dimarts, 1 de juny de 2021

MARTÍ COTXER, EMBLEMA D’AMISTAT I BONHOMIA

 


En aquests moments, quan el dol del comiat s’endinsa a les profunditats de la pena, deixau, família i amics d’en Martí, que us pregui un gran favor. Voldria em servíssiu de testimonis de l’atorgament, de la meva part i de la vostra, dels dos guardons més valuosos i preciosos d’aquest món com són els títols d’amistat i de bonhomia.

La meva amistat amb en Martí Cotxer va començar ara fa 60 anys quan vaig arribar de vicariet a Sa Pobla. Des de llavors la nostra relació s’ha mantingut ferma i entranyable. Inamovible. Que la mort s’assabenti del seu fracàs. Ara més que mai la nostra amistat, feta record amorosit, es mantindrà més escalfadissa que mai.

Aquests dies de reclusió monacal he portat la memòria a la despullada d’una confessió absoluta. Vençut per l’encanteri dels Martins que m’ha regalat la sort vaig escriure: “Amic és per a mi la paraula més prenyada de significats i transcendències. L’amic té part de pare, de fill, de germà, de company, de camarada, de confident, de mestre. Un caire cabdal de l’amic és que et serveix de referent. A força d’envejar-lo, d’admirar-lo, l’amic esdevé el teu cisellador. No manca explicitar que una condició essencial de l’amic és la  fidelitat. Talment com ho expressa Miquel Àngel Riera a Biografia : “per mor de vosaltres, amics, la vida és la vida i jo som com som. Entre tots sumau déu”.

Benaventurats tots aquells que, com jo, assaboríreu el plat de l’amistat que ens cuinà en Martí amb el seu entranyable enginy, no debades el petit de Cas Cotxer era Mestre de llinatge i ofici a l’hora de trempar i coure delicadeses.

Martí va tenir i tendrà per molts d’anys una munió d’amics. Entre altres qualitats i manyes, el seu secret radicava en l’art d’estimar-los tal com eren. Sense més solfes ni exigències. Us imaginau el meu goig de comptar en tot i per tot amb un amic al qual no precisava explicacions dels meus enfollidors moviments, de les meves anades i vingudes, de les meves entrades i sortides, àdhuc de l’estratègica fuita de l’església?

Per aclarir el significat estricte de bonhomia, títol suprem d’humanitat, he consultat totes les fonts que tenia a l’abast. Tots els diccionaris encunyen la mateixa definició: “Condició de qui és un bon home. Simple i amable”.

Martí Cotxer ha estat un gran home. Un bon home. Una gran persona. Una bona persona. Vivia i obrava des del cor. De la seva tendríssima sensibilitat en saben tant els seus nets que en podrien fer una tesi doctoral. De la seva  generosa i simple amabilitat en saben tant els marginats que avui Can Gazà està de dol familiar. L’instint dels infants i l’olfacte dels pobres mai no s’equivoca. Per això els nets i els marginats fan avui de tribunal per atorgar a Martí Mestre Serra, pobler de 84 de vida i una eternitat d’amor, el nostre premi Nobel de la Pau.

Permeteu-me un aclariment essencial: la bonhomia autèntica com la de Martí comporta d’arrel la transversalitat. Ara més que mai necessitam  homes transversals, sense murs, sense barreres, sense sexes, sense races, sense classes,sense fanatismes... El nostre món més que mai necessita amb urgència persones com en Martí Cotxer.

Martí, amic, que  el teu descans sigui l’eterna tendresa d’una abraçada de mare, ara que tornes a ser un infant acabat de néixer al misteri d’una nova vida.

 

dimarts, 4 de maig de 2021

SENSACIONAL REGAL DE LA MARE DELS GAIS

 


Aquests dies tristois i aigualits de la meva forçada i sempiterna reclusió he experimentat l’escalf d’un sensacional regal en forma  de llibre. He dit “en forma” perquè els fulls impresos embolcallen una entranyable abraçada de la nostra mare. Pepa Nolla Miró.   

La coratjosa i orgullosa mare dels gais. La nostra magistral profetessa ens ha convocat a una senzilla i profunda cavil·lada. Plana, directa i singular, com és en tot i per tor, la nostra mestra ens planta l’interrogant a la mateixa portada. El llibre es titula “¿Seguro que no pasa nada? Reflexiones de una madre activista pro LGTBI”.

Vaig tenir la gran sort de trobar-me amb l’autora del llibre farà ara una quinzena d’anys. Llavors encara es deia Esther. Es va canviar a Pepa arran de la jubilació. Poder dir na Pepa sona proper, distès, àdhuc jocós, mentre que, a partir de certa edat i estament, Esther demanava el tractament de senyora. En aquell moment de conèixer-nos, la senyora Esther era la fundadora i presidenta de l’associació catalana de mares i pares de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals. La institució també ha canviat de nom, ara figura per tot Espanya com “Associació de famílies contra la intolerància per gènere”.

El nostre fou un enamorament a primera vista. La incipient organització havia convocat un encontre de famílies tocades de la meva ala a un hotel de la Platja de Palma. Jo hi entrava com a ponent,  però sobretot com a testimoni del sagrat orgull de la meva nissaga. Des de llavors la nostra comunicació ha estat plaent i constant. Ens trobàrem al congrés de l’associació a Sant Sebastià. Vaig tenir l’honor de presentar “Operació Tiara” al seu antic i noble hotel de Vilanova i la Geltrú. Miquel Àngel i jo, amb una parella d’amics de la nostra corda, ens sentim embruixats pels sopars de conversa als quals ens convida la nostra adorada matrona cada cop que recala per la casa del faroner de Cala Santanyí.

Com veieu, amics, no parl del llibre. Els llibres, sobretot els transcendentals, no es comenten. Es llegeixen i es propaguen. “¿Seguro que no pasa nada?” hauria de ser un test d’obligada lectura per a tots els educadors, tant pares com mestres. Tot i això, el contingut d’aquest aplec de vivències, reflexions i principis ho hauria pogut trobar a altres publicacions, però el que no es troba enlloc és la immensa figura de la creadora. És un fenomen. Una fora de sèrie. Em té captivat. En aquest cas, per a mi, més que el que es diu i com ho diu té gran importància qui ho diu. Basta una cita per avalar la meva  declaració: “Me siento muy privilegiada. He pasado de ser una madre en crisis a ser una militante orgullosa”. Allò que per a la majoria de mares és una desgràcia, per a ella ha estat la salvació. Sense un fill gai, com repeteix ella constantment, hauria viscut com una altiva burgesa, tancada a l’armari de l’omnipotent sistema de la cisheterosexualitat. Na Pepa mai no es cansa de proclamar, amb una recança irònica, tirant a burlesca, com són d’avorrits, els heteros.

La valenta profetessa s’ho juga tot sobre la carta de la veritat despullada.

El seu testimoni parla del fill i de la filla amb nom propis des de l’escenari d’un poble on tothom coneix, des de fa anys i panys, la seva família. El seu testimoni, lluny de ser un joc exhibicionista, esdevé un arriscat i esgarrifós compromís amb la lluita pels drets elementals de les persones singulars.

El llibre, publicat per Edicions Bellaterra, és interessant i necessari. Però el prodigi es troba en la seva autora, na Pepa. La meva Pepa.

Per circumstàncies de salut –no obertament mental, encara- he retardat aquesta declaració d’admiració i d’estima. Quan passi “tot això” –el puta “ tot això”– intentaré correspondre al coratge i a la integritat de la mare dels gais promovent una presentació del llibre a Mallorca. Llavors, al goig infinit de ser gai hi afegiré l’emocionant i tendra exultació de fruir d’una gran mare.

 

dijous, 4 de febrer de 2021

L’ÚLTIMA VOLUNTAT DEL FUNDADOR D’EL REFUGI



Quan he agafat, amb encuriosida estima, el llibre “Yo, Antonio Garau M. La verdad al desnudo” m’ ha sorprès, d’entrada la presentació psicodèlica de les cobertes. M’ha reviscut les meves confessions a la barra d’una discoteca en plena eufòria. Per llegir-lo al recés del silenci l’he batejat amb un títol català, tot venerant les ressonàncies gravesianes de “Jo, Claudi”, i l’he traduït com “El jo despullat d’Antoni Garau i Mulet”.

He volat al capítol III, a les transcendentals vint-i-cinc pàgines (119–134) dedicades exclusivament a El Refugi. D’entrada, m’ha envaït l’admiració per la intel·ligència privilegiada, per la memòria d’elefant i pel sentit de justícia d’aquest homenot, com diria Josep Pla de Toni Garau i Mulet.

Tot seguit m’ha aglapit el respecte pel sabor d’autenticitat del narcís que confessa que “no sap fer altra cosa que comandar i manar”. Tanmateix, seguint les llinyes de la gran egocèntrica Teresa d’Àvila, la nuesa sempre insinua un gest de pudicícia. L’actor determinant de la fundació d’El Refugi repeteix humilment que es tirà de cap a l’espectacular aventura “escogido y convencido”.

Però l’emoció ha penetrat a les profunditats amorosides del meu agraïment davant la declaració d’un tòtem mallorquí de les finances, de les influències i de les trescalamenes proclamant que El Refugi és per ell l’obra més estimada de tot el seu espectacular currículum. Ho destaca al reclam vermell de la coberta posterior: “Estoy orgulloso de ser cofundador con Jaime Santandreu de Es Refugi”. De part meva i dels milers de refugiats de la vostra obra, gràcies, Don Toni, no tant sols pel que heu fet, sinó pel sentiment que hi heu posat.

La mirada falconera de l’emperador de Costes captà al vol el panorama. Vista en perspectiva, la fundació d’El Refugi va ser, en el camp de l’acció social, el desafiament més gran de Mallorca i segurament de tot el món.

Es tractava d’una arriscada, gairebé impossible utopia. L’any 1992 el clavegueram humà de Ciutat baixava ple de miserables cap a la mort. Molts d’aquests marginats, ionquis, sidosos, alcohòlics, havien estat expulsats dels centres de salvació de l’Hospital de Nit i del Projecte Home. El puritanisme i els reglaments pesaven més que les persones. Havíem de posar em marxa un lloc on els leprosos socials trobassin llar, menjar, higiene i assistència mèdica. Un lloc on se’ls proporcionàs xutes netes, condoms i metadona. Un cau de llibertat on poguessin ser ells mateixos.

Per aquest prodigi històric s’ajuntaren dues energies acabdillades cada una d’elles per dos guerrers indomables. Per una banda, s’estacava don Antoni Garau Mulet i els seus que havien de respondre de la part econòmica, jurídica i social, tot mostrant cara davant l’autoritat i la gent. La seva gent! Per altra banda els meus rebels exploradors de Marginàlia, capitanejats pel doctor Miquel Barceló, avalaven l’operació amb vint anys d’experiència a les trinxeres.

Prova de com l’encertàrem de ple és que tots els fabulosos objectius d’aquell prodigi, després de 27 anys –segles!- segueixen en marxa. L’ONG que conserva el nom i les propietats d’El Refugi dedica part del seus locals a una acollida completa dels antics marginats. Metges del Món reparteix xeringues, metadona i condoms. La Creu Roja, des de la UME atén els tirats al carrer. El Projecte Home s’encarregà uns anys de Sa Placeta farcida de drogoaddictes actius i ara ho fa la Fundació RAIS. Zaqueu serveix, dignament i anònima, tots els dies de l’any dinar als carrilanos. A Can Gazà tenim cura familiar dels més malalts. El Consell porta directament tots els serveis de Ca l’Ardiaca, com són acollida, pernoctació, menjar, higiene, sanitat, orientació... Fins i tot podríem dir que Tardor porta genètica d’aquell somni ja que un dels impulsors d’El Refugi i des de llavors treballador de Ca l’Ardiaca, Johnny Darder, estava de guàrdia a l’hostal d’Apuntadors quan el veïns ens tiraren la bomba incendiària. Aconseguí salvar-los a tots.

Tanmateix el cop suprem d’emoció, m’ha embolcallat al final de la pàgina 130. L’estremiment profund ha esclatat en llàgrimes. La claredat i l’honradesa del gegant Antoni Garau reconeix que a El Refugi li manca un objectiu primordial per complir. L’objectiu pel qual es comprà Ca l’Ardiaca: muntar-hi uns tallers on la feina retorni la dignitat als exclosos. Garau no és un exhibicionista, és un home despullat. Analitza la realitat. Proclama la seva veritat.

Aquesta és la situació. Fa anys El Refugi llogà, a l’IMAS per nou mil euros al mes les tres quartes parts de Ca l’Ardiaca. Mentrestant, el Consell de Mallorca té intenció d’enllestir un local públic per traslladar-hi el seu centre d’acollida. Llavors deixarà de pagar el lloguer al Refugi. Per altra banda, el tallers de Marginàlia, néts d’El Refugi, amb 12 anys d’experiència fenomenal a la Casa Llarga i al polígon de Can Valero, haurà d’abandonar l’activitat laboral. No pot pagar el lloguer i les despeses de la nau.

L’última voluntat del fundador salvarà barca i bolic Quan arribi el moment els tallers de Marginàlia passaran a Ca l’Ardiaca. Així està escrit i publicat. Es l’última voluntat del Fundador.

Aquesta descarnada i ardent confessió d’Antoni Garau i Mulet, que l’escriptor Miquel Segura ha convertit –amb bona hora i enginy– en original llibre de memòries m’ha retornat l’esperança.

__________________________________

Aquest article es va publicar ahir al Diario de Mallorca, https://www.diariodemallorca.es/opinion/2021/02/03/l-ultima-voluntat-fundador-d-33915043.html