dimarts, 7 de setembre de 2021

CAN GAZÀ TANCA ELS TALLERS MARGINÀLIA DE CAN VALERO


Forces majors ens obliguen a tancar MARGINALIA , Taller i intercanvi d’objectes. Donam per acabada definitivament l’etapa de “la dignitat per la feina”. No és tant sols qüestió de local. Es tracta d’una adaptació cruel a la realitat dels exclosos. El factor desencadenant d’aquesta amarga decisió ha estat la venda del local. No podem continuar amb el lloguer. 

Tampoc no obrirem a qualsevol altre lloc, encara que sigui gratuït. Tancam. Les raons són profundes i inexorables. 

Aliada amb la Covid, la pandèmia de la beneficència, que ho regala tot al pobre manco la dignitat, ens ha empestat. Ha convertit els marginats en ganduls. Hem lluitat 12 anys –6 a la Casa Llarga i 6 a la nau de Can Valero– per la utopia de la dignitat del pobre mitjançant el treball. Hi hem deixat la pell amb totes les ajudes i totes les il·lusions. 

Ens retiram trists, però tranquils de consciència. Ara, les persones que toquen a les portes de Can Gazà són tots malalts irreversibles. D’ara endavant ens dedicarem als que podríem anomenar els marginats dels marginats. Complirem l’objectiu principal d’atendre “l’exclusió social extrema amb malalties invalidants donant suport a la Xarxa de l’exclusió social establerta per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS)”. 

Amics, germans, protectors, altruistes, solidaris..., us necessitam. desesperadament. Tenim tres mesos per treure el màxim de profit a una nau de dos mil metres farcida de meravelles de tot gènere. 

Si no fos per la Covid l’armaríem grossa, faríem de tot i molt. Encants, subhastes, festes, primers dissabtes, rifes, sopars, balls, foguerons, concerts, conferències, trobades... Tot això ho hem fet al llarg de 12 anys. 

Però ara tot – tot! – depèn de la vostra ajuda, generositat i propaganda... Tendrem obert cada dia els matins de 9 a les 13 hores. Però per a comandes excepcionals, com per exemple una camionada d’ornaments o un moble valuós, o una pintura cèlebre, o un piano, o les andròmines de tot un bar... o una curiositat amb ganes d’emprenyar, val a dir per motius de pes, obrirem la nau a qualsevol hora del dia i de la nit. Bastarà que marqueu el número de telèfon 608862892 o escrigueu al correu administracio@cangaza.cat. 

Us demanam un favor immens. Alliberau-nos de la pena d’haver de dir que no a les vostres ofertes. Gràcies. Infinites gràcies per la vostra generositat, però ara ja no podem acceptar res. Res de Res. En castellà s’entén millor: ”Llevarse todo. Traer nada”. 

Amics, alliberau-nos de la pena infinita d’haver de tancar fent que en aquests tres mesos traguem el pressupost d’un any. Agraïts i esperançats, us oferim gangues de miracle. 

SETEMBRE, OCTUBRE I NOVEMBRE DE 2021

dimarts, 31 d’agost de 2021

FAULA I RECORDANÇA DE TOMEU CAPELLÀ TUGORES

 

 

Després d’un any i mig l’esclató de cor comencen a allunyar-se i es guareixen les nafres per la mort de l’amic Tomeu Capellà. Per això, avui, tenc el coratge de recordar-lo des de la serenitat, tot dedicant-li un homenatge afanyat amb un quintà d’enyorança i un polsim d’ironia. 

Hem passat de terrols a llonguets, però les nostres arrels ens conserven la saba del camp per captar la faula del ferreret amb tota la seva significança. No debades els capricorns, com Tomeu, s’aferren a la terra com a element i referència. 

Conten que un pareller seguia llaurant horabaixando a la vora d’un torrent. La fatiga havia engolit el cantet de l’amo i de la santa bèstia que s’esllomava estirant l’arada. De cop un ferreret, d’un salt, es plantà damunt el mantí mentre raucava “Llauram! LLAURAM!”. El cant nupcial del ferreret reprodueix les martellades del ferrer damunt l’encruia. D’aquest contundent ressò del tas de la fornal nasqué el nom de ferreret. 

No crec que el pes d’aquell xalest granotel.lo enfonyàs la rella més endins, però la seva ocurrència alegrà la tasca del pareller fins a convertir la llaurada en una gesta especial i memorable. 

Tots finim, però només moren definitivament els normals. Els que s’adapten als modes i a les modes imposades, talment coques de motllo. Desapareixen. Se salven els ferrerets. Els singulars, els diferents, els qui estan contents d’haver-se conegut. Aquells que es fan seves les tasques de la tribu. Aquells que conjuguen els verbs de la vida en primera persona del plural. Llauram! 

El registre dels cavalls de carreres assenyala cada any una lletra per distingir les generacions de campions. L’any 1946 tocà la lletra efa. El nostre aimat personatge nasqué el dia de Sant Antoni. 

A Tomeu Capellà Tugores li vénen a mida molts dels mots, substantius i adjectius, que comencen per efa. Una lletra pot definir tota una persona. 

FE. El nostre enyorat amic era un home de fe. No parl només de les creences religioses. Em refereix a la fe viva, menuda, calenta, miraclera, diària... Fe en la vida, en la lluita, en la solidaritat, en la germanor, en la família, en les causes, en la humanitat, en la bona teca, en el benestar... Sempre i en tot anà de bona fe.

Me’n fot, però t’estim. 

Com si murmuràssim una llarga lletania feta cançó us convid a repassar, des de la efa estant, els mots que casen amb el tarannà, la peripècia, la vida, el testimoni, del nostre enyorat amic. 

Tomeu Capellà Tugores fou un home, una persona: 

Familiar en l’amor i en el tracte. 

Fantasiós. Un vertader prodigi de fantasia a l’hora dels invents, de les aliances, de les trobades i de les tretes. 

Fantàstic. Optimista. Incombustible. 

Ferm fins a la caparrudesa. Mai no amollava el mac. 

Fatxenda. Per pinxo, jo, pensaria. 

Festós, festívol. Val a dir admetent. Simpàtic. Embaucador. Conqueridor.

Fisonomista. Coneixia tot déu. I mitja humanitat el coneixia a ell. 

Filantrop. Un perfecte combinat d’altruista amb reminiscències cristianes. 

Fort. Ferro forjat. 

Financer. Es passà la vida fent la cort a les finances. 

Fidel. Als ideals, als amics, a les curolles... 

Feliç. 

Però de totes les paraules que inicien la seva simfonia en fa major jo triaria el títol de fantasma. Aquest seria el nom que escolliria si em fessin Papa. El sen fantasma. El sant fantasma. Tots – absolutament tots!- som fantasmes. La diferència es troba en la parafernàlia. Hi ha un pocs –poquíssims - fantasmes que no usen llençols. El nostre personatge era un d’ells. 

Tot el meu respecte, admiració i enveja pels fantasmes que ho són a cara descoberta, sense tenir vergonya d’anar despullats tot exhibint les seves ossamentes. Jo tota la vida he intentat despullar-me. Però mai no ho he aconseguit. Tant prompte com em trec un llençol en compareix un altre. 

Ara mateix jo hagués pogut mostrar-me tal com som, vull dir, un amic enyoradís, un germà adoptiu del Meu Capellà. Però com veieu, m’he embolicat el llençol de pobre poeta. Tenc urgència per esquinçar tots els llençols perquè sé que al final esdevenen mortalles. 

Tanta enrevolteria per arribar al punt neuràlgic de la meva comunicació. 

Us deman que actueu de testimonis a l’hora de donar les gràcies al nostre Tomeu Capellà Tugores. 

Gràcies, amic, perquè me cercares i et constituïres en ambaixador per poder entrar al club exclusiu i selecte d’Horizonte. Et constà escalar un mur de prejudicis i males fames. Al final, un vespre aconseguires que jo fos el convidat il·lustre del sopar mensual a l’hotel Horizonte. Vares ser el padrí jove del meu baptisme. L’amistat massissa, l’amor entranyable i la perseverant col·laboració dels membres d’Horizonte ens han salvat el darrer tram de la nostra vida. Parl de la meva trescalemena, però més encara em referesc a la supervivència de Can Gazà, amb la Casa Llarga i la Nau de Marginàlia. Sense l’aigua fresca dels amics d’Horizonte no haguéssim aguantat la travessia del desert. 

Gràcies, amic, perquè el cop terrible de la teva sobtada mort ens ha salvat la vida. El teu contagi i el teu fatal desenllaç ressonà com un crit d’alerta. Un avís contundent que ens centrà la percepció de la insòlita i letal força de la pandèmia. Ets el nostre màrtir. El teu horrible sacrifici ens ha salvat. A Can Gazà no hem tingut un sol positiu. Ens hem afanyat a vacunar-nos i a hores d’ara contínuam en una severa guàrdia. La teva mort no ha estat inútil. El teu record ens manté en lluita constant. 

Gràcies, amic, per demostrar-nos que l’amor és més fort que la mort. Tu segueixes viu per a nosaltres. Encara et veig assegut a Marginàlia tres dies abans de la teva mortal trobada amb la Covid. Les hores que esmolàrem la llengua i la imaginació sempre a favor dels més dèbils s’han tornat eternes. 

Gràcies, amic, per fer-me entendre l’enginyosa expressió d’aquell jove novii que canvià el cànon matrimonial. Va esmenar la mentida clàssica d’estar units “fins que la mort ens separi”, tot canviant-la per la veritat eterna: “Estarem units fins que la mort de l’amor ens separi”. 

Amic, l’estimarem sempre.

dimarts, 17 d’agost de 2021

TENDRESA I PLANY DELS MARGINATS PER A DON TONI GARAU I MULET, FUNDADOR DE EL REFUGI


Si el títol d’“homenot” no fos una invenció de Josep Pla, el millor prosista de les lletres catalanes, podria sonar a improperi. 

Avalat pel déu dels mots aquesta denominació ressona a homenatge. Don Toni Garau i Mulet ha estat un “homenot” per a tots els mallorquins, però de forma significativa, ben mirat clamorosa, el senyor de Costes fou un autèntic gegant per als exclosos, per als rebutjats de la nostra societat. 

Pel seu regust casolà de rondalla mallorquina els bandejats escàpols i furtius atorgam el tractament de gegant al nostre pare adoptiu. Llevat que el tità de la nostra llengua era manacorí i el nostre ciclop de Marginàlia inquer, entre els dos Tonis, Alcover i Garau, les traces i les similituds són manifestes. El valor de les bestioles humanes, àdhuc les gegantines, no es mesura per allò que som o que tenim. Tot ho defineix la resposta clara i llampant a la pregunta essencial: a favor de què i de qui poses els teus béns, les teves qualitats, les teves potències, les teves tasques, el teus sabers, les teves determinacions? 

El nostre estimat colós, com l’anomena des de la primera pàgina el seu hagiògraf Miquel Segura, dedicà totes les seves forces, la seva privilegiada intel·ligència, la seva ràpida intuïció, la seva voluntat de ferro, la seva inamovible caparrudesa, la seva passió de sang calenta, la seva capacitat de lideratge –a les seves memòries confessa que va néixer per manar i comandar- el seu mític ego de narcisista absolut, tot el que tenia, aconseguia i era, ho dedicà a favor d’unes persones i d’unes causes ben determinades. La família ocupà el lloc preeminent de les seves curolles. Una família que l’adora, que passa de la clovella per anar directament al bessó, al secret d’una tendresa poruga de nin gran. 

Ara, estimats amics, dins la nit fosca del vostre dolor notareu a faltar els seus udols de llop marí varat a terra seca. El nostre admirat tità jugà el seu capital humà a favor d’una Mallorca famosa i respectada des de la presidència del Foment del Turisme. El nostre inquiet propulsor posà messions per la cultura del nostre poble des de la presidència del casal Balaguer i des de l’empenta per a un ensenyament d’alt nivell des de la nostra Universitat. 

Però Don Toni arriscà tot el seu ser, tota la seva força, tot el seu desafiament damunt la carta de El Refugi. El doctorat en enginyeria de camins, voreres i costes davant una evidència mai no reculava. D’un sol glop captà que un tirat al carrer, un drogoaddicte, un alcohòlic, un foll follet, per damunt tot, és persona. Un malalt social té dret a rebre tot allò que necessita. Davant la clamorosa realitat de centenars de criatures humanes tirades al carrer, ell, aferrat al seu carnet de capità de vaixell, emproà la barca cap a la mar gran, tot desafiant les tempestats legals, socials, religioses i politiques. 

L’any 1992, amb l’empenta essencial del nostre gegant, es posava en marxa una de les obres socials més valentes i arriscades de la història de Mallorca. A una pensió del carrer dels Apuntadors de Palma, tots els marginats dels marginats trobaven menjar, jaç, assistència mèdica, xutes netes, condons i metadona. Perdonau que sigui tant explícit. Ho faig perquè calibreu el tarannà lliberal de Don Toni. A hores d’ara Creu Roja, Metges del Món i el Consell de Mallorca es reparteixen els serveis que posà en marxa la gesta d’aquell escamot de benignes partisans. Un home és la cara que mostra i per qui la mostra. 

El fundador de El Refugi no actuava rere un escriptori, ni per les hipòcrites dreceres de les influències. El nostre bon samarità donava la cara per aquells que intentava ajudar. Mostrà cara per una nova església dels pobres i per als pobres organitzant una trobada al saló de la Banca March amb el Bisbe Gaillot. Aquest monsenyor francés sofria persecució eclesiàstica per les seves fal·leres evangèliques. 

El nostre líder –on es presentava automàticament es feia president- desafià el poder polític seient-se a l’escalonada dels jutjats, envoltat de bandarres, reclamant la plena llibertat d’expressió per als oprimits. Ara més que mai ens adonam que l’innocent Aristòtil l’errà de ple definint l’home com un animal racional. Mai el filòsof grec podia imaginar-se una acumulació d’imbecil·litat com la que patim ara arreu de tot el món. 

Per això, obligat a descriure un gegant con Don Toni, m’aferr a la sentència que defineix l’home com un animal contradictori. Si voleu complir el darrer desig del nostre admirat i respectat amic llegiu el llibre ”Yo, Antonio Garau M., la verdad desnuda”. Llavors, amb calma i emoció, us adonareu fins a quin punt el pare adoptiu dels marginats era un homenarro, un autèntic artista de la vida. Arribà als 93 anys perquè havia domat les feres de les seves contradiccions, mentre respectava les contradiccions dels altres. De tots nosaltres. Tots. 

El benaurat Toni Garau i Mulet ha mort en pau rebent la comunió cada dia. Aquest home de món, aquest científic, aquest paradigma de la raó, vivia la fe del carboner. Pens que aquest pillastre del catolicisme inventà una nova figura de fill pròdig. En lloc de fugir de la casa del pare com li pertocava per obligat i lògic agnosticisme va fer d’amagat una còpia de les claus i compareixia cada vespre a refugiar-se a la casa del Pare. D’aquest Pare que l’ha acollit als seus braços i que escoltarà les seves súpliques a favor dels seus fills adoptius que avui ploram amb tendresa i agraïment la seva partida.

dimarts, 1 de juny de 2021

MARTÍ COTXER, EMBLEMA D’AMISTAT I BONHOMIA

 


En aquests moments, quan el dol del comiat s’endinsa a les profunditats de la pena, deixau, família i amics d’en Martí, que us pregui un gran favor. Voldria em servíssiu de testimonis de l’atorgament, de la meva part i de la vostra, dels dos guardons més valuosos i preciosos d’aquest món com són els títols d’amistat i de bonhomia.

La meva amistat amb en Martí Cotxer va començar ara fa 60 anys quan vaig arribar de vicariet a Sa Pobla. Des de llavors la nostra relació s’ha mantingut ferma i entranyable. Inamovible. Que la mort s’assabenti del seu fracàs. Ara més que mai la nostra amistat, feta record amorosit, es mantindrà més escalfadissa que mai.

Aquests dies de reclusió monacal he portat la memòria a la despullada d’una confessió absoluta. Vençut per l’encanteri dels Martins que m’ha regalat la sort vaig escriure: “Amic és per a mi la paraula més prenyada de significats i transcendències. L’amic té part de pare, de fill, de germà, de company, de camarada, de confident, de mestre. Un caire cabdal de l’amic és que et serveix de referent. A força d’envejar-lo, d’admirar-lo, l’amic esdevé el teu cisellador. No manca explicitar que una condició essencial de l’amic és la  fidelitat. Talment com ho expressa Miquel Àngel Riera a Biografia : “per mor de vosaltres, amics, la vida és la vida i jo som com som. Entre tots sumau déu”.

Benaventurats tots aquells que, com jo, assaboríreu el plat de l’amistat que ens cuinà en Martí amb el seu entranyable enginy, no debades el petit de Cas Cotxer era Mestre de llinatge i ofici a l’hora de trempar i coure delicadeses.

Martí va tenir i tendrà per molts d’anys una munió d’amics. Entre altres qualitats i manyes, el seu secret radicava en l’art d’estimar-los tal com eren. Sense més solfes ni exigències. Us imaginau el meu goig de comptar en tot i per tot amb un amic al qual no precisava explicacions dels meus enfollidors moviments, de les meves anades i vingudes, de les meves entrades i sortides, àdhuc de l’estratègica fuita de l’església?

Per aclarir el significat estricte de bonhomia, títol suprem d’humanitat, he consultat totes les fonts que tenia a l’abast. Tots els diccionaris encunyen la mateixa definició: “Condició de qui és un bon home. Simple i amable”.

Martí Cotxer ha estat un gran home. Un bon home. Una gran persona. Una bona persona. Vivia i obrava des del cor. De la seva tendríssima sensibilitat en saben tant els seus nets que en podrien fer una tesi doctoral. De la seva  generosa i simple amabilitat en saben tant els marginats que avui Can Gazà està de dol familiar. L’instint dels infants i l’olfacte dels pobres mai no s’equivoca. Per això els nets i els marginats fan avui de tribunal per atorgar a Martí Mestre Serra, pobler de 84 de vida i una eternitat d’amor, el nostre premi Nobel de la Pau.

Permeteu-me un aclariment essencial: la bonhomia autèntica com la de Martí comporta d’arrel la transversalitat. Ara més que mai necessitam  homes transversals, sense murs, sense barreres, sense sexes, sense races, sense classes,sense fanatismes... El nostre món més que mai necessita amb urgència persones com en Martí Cotxer.

Martí, amic, que  el teu descans sigui l’eterna tendresa d’una abraçada de mare, ara que tornes a ser un infant acabat de néixer al misteri d’una nova vida.

 

dimarts, 4 de maig de 2021

SENSACIONAL REGAL DE LA MARE DELS GAIS

 


Aquests dies tristois i aigualits de la meva forçada i sempiterna reclusió he experimentat l’escalf d’un sensacional regal en forma  de llibre. He dit “en forma” perquè els fulls impresos embolcallen una entranyable abraçada de la nostra mare. Pepa Nolla Miró.   

La coratjosa i orgullosa mare dels gais. La nostra magistral profetessa ens ha convocat a una senzilla i profunda cavil·lada. Plana, directa i singular, com és en tot i per tor, la nostra mestra ens planta l’interrogant a la mateixa portada. El llibre es titula “¿Seguro que no pasa nada? Reflexiones de una madre activista pro LGTBI”.

Vaig tenir la gran sort de trobar-me amb l’autora del llibre farà ara una quinzena d’anys. Llavors encara es deia Esther. Es va canviar a Pepa arran de la jubilació. Poder dir na Pepa sona proper, distès, àdhuc jocós, mentre que, a partir de certa edat i estament, Esther demanava el tractament de senyora. En aquell moment de conèixer-nos, la senyora Esther era la fundadora i presidenta de l’associació catalana de mares i pares de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals. La institució també ha canviat de nom, ara figura per tot Espanya com “Associació de famílies contra la intolerància per gènere”.

El nostre fou un enamorament a primera vista. La incipient organització havia convocat un encontre de famílies tocades de la meva ala a un hotel de la Platja de Palma. Jo hi entrava com a ponent,  però sobretot com a testimoni del sagrat orgull de la meva nissaga. Des de llavors la nostra comunicació ha estat plaent i constant. Ens trobàrem al congrés de l’associació a Sant Sebastià. Vaig tenir l’honor de presentar “Operació Tiara” al seu antic i noble hotel de Vilanova i la Geltrú. Miquel Àngel i jo, amb una parella d’amics de la nostra corda, ens sentim embruixats pels sopars de conversa als quals ens convida la nostra adorada matrona cada cop que recala per la casa del faroner de Cala Santanyí.

Com veieu, amics, no parl del llibre. Els llibres, sobretot els transcendentals, no es comenten. Es llegeixen i es propaguen. “¿Seguro que no pasa nada?” hauria de ser un test d’obligada lectura per a tots els educadors, tant pares com mestres. Tot i això, el contingut d’aquest aplec de vivències, reflexions i principis ho hauria pogut trobar a altres publicacions, però el que no es troba enlloc és la immensa figura de la creadora. És un fenomen. Una fora de sèrie. Em té captivat. En aquest cas, per a mi, més que el que es diu i com ho diu té gran importància qui ho diu. Basta una cita per avalar la meva  declaració: “Me siento muy privilegiada. He pasado de ser una madre en crisis a ser una militante orgullosa”. Allò que per a la majoria de mares és una desgràcia, per a ella ha estat la salvació. Sense un fill gai, com repeteix ella constantment, hauria viscut com una altiva burgesa, tancada a l’armari de l’omnipotent sistema de la cisheterosexualitat. Na Pepa mai no es cansa de proclamar, amb una recança irònica, tirant a burlesca, com són d’avorrits, els heteros.

La valenta profetessa s’ho juga tot sobre la carta de la veritat despullada.

El seu testimoni parla del fill i de la filla amb nom propis des de l’escenari d’un poble on tothom coneix, des de fa anys i panys, la seva família. El seu testimoni, lluny de ser un joc exhibicionista, esdevé un arriscat i esgarrifós compromís amb la lluita pels drets elementals de les persones singulars.

El llibre, publicat per Edicions Bellaterra, és interessant i necessari. Però el prodigi es troba en la seva autora, na Pepa. La meva Pepa.

Per circumstàncies de salut –no obertament mental, encara- he retardat aquesta declaració d’admiració i d’estima. Quan passi “tot això” –el puta “ tot això”– intentaré correspondre al coratge i a la integritat de la mare dels gais promovent una presentació del llibre a Mallorca. Llavors, al goig infinit de ser gai hi afegiré l’emocionant i tendra exultació de fruir d’una gran mare.

 

dijous, 4 de febrer de 2021

L’ÚLTIMA VOLUNTAT DEL FUNDADOR D’EL REFUGI



Quan he agafat, amb encuriosida estima, el llibre “Yo, Antonio Garau M. La verdad al desnudo” m’ ha sorprès, d’entrada la presentació psicodèlica de les cobertes. M’ha reviscut les meves confessions a la barra d’una discoteca en plena eufòria. Per llegir-lo al recés del silenci l’he batejat amb un títol català, tot venerant les ressonàncies gravesianes de “Jo, Claudi”, i l’he traduït com “El jo despullat d’Antoni Garau i Mulet”.

He volat al capítol III, a les transcendentals vint-i-cinc pàgines (119–134) dedicades exclusivament a El Refugi. D’entrada, m’ha envaït l’admiració per la intel·ligència privilegiada, per la memòria d’elefant i pel sentit de justícia d’aquest homenot, com diria Josep Pla de Toni Garau i Mulet.

Tot seguit m’ha aglapit el respecte pel sabor d’autenticitat del narcís que confessa que “no sap fer altra cosa que comandar i manar”. Tanmateix, seguint les llinyes de la gran egocèntrica Teresa d’Àvila, la nuesa sempre insinua un gest de pudicícia. L’actor determinant de la fundació d’El Refugi repeteix humilment que es tirà de cap a l’espectacular aventura “escogido y convencido”.

Però l’emoció ha penetrat a les profunditats amorosides del meu agraïment davant la declaració d’un tòtem mallorquí de les finances, de les influències i de les trescalamenes proclamant que El Refugi és per ell l’obra més estimada de tot el seu espectacular currículum. Ho destaca al reclam vermell de la coberta posterior: “Estoy orgulloso de ser cofundador con Jaime Santandreu de Es Refugi”. De part meva i dels milers de refugiats de la vostra obra, gràcies, Don Toni, no tant sols pel que heu fet, sinó pel sentiment que hi heu posat.

La mirada falconera de l’emperador de Costes captà al vol el panorama. Vista en perspectiva, la fundació d’El Refugi va ser, en el camp de l’acció social, el desafiament més gran de Mallorca i segurament de tot el món.

Es tractava d’una arriscada, gairebé impossible utopia. L’any 1992 el clavegueram humà de Ciutat baixava ple de miserables cap a la mort. Molts d’aquests marginats, ionquis, sidosos, alcohòlics, havien estat expulsats dels centres de salvació de l’Hospital de Nit i del Projecte Home. El puritanisme i els reglaments pesaven més que les persones. Havíem de posar em marxa un lloc on els leprosos socials trobassin llar, menjar, higiene i assistència mèdica. Un lloc on se’ls proporcionàs xutes netes, condoms i metadona. Un cau de llibertat on poguessin ser ells mateixos.

Per aquest prodigi històric s’ajuntaren dues energies acabdillades cada una d’elles per dos guerrers indomables. Per una banda, s’estacava don Antoni Garau Mulet i els seus que havien de respondre de la part econòmica, jurídica i social, tot mostrant cara davant l’autoritat i la gent. La seva gent! Per altra banda els meus rebels exploradors de Marginàlia, capitanejats pel doctor Miquel Barceló, avalaven l’operació amb vint anys d’experiència a les trinxeres.

Prova de com l’encertàrem de ple és que tots els fabulosos objectius d’aquell prodigi, després de 27 anys –segles!- segueixen en marxa. L’ONG que conserva el nom i les propietats d’El Refugi dedica part del seus locals a una acollida completa dels antics marginats. Metges del Món reparteix xeringues, metadona i condoms. La Creu Roja, des de la UME atén els tirats al carrer. El Projecte Home s’encarregà uns anys de Sa Placeta farcida de drogoaddictes actius i ara ho fa la Fundació RAIS. Zaqueu serveix, dignament i anònima, tots els dies de l’any dinar als carrilanos. A Can Gazà tenim cura familiar dels més malalts. El Consell porta directament tots els serveis de Ca l’Ardiaca, com són acollida, pernoctació, menjar, higiene, sanitat, orientació... Fins i tot podríem dir que Tardor porta genètica d’aquell somni ja que un dels impulsors d’El Refugi i des de llavors treballador de Ca l’Ardiaca, Johnny Darder, estava de guàrdia a l’hostal d’Apuntadors quan el veïns ens tiraren la bomba incendiària. Aconseguí salvar-los a tots.

Tanmateix el cop suprem d’emoció, m’ha embolcallat al final de la pàgina 130. L’estremiment profund ha esclatat en llàgrimes. La claredat i l’honradesa del gegant Antoni Garau reconeix que a El Refugi li manca un objectiu primordial per complir. L’objectiu pel qual es comprà Ca l’Ardiaca: muntar-hi uns tallers on la feina retorni la dignitat als exclosos. Garau no és un exhibicionista, és un home despullat. Analitza la realitat. Proclama la seva veritat.

Aquesta és la situació. Fa anys El Refugi llogà, a l’IMAS per nou mil euros al mes les tres quartes parts de Ca l’Ardiaca. Mentrestant, el Consell de Mallorca té intenció d’enllestir un local públic per traslladar-hi el seu centre d’acollida. Llavors deixarà de pagar el lloguer al Refugi. Per altra banda, el tallers de Marginàlia, néts d’El Refugi, amb 12 anys d’experiència fenomenal a la Casa Llarga i al polígon de Can Valero, haurà d’abandonar l’activitat laboral. No pot pagar el lloguer i les despeses de la nau.

L’última voluntat del fundador salvarà barca i bolic Quan arribi el moment els tallers de Marginàlia passaran a Ca l’Ardiaca. Així està escrit i publicat. Es l’última voluntat del Fundador.

Aquesta descarnada i ardent confessió d’Antoni Garau i Mulet, que l’escriptor Miquel Segura ha convertit –amb bona hora i enginy– en original llibre de memòries m’ha retornat l’esperança.

__________________________________

Aquest article es va publicar ahir al Diario de Mallorca, https://www.diariodemallorca.es/opinion/2021/02/03/l-ultima-voluntat-fundador-d-33915043.html