L’EVANGELI DE MESTRE GUILLEM BONET VIDAL

Ha mort mestre «Guiem de La sapiència». S’ha apagat el llumeneret blau de la meva vida. Ha desaparegut de l’horitzó d’aquest món la meva icona evangèlica. Tenia 99 anys. Com a patriarca bíblic, li pertocava arribar als 999.

Mestre Guillem Bonet em mereix el títol més sagrat, més definitiu i entranyable que guard a les profunditats de la meva sinceritat: Pater et magister. Pare i mestre.

Des de la categoria suprema de cuiner, fou per mi com un pare quan als meus sensibilitzats 16 anys vaig guanyar les oposicions al col·legi major de Bartomeu Llull. Els seus maons encalentits al forn i embolcallats en draps de llana, escalfaren les fredes nits a l’immens casalot de la plaça de Sant Jeroni. Mai no m'atreviré a aspirar a la categoria suprema de «coc dels marginats» fins que les meves temptatives culinàries no resquitllin el prodigi de les seves sopes d’ermità.

Em sent honorat i confortat quan m’atrevesc a anomenar com a pare a mestre Guillem Bonet perquè ha estat una de les comptadíssimes persones que admet la trèmula comparança amb el meu progenitor. La senzilla bondat i l’escalfadora tendresa d’aquestes dues bestioles humanes, per entreforcs diferents, són gairebé infinites, meravelloses, incommensurables.

L’atenció als pobres dels pobres, la tasca que ens ha agermanat al llarg de molts d’anys, ha estat la càtedra des d’on mestre Guillem Bonet m’ha impartit les grans lliçons. He après les benaurances al seu exemple callat i constant. Ell les ha viscut totes senceres i despullades fins al darrer alè. La seva manera de tractar els marginats dels marginats m’ha empeltat fins als ossos que estimar és servir, que abans de partir el pa s’ha de practicar el sagrament de la rentada de peus. Dit d’una forma descarnada «només Déu sap la merda que ha llevat aquest sant home al femer dels desgraciats».

Tanmateix, el prodigi dels prodigis de la personalitat d’aquest fill de l’Alqueria Blanca fou la humilitat de la seva figura. Al seu hort mai no va germinar un sol bri de vanitat, aparença o figurera. Quina enveja, déu meu, poder passar com un pobre entre els pobres. Un marginat més. Quin privilegi poder portar tots els teus tresors de conformitats i savieses dins un senalló d’anar a plaça, mentre el caramull de trastos i andròmines que ha anat arreplegant el teu instint d’indigent tresca d’un pis a un altre al cor de la antiga ciutat.

L’ermità Bonet hagué de deixar el niu dels santuaris per mor de la seva temptativa de civilització dins la rustiquesa caparruda d’un reducte d'analfabetisme canonitzat. Però de retorn al carrer, no es llevà l’hàbit de sac ni la vocació de solitud.

Dia 3 de març de 1976 naixia Marginàlia. El bisbe Teodor i el president del pontifici Col·legi de la Sapiència obrien les portes del casal tancat per manca de vocacions a l’acolliment dels desemparats tirats literalment al carrer. Però la clau de la casa i de la concessió estava en mans de l’antic cuiner esdevingut guardià de la institució lul·liana de l’any 1629. Mestre Guillem Bonet es comprometé a vetllar per la integritat de l’antic edifici i per la custòdia dels tresors de la seva biblioteca i de la sala capitular. Lluny de comandar, mestre Guillem i la seva esposa, Maria del Carme, es llençaren de cap a servir els marginats i mantenir net i endreçat el palau dels miserables. Si existís la justícia històrica, mestre Guillem Bonet hauria de figurar com una peça clau –la clau!- al moviment marginal de Mallorca.

Per a mi Mestre Guillem Bonet va ser un vertader sant. Llàstima que tants de fantasmes canonitzats per Roma rebaixin la categoria d’aquest honorable títol.

Sovint m’han qualificat d'exagerat. Fins i tot a voltes m’ho han estampat a la cara.

Però ara, en aquest breu comentari sobre la vida i miracles del meu pare i mestre en el gai saber evangèlic de mestre Guillem Bonet, crec que he fet curt. Curtíssim!

Em sent esburbat. No encert les paraules. No trop el ressò de les meves entranyes. He intentat posar remei a aquesta mancança d’expressió afegint sentiments als meus murmuris. Amarat de llàgrimes, seguesc fent curt. Curtíssim! Només he pogut escapar-me de la desesperació de la impotència refugiant-me a la pregària.

Benaurat mestre Guillem Bonet, referent evangèlic, patró dels desemparats, model de servei i de humilitat, pregau per nosaltres.




Can Gazà, 16.XII.2021

RÈQUIEM DE GRATITUD PER AL SEPELI DEL TALLER MARGINÀLIA

No hi ha com un enterrament per saber que t’estimen. Quan celebrava un funeral per un suïcidi enrampava els assistents amb una sentida consideració: «Si aquest germà que ha plegat de viure abans d’hora veiés com l’estimàvem, com ploram la seva partida, mai no s’hauria suïcidat». Els tanatoris són els llocs més positius de la terra. Tothom s’esforça en una amorosida cursa d’elogis per retreure tots els caires bons del difunt. Per omplir els tensos silencis, valen fins i tot les exageracions adulatòries. 

Aquestes sentències es compliren en una emocionant plenitud en el trist i dolorós sepeli del taller Marginàlia. Al llarg d’aquest dos mesos de tancada ha desfilat per la immensa nau de Can Valero «una llarga acompanyada», com diu Costa i Llobera, de consoladors. 

Mai no ens havíem imaginat que fossin tants els amics i admiradors de la humil i sacrificada tasca de Can Gazà per a la reconstrucció de la dignitat esmicolada dels marginats mitjançant la feina manual, la responsabilitat personal i la relació de normalitat amb tota classe de gent. 

Mai no ens havíem imaginat que el taller Marginàlia hagués penetrat tant endins en els sentiments dels variats estaments de la nostra societat. Guardam com el millor tresor els refilets d’admiració i consol que ens han dedicat de tot cor els generosos visitants. 

Les famílies sensibles i delicades –a l’hora d’estrènyer els gazanencs ens mostram com a tals– deleguen en un portaveu perquè clogui el funeral tot palesant als condolaires una profunda gratitud per la seva presència agomboladora. 

Us parl en nom de tots els companys de Can Gazà, uns camarades herois que hi han deixat la pell, buidant la nau. Quina barbaritat! El local s'eixamplava, els trastos es multiplicaven, sortien andròmines de tots els racons. Arribàrem a experimentar la síndrome de volcà: com més lava perboca, més es multiplica la matèria magmàtica dins les seves enceses entranyes. 

Gràcies, tarambanes de la gran mare. En aquests desafiaments d’autèntica follia us feis estimar com una mala cosa. Amb aquestes increïbles gestes ens encadenau a la vostres surrealistes peripècies.

Gràcies amics que heu passat i repassat aquest dies per Marginàlia tot emportant-vos, com a records, les darreres gangues i deixant-nos coratges i ajudes per poder aguantar l’envestida d’una nova etapa. 

Com hem dit i repetit seguirem a Can Gazà amb els malalts terminals que precisen seguretat i arts i manyes per enganyar les solituds i les ànsies. A una comuna com la nostra amb granja, bestiar, aviram, hort, casal i manies perfeccionistes sobren feines i manquen braços. 

Gràcies, companys de Remar i de Deixalles, per acceptar les nostres ofrenes aconseguint que allò que es donà per al profit dels pobres, continuï en la mateixa direcció. 

Gràcies, cooperants del Senegal, del Marroc, de la protectora d’animals d’Esporles i de la Fundación Escribano per tenyir els nostres pobres presents d’universalitat i tendresa. 

Gràcies als magnànims mitjans de comunicació que han fet que la nostra escanyada veu ressonàs pels cap de cantons de la vila adormida. 

Acab aquest simple rèquiem, tirant a gregorià, amb la mateixa consideració que repetia a tots els funerals just abans que començàs la desfilada del condol: «Molt bé que abraceu la família del difunt, però pensau que ara és el moment que manco us necessita. Es troba com dins un núvol d’afectes, cansaments i quimeres. D’aquí a uns pocs mesos, quan se sentin tot sols i desemparats, necessitaran aquest acompanyament que avui multiplicau amb besades i llàgrimes.» 

No ens oblideu, amics. Ara us necessitam més que mai.

HONOR PEL PREMI A LA CIUTADANIA I VIRTUT CÍVICA

 

La Generalitat de Catalunya, a través de la Conselleria de Drets Socials, m’ha fet l’honor de concedir-me el Premi de Civisme a la Ciutadania i Virtut Cívica, en el marc dels Premis Civisme 2021, convocats amb l’objectiu de destacar accions, entitats i persones que, des d’àmbits professionals, aborden el civisme o proposen reflexions i millores socials.

En concret, el Ciutadania i Virtut Civil reconeix persones o organitzacions que destaquin per l’excel·lència de la seva tasca i trajectòria en aquests camps.

En nom meu, recolliren el guardó el passat dilluns dia 29 de novembre Jaume Mateu i Martí, president de Can Gazà, institut contra l’exclusió social, i Lluís Segura Seguí, director insular de Política Lingüística del Consell de Mallorca.

En agraïment, vaig escriure aquest text que es llegí en aquest acte:



HONORABLE CONSELLERA I ESTIMATS ASSISTENTS QUE US SENT, PERÒ NO US VEIG

Moltes gràcies per la vostra equivocació. Heu premiat un sense mèrits. Als meus 83 anys de plaent existència dels quals al llarg de 60 he gaudit el privilegi de sentir-me ciutadà lliure al País de Marginàlia, no em reconec més virtuts ni trajectòries que les que es poden atorgar a un arbre. He xuclat la meva essència vegetal a la saba del nostre patriarca Joan Alcover: «Jo som l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, que als segadors -bon cop de falç, bon cop de falç– feia ombra a l’hora de la sesta». Us ho confés amb la proclama de Guillem d’Efak: «Aquest som jo, l’arbre net i retallat contra l’alba». Tanmateix, mon cor no pot estimar el pi de Costa i Llobera fins que li cresquin les tres branques.

Som un vell ametller al coster de la utopia.

Els arbres com jo no precisam reconeixements. Necessitam terra. Terra fonda. Terra lliure. Terra bona. Terra nostra. Terra neta. Terra catalana.

Gràcies amics, per la immerescuda lliurança de força i coratge. Vosaltres, agermanats, sou la meva llacor. No oblideu mai per mai la nostra Catalunya enmig del mar.

FRATERNAL ABRAÇADA DEL BISBE A CAN GAZÀ

Escric per imperatiu ineludible de la més elemental coherència.

Mai no em perdonaria no deixar constància escrita i pública d’un dels regals més entranyables que he rebut en tota la meva vida. D’una de les benaurances més profundes del meu pelegrinatge.

Divendres passat, dia 5, a mitjan matí, previ avís, el bisbe Sebastià Taltavull es presentà a Can Gazà. Arribà amb els braços oberts i la cordialitat refulgint a la pau de la cara.

Només em demanava dos minuts per refer l’amistat i per complir el precepte evangèlic que mana que, abans d’acostar-te a l’altar, has d’anar a reconciliar-te amb el germà ofès. El dos minuts s’allargaren més d’una hora.
No sorgí -de cap de les dues parts- un sol retret, ni una sola puntualització, ni una mínima rectificació. Tampoc em demanà res a canvi. Quant a la publicació del nostre encontre, em deixà plena llibertat.

Mentre el bisbe guardava una acollidora actitud d’escolta, jo vaig convidar-lo a aguaitar al pou de les meves peripècies, dels meus sentiments i de les meves ànsies. Vaig confiar-li la traumàtica història d’un infant abusat molts de pics, als 8 anys, per un frare de la Salle. Vaig recordar-li que, en aquells moments, el papa Joan XXIII havia decretat excomunió per als qui ens atrevíssim a declarar-nos en públic víctimes dels pederastes de l’Església.

Vaig suplicar-li que aprofundís en la diferència entre Mallorca i Menorca. A Mallorca, l’únic capellà afusellat, don Jeroni Alomar Poquet, va ser executat per Franco.

El Pastor de la diòcesis només tragué una veu forta i ferma en el moment d’insistir que mai de mai havia estat ni seria feixista.

L’encontre amb el Bisbe al gueto maleït de Can Gazà m’ha deixat en estat de xoc positiu. Treginat als núvols de la utopia, no par de dar-li voltes al prodigi.

El bisbe tenia moltes maneres de cridar-me l’atenció.

Hauria pogut donar la callada per resposta.

Hauria pogut citar-me a Palau, com féu el Bisbe Murgui, enviant-me el secretari amb dos testimonis. Mai no retiraria al meu bisbe «la reverència i l’obediència» que li vaig prometre el dia de l’ordenació.

Hauria pogut desautoritzar-me en una difamació pública com féu en repetides ocasions el bisbe Úbeda.

Hauria pogut organitzar la trobada en un indret neutral.

De totes les possibilitat de contacte elegí la més humana, profunda i inapel·lable, com és donar la cara. L’amant de les prèdiques i cartes pastorals m’obsequià amb una versió corregida i augmentada de la paràbola del fill pròdig. En aquesta versió, el pare, en lloc d’esperar el retorn del perdulari, surt a trobar-lo al cau dels bandejats.

Entre moltes altres reaccions, aquestes intenses hores de reflexió m’han suscitat una santa enveja per la capacitat de Sebastià Taltavull de ficar-se l’amor propi dins les butxaques per tal de redreçar els vincles fraternals. Jo mai no he anat a trobar-me amb cap dels enemics que m’he creat en un fotimer de bregues.

S’ha esmicolat una de les meves ocurrències preferides. Sempre havia afirmat que no m’havia venut perquè no m’endevinaven el preu. El bisbe Taltavull ha sabut cloure la barrina.

Quan he compartit amb els amics la gojosa benaurança de la visita episcopal, alguns m’han volgut frenar la ingenuïtat de l’entusiasme fent-me avinent que el miracle podia ser una tàctica. Jo els he respost, des del convenciment més profund d’un infant embadalit, amb la mateixa sentència que ara proclam públicament: la tàctica de ser l’autoritat, el poderós, l’atacat, el qui doni la primera passa cap a una fraternal abraçada podria canviar el món i retornar l’església al goig de les benaurances.

Així com la bellesa d’un poema es concentra en una metàfora, l’esperança de la utopia es pot impulsar per un gest evangèlic.


Jaume Santandreu

Can Gazà, 8 de novembre de 2021

L’ESPRINT DEL TANCAMENT DE MARGINÀLIA VE COSTA AMUNT

El cim es presenta més empinat del que semblava des de lluny, des dels plantejaments ideològics i les acceptacions de les evolucions històriques. L’esprint del tancament de Marginàlia es fa, cada segon que passa, més costa amunt.

Queda menys d’un mes per tancar la nau de Can Gazà a Can Valero.

Hores d’ara les sensibilitats ens cremen esgarrifances per la pell. Les ànsies s’han apoderat dels nervis. Les tensions ens esmicolen el descans de la nit. L'obsessió de la buidada ens impedeix tancar els ulls i assossegar les perspectives.

Tenim la sensació que ens cau damunt una muntanya d’andròmines. Sembla que els trastos, lluny de disminuir, es multipliquen. Compareixen sorpreses des de tots els racons. D’on surten tantes coses, Déu meu?

La impotència física per la buidada, «com la llarga acompanyada d’un mort que passa endolada tot callant», que diria Costa i Llobera, ens torna patètic el dol del fracàs. La tancada dels Tallers de Marginàlia, que no de Can Gazà, escenifica l’enterrament de la utopia de «la dignitat per la feina». En aquests moments, totes les nostres atencions i totes les nostres forces es concentren en la buidada del local. Tanmateix, els gemecs del desconhort ens fan present la mort de les nostres il·lusions. Un cop més, hem estat esclafats pel sistema. La beneficència ha esmicolat la possibilitat de ressuscitar l’autoestima als marginats profunds.

Ens manteniu vius vosaltres, amics. Les vostres visites, les vostres amorosides paraules, l’escalfor dels vostres coratges, la generositat de les vostres adquisicions són la nostra salvació. Amb vosaltres i per vosaltres en sortirem d’aquest terrible tràngol com n’hem sortit de tantes altres desesperants situacions.

La convocatòria de dia 6, per al Vermut del Darrer Dissabte, és una petició d’auxili. Clamorosa. Ben mirat patètica. Necessitam aquest encontre com una injecció de força per envestir el darrer empit de l’esquerpa muntanya.

A les acaballes de la meva cursa fruesc el privilegi de compartir habitació, trulls i enrabiades amb un cama-tallat que es mou, treballa i batalla des d’una cadira de rodes. Joan és el meu referent immediat. La frustrant tancada dels tallers de Marginàlia m’ha mutilat, però les benaurances, les malediccions, les denúncies i les ràbies mantindran vives i operants les meves curolles. Les meves sagrades curolles. Can Gazà, com a llar dels desnonats socials, continuarà més viu que mai. Sent com amb la tancada de Marginàlia m’ha arribat l’hora de posar en pràctica la sentència de la meva primera novel·la que proclama que «fa més camí un coix que tresca que un condret que resta assegut». Sobretot si seu a la Seu.

La polèmica d’aquests dies referent al feixisme de la nostra Església m’ha alliberat per uns pocs moments de l'obsessió de la tancada de Marginàlia.

L’ESGLÉSIA DE MALLORCA CORCADA DE FEIXISME

El meu irònic escrit «La creu gammada del rector de Son Servera», publicat a Diario de Mallorca dia 27 d’aquest mes d’octubre i incorporat en aquest bloc ahir, m’ha provocat, a les primeres hores del dia, una deriva tragicòmica.

Vet ací l’escena amb llur diàleg.

Nou del matí. Em trob allargat a la butaca-llitera del dentista a punt d’arrabassada de queixal. Sona el telèfon. La infermera em diu que l’agafi.

Una veu aspra i dura m’esquerda l’oïda:

-Som el senyor Bisbe, estic terriblement contrariat. Amb el teu article sobre el rector de Son Servera m’has fet molt de mal. M’has destrossat.

Sorprès, gairebé tremolós, he intentant esquivar la fuetada.

-Senyor Bisbe, estic amb la boca oberta per una intervenció dentària. Tot d’una que pugui us cridaré.

L’amo i senyor de tota l’Església mallorquina ha imposat la seva autoritat per replicar-me:

-Ara vaig cap a Lluc. Et cridaré jo quan pugui. (Tot el dia he esperat la cridada en va)

Tanmateix, el còlic de ràbia l’ha traït. De cop ha vomitat tota la mala bava. En pocs segons m’ha escopit la invectiva que havia congriat per singlar-me fins a capolar-me les innocències:

-El rector de Son Servera, a dia d’avui, no té res a veure amb el monstre que tu pintes. M’has esmicolat tota la labor que havia fet amorosidament al llarg de tres anys. Ja estava curat. Porta temps sense celebrar misses en llatí.

El mitrat acusador ha centrat la destralada:

-Abans d’escriure has d’assabentar-te de les coses. Has de conèixer la situació tal com és. Amb calúmnies fas molt de mal. Això no quedarà així. Parlaré amb la batlessa del poble i les altres autoritats de més alt nivell. Ho aclariré tot.

Innocent de mi, talment un infant quan l’apallissen, he intentat defensar-me amb una manotada de clarividència:

-Senyor Bisbe, com podia tenir idea de les vostres cuites terapèutiques? Jo sabia allò que coneixia tota la gent. L’Ajuntament havia complit la Llei de la Memòria Històrica i el rector havia cercat més de 800 feligresos per donar suport a la seva declaració feixista. Jo m’he manifestat després de dies quan he vist que ni vós ni ningú aclarien la terrible provocació a l’odi de part d’un capellà.

Picat de mosca, el jerarca ha contestat amb contundència.

-Quan hagi endreçat la situació i hagi posat les coses al seu lloc faré una manifestació publica. Dictaré la sentència justa.

Ens hem enganxat en una desesperada dialèctica. Ambdós esgrimien els arguments com cops de puny al rostre. Jo he apel·lat a l’esgarrifosa veritat històrica:

- Aquí els falangistes n’assassinaren molts. Gent bona. Innocent, senyor bisbe.

La contrarèplica del cavaller capellà esdevingut pare i senyor de l’Església de Mallorca m’ha gelat la sang:

-A Menorca, els altres també en mataren molts. Els més bons.

El calfred caïnita m’ha enrampat totes les sensibilitats. El llamp de l’evidència m’ha creuat la comprensió. Per als hereus de la victòria feixista els «ALTRES» som nosaltres. Els seus, són màrtirs canonitzats. Els nostres són carn per forca. L’angoixa ha desembocat al cau de la desesperació.

-Per favor estudiau la nostra història. Consultau els qui en saben.

La meva veu s’ha convertit en clam.

-Mentre l'Església de Mallorca no demani perdó, la seva taca de sang no desapareixerà.

Un to de superioritat ha tallat tota possibilitat de diàleg:

-Estic fart de demanar perdó. Jo també som un represaliat de Franco, vaig estar a punt d’anar a la presó per mor d’una homilia.

La modulació de la veu ha posat mitra i bàcul a la fal·làcia dels negacionistes.

- Si volem la pau hem de deixar el passat i treballar el present.

Tanmateix, des de la meva incòmoda postura de rebel, estirat a una llitera de clínica dental, m’he reservat la darrera paraula.

-Sense justícia històrica mai no tindrem pau.

La vida es féu paràbola. El dentista m’arrabassà un queixal corcat. Una amarga cridada telefònica m’alliberà d’una església feixista. Mai més no em deixaré embaucar per un reconsagrat venedor de fum.



P.D. Avui matí, dia 28 d’octubre, quan ja tenia aquest escrit a punt, m’he trobat amb el regal que em fa mossèn Jaume Mercant en un poema burlesc a Diario de Mallorca.

Estimat col·lega, sou una monada. M’heu ressuscitat aquell temps de les polèmiques dels insults de pati de col·legi. No us contestaré perquè teniu tota la raó. Un dia em confessaré amb vós perquè pugueu conèixer totes les meves misèries. Tanmateix, no em distraureu de la meva estratègia: preferesc dirigir els tirs cap amunt.

LA CREU GAMMADA DEL RECTOR DE SON SERVERA

L’any 1968, just acabat d’arribar del Perú, em vaig estrenar de capellà obrer a l’hotel «Levante» de Cala Millor. Pelant patates vaig fermar una fonda companyonia amb un represaliat d’en Franco. Aquest bon amic em contà que cada dia, per venir a la feina, donava la volta a Son Servera per no passar per davant la creu dels falangistes. M’explicà que aquell disforjo monument feixista revivia l’assassinat del seu pare i del seu germà major. El rector no recollí signatures per salvar-los.

Aquests dies, 53 anys després d’aquestes saons, l‘Ajuntament de Son Servera, tot complint la llei de la memòria històrica, ha enderrocat el monument de la vergonya.

Mentrestant, el rector de la parròquia, mossèn Jaume Mercant, ha remogut cel i terra, amb sermons i recollida de signatures, perquè no tocassin el signe sagrat del genocidi.

La fidelitat al meu company de cuina m’ha espolsat la peresa infinita de denunciar l’actitud d’aquest consiliari de l’extrema -extremíssima!- dreta cavernícola.

«Era un signe religiós. Res tenia a veure amb la política». Amb aquesta fal·làcia la vox de Vox argumentava el seu intent de sedició.

Al rector de Son Servera, Sant Llorenç i Son Carrió, només li propòs una prova: agafi els 837 signants de la seva reivindicació feixista i organitzi al centre de Berlín una processó amb la creu de Hitler com a senyera, tot proclamant que l’esvàstica és tan sols un signe religiós.

Estimats i admirats amics de Son Servera, que un temps fóreu molts, no comprenc el vostre silenci. Sé de cor la vostra resposta: contestar les excentricitats d’aquest personatge és com rentar el cap a l’ase i perdre el lleixiu. M’alegra el vostre absurd pacifisme. Posats a retreure el refranyer popular us recordaria que qui calla hi consent. Però sobretot pensau que eix rabassó de l'Edat Mitjana és amo i senyor, claus en mà, de les dues esglésies, la vella i la nova. Aquests originals tresors són del poble que els ha de poder emprar en qualsevol activitat que propicii la llibertat, la cultura i la fraternitat de la gent.

A vós, reverent pare, us tornen boig els mitjans de comunicació. Tant com a mi. Per això, aprofit eixa carta pública per fer-vos una promesa: el dia que enganxeu a la solapa del vostre clergyman que no us treis ni per dormir, l’escut de la creu gammada, jo us regalaré una casulla de guitarra amb els colors de l’arc iris per poder celebrar la missa de Trento en llatí i poder viure, malgrat només sigui per mitja hora, fora de l’armari.

RESSÒ DE L’HOLOCAUST D’UNA GENERACIÓ DE DONES TOT ACOMIADANT FRANCESCA GELABERT ANDREU

Ara, família i amics, podria adherir-me al vostre respectuós comentari de com la mort de la vostra mare, de la vostra padrina, de la nostra companya ha estat dolorosa, però conformada. Ens dol la seva partida però era el millor camí que podia fer. Podria pregar per ella anomenant-la, com el capellà a la missa, amb l’entranyable nominació de germana. Des del moment que el seu fill major, Tomeu, escollí ser nebot meu ella entrà a formar part de la meva tribu íntima. 

Podria teixir un panegíric amb la seva vida i miracles tot recalcant com la feixuga innocència del seu fill Pedro li atorgà patent de màrtir. Un merescut títol que li obria les portes de totes les comprensions i les dispenses. 

Podria arriscar una paràbola tel·lúrica proclamant que na Francesca de Sa Sínia i aquest ullastre, que som jo, arrelàrem a una mateixa pleta. El puig de Son Sureda aixoplugà les nostres primeres alenades. 

Podria omplir el panorama de la posta de la vida amb núvols encotonats de consideracions i homilies. Però quan la mort et singla la història no pots fugir de la seva evidència. La revelació em crema les entranyes i em remou la profunditat de les esgarrifances. 

La clau la trobam a la data de la seva edat: 87 anys. Francesca Gelabert Andreu, com les meves germanes, pertanyia a la generació que anava dels anys trenta als quaranta-cinc del segle passat. La marca definitiva te la claven a foc en el moment de nàixer. Les dones d’aquesta generació restaren enclavades entre dos pànics. La seva existència, ja que mai no tastaren la vida, transcorregué entre dues pors. La meva és una generació d’esclaus, però sobretot d’esclaves. 

La punyalada de l’esclavitud va ser tant profunda que la majoria d’elles perdé la consciència. No sentien les cadenes. Jo mateix no m’havia adonat fins fa poc temps d’aquesta trista –tristíssima!- història del cruel holocaust de tota una generació de dones, esdevingudes mares i padrines. Les dones d’aquesta generació alenaren aterrades per la dictadura dels pares. Dels pares de la nissaga. Per damunt tot s’havia de servar l’honra de la família. Els costums i jerarques eren sagrats. Per res es podia contradir les sentències dels jutges de la tribu. 

Dels pares de la Pàtria. Un règim ferotge ens podrí l’aire amb la sang de milers d’assassinats i ens buidà els ulls amb agulles de cap negre.La majoria d’aquella generació miràvem com a normal l’holocaust de les nostres llibertats. No coneixíem ni per nom l’existència dels drets humans. Callàvem i obeíem. 

Dels pares de l’Església. D’una església que omplí els convents d’aquells temps amb milers d’esclaves consagrades. Francisca, com jo, té una germana monja. Francesca va pertànyer a la confraria de filles de Maria i de Mares Cristianes. 

Fou catòlica practicant. La seva fe massissa no patia encletxes. Així mateix, les dones d’aquesta generació projectaren el passat cap al futur, de d’alt cap a baix. Tant migrada i insegura era la seva autoestima que el respecte cap als fills es convertí en paüra. En el fons, el pànic radicava en el temor de decebre’ls. De no saber administrar la tendresa, la democràcia, la justícia, la llibertat que elles no conegueren. 

Pobrissones i incompreses víctimes de totes les dictadures! Quan mir les esqueles i comprov com parteixen una rere l’altra les dones de la generació dels anys trenta, m’envesteixen les ganes de dedicar-los un homenatge. Ho faig avui ajuntant-les a totes entorn de la nostra estimada Francesca Gelabert Andreu. Robant el títol a Blai Bonet, diria que aquesta despullada benaurança l’he treta de l’Evangeli d’una de tantes. 

Ara acluc els ulls i escolt el darrer missatge de les crucificades entre dues paüres. Des de la llum d’una nova dimensió i el coratge d’una llibertat just acabada de fruir. Amb tremolor a la veu i a la tendresa, Francisca i tota la cohort celestial de germanes crucificades ens supliquen: «Deixau-nos un raconet on no molestem per sentir-nos estimades. Heretau el lema del manament que nosaltres no poguérem estrenar. No tingueu por. Estimau. Deixau-vos estimar. Però, sobretot, donau bons viures». 

Jaume Santandreu 

Can Gazà, 24 d’octubre de 2021

SANTA TERESETA DE MARGINÀLIA

A mida que s’acosta la data de tancada de Marginàlia el cor s’encongeix. Mai no m’hauria imaginat que es poguessin crear uns lligams tan profunds i sentimentals entre els objectes i les persones. Molts dels mobles estaven morts i ressuscitaren per art, manya i paciència dels gazanencs del taller. 

L’exemple més cridaner i entranyable és la capelleta neogòtica que aixopluga la imatge de Santa Tereseta del Nin Jesús. El nostre vell ebenista dedicà totes les jornades de tres mesos a la restauració d’aquesta joia. El consol dins una tal desolació ens neix de la generositat i exquisidesa amb què han correspost els amics de Can Gazà. 

Mai no pensàvem que ens estimassin de tal entranyable manera. Fins i tot aquells que no troben cap record per emportar-se, ens amoixonen amb generoses aportacions. Per poder-me entendre amb els nostres hostes –algun objecte ens ha acompanyat al llarg de molts d’anys– m’he refugiat en l’elegància i bellesa del llenguatge metafòric. 

Així, vaig prometre a la patrona de les Missions –qui hi ha més infidel que un marginat?– que lluny de tirar-la al carrer, aconseguiria que el seu majordom, el rector de la parròquia de Son Armadams, vendria a recollir-la. 

Efectivament, dia 5 d’octubre mossèn Antoni Pons, acompanyat pel seu assessor Joan Pasqual, s’atansaren a la nau de Can Valero amb la intenció d’emportar-se, per la cara, el nostre talismà. Davant aquesta actitud d’aprofitament de la feina dels marginats, vaig escriure una carta, tramesa per correu electrònic, al rector de Santa Tereseta amb tot el respecte que em resta, encara, al fons de la meva decepció. 

No hem rebut cap resposta, encara. No donarem la lluita per acabada fins a complir el meu compromís de com la joveníssima doctora de l’Església romandrà a ca seva. 

Avui, amics que acompanyau el dol de l’enterrament de la nostra utopia de la “feina per la dignitat”, us confiam la carta rectoral perquè pugueu actuar amb coneixement de causa a l’hora del torcebraç definitiu.



A MOSSÈN ANTONI PONS CRESPÍ, RECTOR DE SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS 

Apreciat germà en les benaurances: 

La cridada de l’altre dia parlant-vos en metàfora de com la vostra patrona Santa Tereseta de Lisieux, que tenim acollida a Marginàlia dins una valuosa capelleta neogòtica, no volia quedar tirada al carrer era un gemec esgarrifós de petició d’auxili. 

Ens veiem obligats a tancar la nau de Can Valero. El meu llenguatge indirecte volia ser una ironia per dissimular l’angoixa. Aquest mode elegant de pidolar ajuda es repetí al peu de l’agradosa fotografia de la santa que publicà el diari Última Hora dia 6 d’aquest mes a la pàgina del clamater dels pobres Pere Prieto. 

L’absoluta convivència amb els pobres ens descobreix el sentit de l’Evangeli de Jesús. Crec que tot té un sentit. Res és casual. Ni una fulla es mou sense el permís del Pare. L’arribada a Marginàlia de la patrona de Missions ha de significar per a nosaltres una benedicció. 

Les coincidències del Moviment Marginal amb la vostra parròquia de Son Armadans no són casuals. El primer Acolliment nasqué a la vostra Rectoria. Mossèn Gabriel Lliteras encaminà cap als perduts dins la mar d’aquell temps les ajudes de Caritas. Vós mateix, com a col·laborador, comprovàreu com es posava en marxa l’Hospital de Nit. Tampoc resulta atzarós que el vostre assessor Joan Pasqual fos president d’Arca a l’hora de cedir el local per al primer mercadet de El Refugi. 

Davant Déu, el criminal no és el pobre que toca a la porta sinó l’amo que l’hi tanca. La unilateralitat no existeix per als cristians. El Bon samarità no cercava el ferit. Es va desfer per donar tot l’auxili tan prompte com escoltà el seu plany. Mentrestant, el sacerdot es feia el sord. Al judici final no tendreu excuses. 

Entre les tres parròquies -Son Armadans, El Terreno i Portopí- de les quals en sou responsable, ajuntau una gran part dels cristians més rics de Mallorca. Només una paraula vostra a les misses dels diumenges podria desencadenar una allau de generositat per salvar-nos d’aquesta desesperada situació en què ens trobam els marginats dels marginats. 

En aquest moment, per damunt tot, ens urgeix un clam d’auxili, un gest que cridi l’atenció. No tenim per pagar anuncis. Ens hem d’enginyar per cridar l’atenció amb les nostres cabrioles. Per això, aquesta seria LA NOSTRA PROPOSTA. 

A final del mes d’octubre, a l’hora de la missa vespertina, vendríem un gran grup d’amics de Marginàlia, a lliurar-vos la capella de Santa Tereseta. Entraríem amb ella a l’església. La vostra patrona i hores d’ara la nostra protectora, presidiria l’Eucaristia. Al moment que creieu adient, jo llegiria un breu manifest que d’antuvi us hauria donat per escrit. Com a signe d’agermanament, la col·lecta seria per a Marginàlia. 

Tots els detalls estan per consensuar entre ambdues parts. D’aquest acte en faríem el màxim de propaganda tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials. 

Tot delirant que escoltareu les inspiracions de Santa Tereseta donant entrada als marginats, esperam, en un breu termini, la vostra resposta.

Una abraçada. 

Jaume Santandreu 

Can Gazà, 8 d’octubre de 2021

CLARÍCIES SOBRE CAN GAZÀ I EL SEU TALLER DE MARGINÀLIA

La buidada del taller del Polígon de Can Valero avança a un ritme esperançador. Si la generositat dels amics continua com ara, en dos mesos Marginàlia podrà cloure amb tot honor la seva etapa històrica de “la dignitat per la feina”. De moment, el moviment és perfecte. Cap visitant porta res i tots se’n duen un record, que va des d’un canterano a una figureta de porcellana passant per una meravellosa gamma de làmpades i quadres. En tot cas, qui no s’enamora de cap troballa deixa un signe del seu sentiment amb una aportació a la causa. No es pot donar el condol sense una llàgrima.

Tot i això, urgeix que la situació de present i de futur de Can Gazà, ICES, (Institut contra l’exclusió social) resti públicament definida, clara i immutable.

Can Gazà és i té ferm propòsit de ser una comuna autogestionada de malalts irrecuperables sense possibilitats de retorn al món de la família o del treball remunerat. Cama-tallats, baldats en cadira de rodes, desnonats, operats de tot tipus de càncer, folls follets... són els actuals amos, directors i senyors de Can Gazà.

Com us comunicàvem amb una immensa tristesa a l’anunci de tancada de Marginàlia, l’epidèmia de la beneficència ha convertit els exclosos en ganduls. Els qui han abandonat la lluita han expressat la seva gratitud per anys d’esments i cordialitats denunciant-nos com explotadors. Els traguérem de la fossa per explotar-los. Ara he comprès que els meus avis i els meus pares foren uns explotadors. Ens obligaven a portar la casa i la vida endavant sense tenir-nos reglamentats. Contracte. Nòmina i assegurança.

Hem tingut la sort que els propietaris venguessin la nau. Sense aquest factor determinant segurament hauríem continuat malgastant mils d’euros per mantenir la façana. Hem estat temptats a renunciar a les nostres essències tot traint el nostres marginats. Nosaltres som els exclosos del proletariat. Som lumpen. El comunisme ens condemna a la desintegració. El capitalisme ens necessita per entretenir els altruistes. La beneficència és part essencial del sistema cristià i capitalisme. Tanmateix, la història està a punt de donar un tomb. Els animals abandonats són el gran futur de la solidaritat.

Fins ara, tots els treballadors del taller i del mostrador de Marginàlia vivíem junts a Can Gazà. Hem estat temptats a acceptar gent del carrer per hores. Hem sentit l’esglai de convertir-nos en un Deixalles de tercera. Ho dic amb entranyable respecte cap a la fundació que importàrem Gaspar Aguiló i jo de Barcelona. Emulàvem el Pare Roman Fortuny, l’exprior de Lluc, que havia creat “Engrunes”. El nom de “Deixalles” és un invent meu.

A Can Gazà podrem seguir complint les traces de Marginàlia, com són la dignitat per la feina, la teràpia pel sentiment d’utilitat, la seguretat per la responsabilitat, el goig de sentir les coses com a teves. Però sobretot el trofeu era el tractament d’igual a igual entre la gent. Ha desaparegut la síndrome del Zoo. Ningú al barri no ens mira com animals rars.

El compromís de quatre hores de feina -asseguts a una cadira de rodes les patates es pelen totes soles– seran insuficients per atendre tot el moviment de Can Gazà.

Tenim previst com continuar i fins i tot augmentar el contacte amb la gent que la nau havia convertit en la cosa més natural del món. Així com a la Casa Llarga inventaren Els Encants i a Marginàlia començàrem els Vermuts del Primers Dissabte, ara ens enginyarem per convertir Can Gazà en un indret de trobada.

Tot arribarà al seu temps. Ara és l’hora que ens forceu a complir el sagrat compromís d’estacar-nos al costat del lumpen proletariat, d’aquells quissons humans rebutjats de les caneres altruistes.

HOMENATGE I CLAN PER A TONI ESCANELLES RIGO

Dia 14 d’abril de 2020, amb el cos encara calent del nostre amic Toni Escanelles Rigo, vaig abocar els meus sentiments en una breu comunicació a Facebook. Davant l’esmicolament del virus que ens ha assassinat la mort tot ofegant les abraçades i les cerimònies, vàrem prometre que quan «les forces ocultes de la naturalesa venjatívola i l’obsessió de domini dels amos del món ens deixassin semi lliures», dedicaríem als nostres màrtirs l’homenatge que es mereixen.

Fa uns pocs dissabtes, aquí mateix, complírem la promesa amb Tomeu Capellà.

Virgínia Roig, la fidel companya de viatge al llarg de cinquanta anys de casats –demà celebrarien les noces d’or matrimonials- em confià una preciosa sentència: “qualsevol persona estimada –em murmurà- s’ha guanyat una pàgina dins la nostra història”. El fill petit, Toni Jaume, ha realitzat la curolla materna escrivint la vida dels seus represaliats padrins.

Crec que tots estam d’acord que, a l’hora de triar un sobrenom per a Toni Escanelles, escolliríem amorosidament i xalesta el títol de «Parlaire». Aquell etern nin gran era un xerrador de mena, un joglar casolà de plaça. Per a cada avinentesa treia la seva contarella. Era tan sagrada la seva rondalla que passava per damunt qualsevol compromís o circumstància. Quan tancava la boca parlava amb les mans tot encomanant els seus deliris a la guitarra.

Recordant, amb entranyable veneració, com la mare de Toni es guanyava la vida confeccionant collars de perles, us propòs que el títol nobiliari del nostre festejat sigui «Enfillaire de paraules».

Mai no esgotava el fil dels records i de les ocurrències.

Em sent unit amb en Toni Escanelles per dos trets fonamentals. Ambdós som gèminis. Ell de dia 5 de juny de 1943, jo de dia 9 de 1938. Per altra banda, la sort ens col·locà a l’altre extrem dels muts. Toni tirava a les contarelles, jo m’embolic sempre amb els sermons. M’engat amb l’enginy de les filosofades.

Ara mateix us n’oferiré un tast, d’aquesta asseveració.

El punt central de la vida de l’home, el problema més profund i ben mirat insoluble de la humanitat, deriva de les relacions entre les persones.

Rebutjam amb totes les forces i ràbies els lligams que ens converteixen en esclaus, que ens destrossen les andròmines més sagrades de la bestiola humana com són la llibertat i la singularitat. Parl de les esglésies, dels partits, de les institucions...

Així mateix, tots els altres models de relació fan aigua pels quatre costats. Passem llista en un moment.

La parella és talment una loteria. Per treure la grossa has d’adquirir tots els números. Als més sortats els toca qualque premi. Normalment, els casats més caparruts i fidels viuen del reintegrament.

La família és un vidre d’augment. Ho cana tot amb desmesures. Així, les penes i les alegries es multipliquen. Les guerres caïnites són sempre a mort.

Els veïns sovint esdevenen els enemics del replà.

L’amistat és una entelèquia castradora. Normalment diem amic als que són tan sols companys, camarades o coneguts... L’autèntica amistat no estableix límits. Ramon Llull mostrà la valentia d’unir els binomis. Lo Foll de la barba florida parlà sempre de “l’amic i l’amat”.

Resta la més gran i llibertària forma de relació humana. La tribu.

La tribu és un espai transversal. La tribu és un cenacle escalfadís, creatiu i ample. La tribu, l’autèntica tribu, la que neix de pelar-se el cul per la selva dels sistemes, només alça l’estendard de dues orientacions: respecte i llibertat. A recer de la tribu els animalons peluts de sang calenta ens sentim tal com som.
Toni Escanelles, el ressuscitat, el que arrabassà a la Parca caubetina, a força de romanços i de cantar «Resistiré», la propina de cinc anys més de vida – dia per dia – formava part d’una tribu consolidada, resistent, meravellosa amb una llum de calma i de tendresa al ponent. A “l’horizonte”.

Benaurat el qui troba el seu clan perquè, travessat amb caravana el desert, es converteix en una eixida. La millor aventura de la vida.

Una representació d’eixa tribu, la que compon el grup dels Lledoners, tancarà aquest sentit i simple homenatge amb un càntic de comiat.

CAN GAZÀ TANCA ELS TALLERS MARGINÀLIA DE CAN VALERO

Forces majors ens obliguen a tancar MARGINALIA , Taller i intercanvi d’objectes. Donam per acabada definitivament l’etapa de “la dignitat per la feina”. No és tant sols qüestió de local. Es tracta d’una adaptació cruel a la realitat dels exclosos. El factor desencadenant d’aquesta amarga decisió ha estat la venda del local. No podem continuar amb el lloguer. 

Tampoc no obrirem a qualsevol altre lloc, encara que sigui gratuït. Tancam. Les raons són profundes i inexorables. 

Aliada amb la Covid, la pandèmia de la beneficència, que ho regala tot al pobre manco la dignitat, ens ha empestat. Ha convertit els marginats en ganduls. Hem lluitat 12 anys –6 a la Casa Llarga i 6 a la nau de Can Valero– per la utopia de la dignitat del pobre mitjançant el treball. Hi hem deixat la pell amb totes les ajudes i totes les il·lusions. 

Ens retiram trists, però tranquils de consciència. Ara, les persones que toquen a les portes de Can Gazà són tots malalts irreversibles. D’ara endavant ens dedicarem als que podríem anomenar els marginats dels marginats. Complirem l’objectiu principal d’atendre “l’exclusió social extrema amb malalties invalidants donant suport a la Xarxa de l’exclusió social establerta per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS)”. 

Amics, germans, protectors, altruistes, solidaris..., us necessitam. desesperadament. Tenim tres mesos per treure el màxim de profit a una nau de dos mil metres farcida de meravelles de tot gènere. 

Si no fos per la Covid l’armaríem grossa, faríem de tot i molt. Encants, subhastes, festes, primers dissabtes, rifes, sopars, balls, foguerons, concerts, conferències, trobades... Tot això ho hem fet al llarg de 12 anys. 

Però ara tot – tot! – depèn de la vostra ajuda, generositat i propaganda... Tendrem obert cada dia els matins de 9 a les 13 hores. Però per a comandes excepcionals, com per exemple una camionada d’ornaments o un moble valuós, o una pintura cèlebre, o un piano, o les andròmines de tot un bar... o una curiositat amb ganes d’emprenyar, val a dir per motius de pes, obrirem la nau a qualsevol hora del dia i de la nit. Bastarà que marqueu el número de telèfon 608862892 o escrigueu al correu administracio@cangaza.cat. 

Us demanam un favor immens. Alliberau-nos de la pena d’haver de dir que no a les vostres ofertes. Gràcies. Infinites gràcies per la vostra generositat, però ara ja no podem acceptar res. Res de Res. En castellà s’entén millor: ”Llevarse todo. Traer nada”. 

Amics, alliberau-nos de la pena infinita d’haver de tancar fent que en aquests tres mesos traguem el pressupost d’un any. Agraïts i esperançats, us oferim gangues de miracle. 

SETEMBRE, OCTUBRE I NOVEMBRE DE 2021

FAULA I RECORDANÇA DE TOMEU CAPELLÀ TUGORES

 

 

Després d’un any i mig l’esclató de cor comencen a allunyar-se i es guareixen les nafres per la mort de l’amic Tomeu Capellà. Per això, avui, tenc el coratge de recordar-lo des de la serenitat, tot dedicant-li un homenatge afanyat amb un quintà d’enyorança i un polsim d’ironia. 

Hem passat de terrols a llonguets, però les nostres arrels ens conserven la saba del camp per captar la faula del ferreret amb tota la seva significança. No debades els capricorns, com Tomeu, s’aferren a la terra com a element i referència. 

Conten que un pareller seguia llaurant horabaixando a la vora d’un torrent. La fatiga havia engolit el cantet de l’amo i de la santa bèstia que s’esllomava estirant l’arada. De cop un ferreret, d’un salt, es plantà damunt el mantí mentre raucava “Llauram! LLAURAM!”. El cant nupcial del ferreret reprodueix les martellades del ferrer damunt l’encruia. D’aquest contundent ressò del tas de la fornal nasqué el nom de ferreret. 

No crec que el pes d’aquell xalest granotel.lo enfonyàs la rella més endins, però la seva ocurrència alegrà la tasca del pareller fins a convertir la llaurada en una gesta especial i memorable. 

Tots finim, però només moren definitivament els normals. Els que s’adapten als modes i a les modes imposades, talment coques de motllo. Desapareixen. Se salven els ferrerets. Els singulars, els diferents, els qui estan contents d’haver-se conegut. Aquells que es fan seves les tasques de la tribu. Aquells que conjuguen els verbs de la vida en primera persona del plural. Llauram! 

El registre dels cavalls de carreres assenyala cada any una lletra per distingir les generacions de campions. L’any 1946 tocà la lletra efa. El nostre aimat personatge nasqué el dia de Sant Antoni. 

A Tomeu Capellà Tugores li vénen a mida molts dels mots, substantius i adjectius, que comencen per efa. Una lletra pot definir tota una persona. 

FE. El nostre enyorat amic era un home de fe. No parl només de les creences religioses. Em refereix a la fe viva, menuda, calenta, miraclera, diària... Fe en la vida, en la lluita, en la solidaritat, en la germanor, en la família, en les causes, en la humanitat, en la bona teca, en el benestar... Sempre i en tot anà de bona fe.

Me’n fot, però t’estim. 

Com si murmuràssim una llarga lletania feta cançó us convid a repassar, des de la efa estant, els mots que casen amb el tarannà, la peripècia, la vida, el testimoni, del nostre enyorat amic. 

Tomeu Capellà Tugores fou un home, una persona: 

Familiar en l’amor i en el tracte. 

Fantasiós. Un vertader prodigi de fantasia a l’hora dels invents, de les aliances, de les trobades i de les tretes. 

Fantàstic. Optimista. Incombustible. 

Ferm fins a la caparrudesa. Mai no amollava el mac. 

Fatxenda. Per pinxo, jo, pensaria. 

Festós, festívol. Val a dir admetent. Simpàtic. Embaucador. Conqueridor.

Fisonomista. Coneixia tot déu. I mitja humanitat el coneixia a ell. 

Filantrop. Un perfecte combinat d’altruista amb reminiscències cristianes. 

Fort. Ferro forjat. 

Financer. Es passà la vida fent la cort a les finances. 

Fidel. Als ideals, als amics, a les curolles... 

Feliç. 

Però de totes les paraules que inicien la seva simfonia en fa major jo triaria el títol de fantasma. Aquest seria el nom que escolliria si em fessin Papa. El sen fantasma. El sant fantasma. Tots – absolutament tots!- som fantasmes. La diferència es troba en la parafernàlia. Hi ha un pocs –poquíssims - fantasmes que no usen llençols. El nostre personatge era un d’ells. 

Tot el meu respecte, admiració i enveja pels fantasmes que ho són a cara descoberta, sense tenir vergonya d’anar despullats tot exhibint les seves ossamentes. Jo tota la vida he intentat despullar-me. Però mai no ho he aconseguit. Tant prompte com em trec un llençol en compareix un altre. 

Ara mateix jo hagués pogut mostrar-me tal com som, vull dir, un amic enyoradís, un germà adoptiu del Meu Capellà. Però com veieu, m’he embolicat el llençol de pobre poeta. Tenc urgència per esquinçar tots els llençols perquè sé que al final esdevenen mortalles. 

Tanta enrevolteria per arribar al punt neuràlgic de la meva comunicació. 

Us deman que actueu de testimonis a l’hora de donar les gràcies al nostre Tomeu Capellà Tugores. 

Gràcies, amic, perquè me cercares i et constituïres en ambaixador per poder entrar al club exclusiu i selecte d’Horizonte. Et constà escalar un mur de prejudicis i males fames. Al final, un vespre aconseguires que jo fos el convidat il·lustre del sopar mensual a l’hotel Horizonte. Vares ser el padrí jove del meu baptisme. L’amistat massissa, l’amor entranyable i la perseverant col·laboració dels membres d’Horizonte ens han salvat el darrer tram de la nostra vida. Parl de la meva trescalemena, però més encara em referesc a la supervivència de Can Gazà, amb la Casa Llarga i la Nau de Marginàlia. Sense l’aigua fresca dels amics d’Horizonte no haguéssim aguantat la travessia del desert. 

Gràcies, amic, perquè el cop terrible de la teva sobtada mort ens ha salvat la vida. El teu contagi i el teu fatal desenllaç ressonà com un crit d’alerta. Un avís contundent que ens centrà la percepció de la insòlita i letal força de la pandèmia. Ets el nostre màrtir. El teu horrible sacrifici ens ha salvat. A Can Gazà no hem tingut un sol positiu. Ens hem afanyat a vacunar-nos i a hores d’ara contínuam en una severa guàrdia. La teva mort no ha estat inútil. El teu record ens manté en lluita constant. 

Gràcies, amic, per demostrar-nos que l’amor és més fort que la mort. Tu segueixes viu per a nosaltres. Encara et veig assegut a Marginàlia tres dies abans de la teva mortal trobada amb la Covid. Les hores que esmolàrem la llengua i la imaginació sempre a favor dels més dèbils s’han tornat eternes. 

Gràcies, amic, per fer-me entendre l’enginyosa expressió d’aquell jove novii que canvià el cànon matrimonial. Va esmenar la mentida clàssica d’estar units “fins que la mort ens separi”, tot canviant-la per la veritat eterna: “Estarem units fins que la mort de l’amor ens separi”. 

Amic, l’estimarem sempre.