dimarts, 7 de desembre de 2021

RÈQUIEM DE GRATITUD PER AL SEPELI DEL TALLER MARGINÀLIA


No hi ha com un enterrament per saber que t’estimen. Quan celebrava un funeral per un suïcidi enrampava els assistents amb una sentida consideració: «Si aquest germà que ha plegat de viure abans d’hora veiés com l’estimàvem, com ploram la seva partida, mai no s’hauria suïcidat». Els tanatoris són els llocs més positius de la terra. Tothom s’esforça en una amorosida cursa d’elogis per retreure tots els caires bons del difunt. Per omplir els tensos silencis, valen fins i tot les exageracions adulatòries. 

Aquestes sentències es compliren en una emocionant plenitud en el trist i dolorós sepeli del taller Marginàlia. Al llarg d’aquest dos mesos de tancada ha desfilat per la immensa nau de Can Valero «una llarga acompanyada», com diu Costa i Llobera, de consoladors. 

Mai no ens havíem imaginat que fossin tants els amics i admiradors de la humil i sacrificada tasca de Can Gazà per a la reconstrucció de la dignitat esmicolada dels marginats mitjançant la feina manual, la responsabilitat personal i la relació de normalitat amb tota classe de gent. 

Mai no ens havíem imaginat que el taller Marginàlia hagués penetrat tant endins en els sentiments dels variats estaments de la nostra societat. Guardam com el millor tresor els refilets d’admiració i consol que ens han dedicat de tot cor els generosos visitants. 

Les famílies sensibles i delicades –a l’hora d’estrènyer els gazanencs ens mostram com a tals– deleguen en un portaveu perquè clogui el funeral tot palesant als condolaires una profunda gratitud per la seva presència agomboladora. 

Us parl en nom de tots els companys de Can Gazà, uns camarades herois que hi han deixat la pell, buidant la nau. Quina barbaritat! El local s'eixamplava, els trastos es multiplicaven, sortien andròmines de tots els racons. Arribàrem a experimentar la síndrome de volcà: com més lava perboca, més es multiplica la matèria magmàtica dins les seves enceses entranyes. 

Gràcies, tarambanes de la gran mare. En aquests desafiaments d’autèntica follia us feis estimar com una mala cosa. Amb aquestes increïbles gestes ens encadenau a la vostres surrealistes peripècies.

Gràcies amics que heu passat i repassat aquest dies per Marginàlia tot emportant-vos, com a records, les darreres gangues i deixant-nos coratges i ajudes per poder aguantar l’envestida d’una nova etapa. 

Com hem dit i repetit seguirem a Can Gazà amb els malalts terminals que precisen seguretat i arts i manyes per enganyar les solituds i les ànsies. A una comuna com la nostra amb granja, bestiar, aviram, hort, casal i manies perfeccionistes sobren feines i manquen braços. 

Gràcies, companys de Remar i de Deixalles, per acceptar les nostres ofrenes aconseguint que allò que es donà per al profit dels pobres, continuï en la mateixa direcció. 

Gràcies, cooperants del Senegal, del Marroc, de la protectora d’animals d’Esporles i de la Fundación Escribano per tenyir els nostres pobres presents d’universalitat i tendresa. 

Gràcies als magnànims mitjans de comunicació que han fet que la nostra escanyada veu ressonàs pels cap de cantons de la vila adormida. 

Acab aquest simple rèquiem, tirant a gregorià, amb la mateixa consideració que repetia a tots els funerals just abans que començàs la desfilada del condol: «Molt bé que abraceu la família del difunt, però pensau que ara és el moment que manco us necessita. Es troba com dins un núvol d’afectes, cansaments i quimeres. D’aquí a uns pocs mesos, quan se sentin tot sols i desemparats, necessitaran aquest acompanyament que avui multiplicau amb besades i llàgrimes.» 

No ens oblideu, amics. Ara us necessitam més que mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada