dilluns, 20 de desembre del 2021

L’EVANGELI DE MESTRE GUILLEM BONET VIDAL




Ha mort mestre «Guiem de La sapiència». S’ha apagat el llumeneret blau de la meva vida. Ha desaparegut de l’horitzó d’aquest món la meva icona evangèlica. Tenia 99 anys. Com a patriarca bíblic, li pertocava arribar als 999.

Mestre Guillem Bonet em mereix el títol més sagrat, més definitiu i entranyable que guard a les profunditats de la meva sinceritat: Pater et magister. Pare i mestre.

Des de la categoria suprema de cuiner, fou per mi com un pare quan als meus sensibilitzats 16 anys vaig guanyar les oposicions al col·legi major de Bartomeu Llull. Els seus maons encalentits al forn i embolcallats en draps de llana, escalfaren les fredes nits a l’immens casalot de la plaça de Sant Jeroni. Mai no m'atreviré a aspirar a la categoria suprema de «coc dels marginats» fins que les meves temptatives culinàries no resquitllin el prodigi de les seves sopes d’ermità.

Em sent honorat i confortat quan m’atrevesc a anomenar com a pare a mestre Guillem Bonet perquè ha estat una de les comptadíssimes persones que admet la trèmula comparança amb el meu progenitor. La senzilla bondat i l’escalfadora tendresa d’aquestes dues bestioles humanes, per entreforcs diferents, són gairebé infinites, meravelloses, incommensurables.

L’atenció als pobres dels pobres, la tasca que ens ha agermanat al llarg de molts d’anys, ha estat la càtedra des d’on mestre Guillem Bonet m’ha impartit les grans lliçons. He après les benaurances al seu exemple callat i constant. Ell les ha viscut totes senceres i despullades fins al darrer alè. La seva manera de tractar els marginats dels marginats m’ha empeltat fins als ossos que estimar és servir, que abans de partir el pa s’ha de practicar el sagrament de la rentada de peus. Dit d’una forma descarnada «només Déu sap la merda que ha llevat aquest sant home al femer dels desgraciats».

Tanmateix, el prodigi dels prodigis de la personalitat d’aquest fill de l’Alqueria Blanca fou la humilitat de la seva figura. Al seu hort mai no va germinar un sol bri de vanitat, aparença o figurera. Quina enveja, déu meu, poder passar com un pobre entre els pobres. Un marginat més. Quin privilegi poder portar tots els teus tresors de conformitats i savieses dins un senalló d’anar a plaça, mentre el caramull de trastos i andròmines que ha anat arreplegant el teu instint d’indigent tresca d’un pis a un altre al cor de la antiga ciutat.

L’ermità Bonet hagué de deixar el niu dels santuaris per mor de la seva temptativa de civilització dins la rustiquesa caparruda d’un reducte d'analfabetisme canonitzat. Però de retorn al carrer, no es llevà l’hàbit de sac ni la vocació de solitud.

Dia 3 de març de 1976 naixia Marginàlia. El bisbe Teodor i el president del pontifici Col·legi de la Sapiència obrien les portes del casal tancat per manca de vocacions a l’acolliment dels desemparats tirats literalment al carrer. Però la clau de la casa i de la concessió estava en mans de l’antic cuiner esdevingut guardià de la institució lul·liana de l’any 1629. Mestre Guillem Bonet es comprometé a vetllar per la integritat de l’antic edifici i per la custòdia dels tresors de la seva biblioteca i de la sala capitular. Lluny de comandar, mestre Guillem i la seva esposa, Maria del Carme, es llençaren de cap a servir els marginats i mantenir net i endreçat el palau dels miserables. Si existís la justícia històrica, mestre Guillem Bonet hauria de figurar com una peça clau –la clau!- al moviment marginal de Mallorca.

Per a mi Mestre Guillem Bonet va ser un vertader sant. Llàstima que tants de fantasmes canonitzats per Roma rebaixin la categoria d’aquest honorable títol.

Sovint m’han qualificat d'exagerat. Fins i tot a voltes m’ho han estampat a la cara.

Però ara, en aquest breu comentari sobre la vida i miracles del meu pare i mestre en el gai saber evangèlic de mestre Guillem Bonet, crec que he fet curt. Curtíssim!

Em sent esburbat. No encert les paraules. No trop el ressò de les meves entranyes. He intentat posar remei a aquesta mancança d’expressió afegint sentiments als meus murmuris. Amarat de llàgrimes, seguesc fent curt. Curtíssim! Només he pogut escapar-me de la desesperació de la impotència refugiant-me a la pregària.

Benaurat mestre Guillem Bonet, referent evangèlic, patró dels desemparats, model de servei i de humilitat, pregau per nosaltres.




Can Gazà, 16.XII.2021

dimarts, 7 de desembre del 2021

RÈQUIEM DE GRATITUD PER AL SEPELI DEL TALLER MARGINÀLIA


No hi ha com un enterrament per saber que t’estimen. Quan celebrava un funeral per un suïcidi enrampava els assistents amb una sentida consideració: «Si aquest germà que ha plegat de viure abans d’hora veiés com l’estimàvem, com ploram la seva partida, mai no s’hauria suïcidat». Els tanatoris són els llocs més positius de la terra. Tothom s’esforça en una amorosida cursa d’elogis per retreure tots els caires bons del difunt. Per omplir els tensos silencis, valen fins i tot les exageracions adulatòries. 

Aquestes sentències es compliren en una emocionant plenitud en el trist i dolorós sepeli del taller Marginàlia. Al llarg d’aquest dos mesos de tancada ha desfilat per la immensa nau de Can Valero «una llarga acompanyada», com diu Costa i Llobera, de consoladors. 

Mai no ens havíem imaginat que fossin tants els amics i admiradors de la humil i sacrificada tasca de Can Gazà per a la reconstrucció de la dignitat esmicolada dels marginats mitjançant la feina manual, la responsabilitat personal i la relació de normalitat amb tota classe de gent. 

Mai no ens havíem imaginat que el taller Marginàlia hagués penetrat tant endins en els sentiments dels variats estaments de la nostra societat. Guardam com el millor tresor els refilets d’admiració i consol que ens han dedicat de tot cor els generosos visitants. 

Les famílies sensibles i delicades –a l’hora d’estrènyer els gazanencs ens mostram com a tals– deleguen en un portaveu perquè clogui el funeral tot palesant als condolaires una profunda gratitud per la seva presència agomboladora. 

Us parl en nom de tots els companys de Can Gazà, uns camarades herois que hi han deixat la pell, buidant la nau. Quina barbaritat! El local s'eixamplava, els trastos es multiplicaven, sortien andròmines de tots els racons. Arribàrem a experimentar la síndrome de volcà: com més lava perboca, més es multiplica la matèria magmàtica dins les seves enceses entranyes. 

Gràcies, tarambanes de la gran mare. En aquests desafiaments d’autèntica follia us feis estimar com una mala cosa. Amb aquestes increïbles gestes ens encadenau a la vostres surrealistes peripècies.

Gràcies amics que heu passat i repassat aquest dies per Marginàlia tot emportant-vos, com a records, les darreres gangues i deixant-nos coratges i ajudes per poder aguantar l’envestida d’una nova etapa. 

Com hem dit i repetit seguirem a Can Gazà amb els malalts terminals que precisen seguretat i arts i manyes per enganyar les solituds i les ànsies. A una comuna com la nostra amb granja, bestiar, aviram, hort, casal i manies perfeccionistes sobren feines i manquen braços. 

Gràcies, companys de Remar i de Deixalles, per acceptar les nostres ofrenes aconseguint que allò que es donà per al profit dels pobres, continuï en la mateixa direcció. 

Gràcies, cooperants del Senegal, del Marroc, de la protectora d’animals d’Esporles i de la Fundación Escribano per tenyir els nostres pobres presents d’universalitat i tendresa. 

Gràcies als magnànims mitjans de comunicació que han fet que la nostra escanyada veu ressonàs pels cap de cantons de la vila adormida. 

Acab aquest simple rèquiem, tirant a gregorià, amb la mateixa consideració que repetia a tots els funerals just abans que començàs la desfilada del condol: «Molt bé que abraceu la família del difunt, però pensau que ara és el moment que manco us necessita. Es troba com dins un núvol d’afectes, cansaments i quimeres. D’aquí a uns pocs mesos, quan se sentin tot sols i desemparats, necessitaran aquest acompanyament que avui multiplicau amb besades i llàgrimes.» 

No ens oblideu, amics. Ara us necessitam més que mai.

dijous, 2 de desembre del 2021

HONOR PEL PREMI A LA CIUTADANIA I VIRTUT CÍVICA

 

La Generalitat de Catalunya, a través de la Conselleria de Drets Socials, m’ha fet l’honor de concedir-me el Premi de Civisme a la Ciutadania i Virtut Cívica, en el marc dels Premis Civisme 2021, convocats amb l’objectiu de destacar accions, entitats i persones que, des d’àmbits professionals, aborden el civisme o proposen reflexions i millores socials.

En concret, el Ciutadania i Virtut Civil reconeix persones o organitzacions que destaquin per l’excel·lència de la seva tasca i trajectòria en aquests camps.

En nom meu, recolliren el guardó el passat dilluns dia 29 de novembre Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, i Lluís Segura Seguí, director insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca.

En agraïment, vaig escriure aquest text que es llegí en aquest acte:



HONORABLE CONSELLERA I ESTIMATS ASSISTENTS QUE US SENT, PERÒ NO US VEIG

Moltes gràcies per la vostra equivocació. Heu premiat un sense mèrits. Als meus 83 anys de plaent existència dels quals al llarg de 60 he gaudit el privilegi de sentir-me ciutadà lliure al País de Marginàlia, no em reconec més virtuts ni trajectòries que les que es poden atorgar a un arbre. He xuclat la meva essència vegetal a la saba del nostre patriarca Joan Alcover: «Jo som l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors -bon cop de falç, bon cop de falç– feia ombra a l’hora de la sesta». Us ho confés amb la proclama de Guillem d’Efak: «Aquest som jo, l’arbre net i retallat contra l’alba». Tanmateix, mon cor no pot estimar el pi de Costa i Llobera fins que li cresquin les tres branques.

Som un vell ametller al coster de la utopia.

Els arbres com jo no precisam reconeixements. Necessitam terra. Terra fonda. Terra lliure. Terra bona. Terra nostra. Terra neta. Terra catalana.

Gràcies amics, per la immerescuda lliurança de força i coratge. Vosaltres, agermanats, sou la meva llacor. No oblideu mai per mai la nostra Catalunya enmig del mar.