proletària Sant Juanito López per marieta, malgrat que fos el més actiu i valent de la guarda protestatària.
L’altre vespre, després de parlar amb tu per telèfon, la pau del perdó i la gratitud amarà de llàgrimes tots els meus somnis. Confés que et profés una secreta enveja. Jo, malgrat desitjar-lo amb totes les meves forces i procurar-lo amb totes les meves follies, mai no he estat honorat amb una suspensió a divinis.
Gràcies, Nel Martí, per redimir la meva antiga culpa tot encollant-me amb el nostre protomàrtir.
Gràcies per col·locar-me al llibre d’un déu sense armaris com una mena d’epíleg de l’autèntic precursor. Tal som i tal em sent en aquest cas.
Gràcies per brindar-me l’ocasió de proclamar que cap al tard la llum d’un sol mans i humil em defineix l’única causa per la qual vaig néixer, vull viure i morir. Vull sacrificar-ho tot –tot de tot– pels drets de la meva nissaga. Arreu de tot el món sumen cents de milions els germans que exposen la vida per voler estimar tal com són.
No hi ha perdó sense penitència ni gratitud sense regal. Junt les dues coses en una sola oferta. Estic a les vostres ordres per armar-la a on sigui i com sigui.
A Mallorca m’agradaria presentar «Déu sense armaris» a la seu de Vox i a la sagristia dels canonges a la Catedral. Eixa vetusta, recollida i gairebé secreta sala magna guarda el perfum de Sant Sebastià, que tu, Nel, nomenes com el nostre patró al pòrtic de la teva suggestiva proclama. La cosa portarà una mica d’orenga perquè tant a un lloc com a un altre haurem de fer concurs de tapades per elegir presentador d’aquesta tardana confessió.
Mentrestant, tots tres mussitarem amb un somriure sardònic el salm que proclama «Déu sense armaris qui habitat in coelis irridebit nos». Som la rialla del déu de tots els gèneres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada