Ara, família i amics, podria adherir-me al vostre respectuós comentari de com la mort de la vostra mare, de la vostra padrina, de la nostra companya ha estat dolorosa, però conformada. Ens dol la seva partida però era el millor camí que podia fer. Podria pregar per ella anomenant-la, com el capellà a la missa, amb l’entranyable nominació de germana. Des del moment que el seu fill major, Tomeu, escollí ser nebot meu ella entrà a formar part de la meva tribu íntima.
Podria teixir un panegíric amb la seva vida i miracles tot recalcant com la feixuga innocència del seu fill Pedro li atorgà patent de màrtir. Un merescut títol que li obria les portes de totes les comprensions i les dispenses.
Podria arriscar una paràbola tel·lúrica proclamant que na Francesca de Sa Sínia i aquest ullastre, que som jo, arrelàrem a una mateixa pleta. El puig de Son Sureda aixoplugà les nostres primeres alenades.
Podria omplir el panorama de la posta de la vida amb núvols encotonats de consideracions i homilies. Però quan la mort et singla la història no pots fugir de la seva evidència. La revelació em crema les entranyes i em remou la profunditat de les esgarrifances.
La clau la trobam a la data de la seva edat: 87 anys. Francesca Gelabert Andreu, com les meves germanes, pertanyia a la generació que anava dels anys trenta als quaranta-cinc del segle passat. La marca definitiva te la claven a foc en el moment de nàixer. Les dones d’aquesta generació restaren enclavades entre dos pànics. La seva existència, ja que mai no tastaren la vida, transcorregué entre dues pors. La meva és una generació d’esclaus, però sobretot d’esclaves.
La punyalada de l’esclavitud va ser tant profunda que la majoria d’elles perdé la consciència. No sentien les cadenes. Jo mateix no m’havia adonat fins fa poc temps d’aquesta trista –tristíssima!- història del cruel holocaust de tota una generació de dones, esdevingudes mares i padrines. Les dones d’aquesta generació alenaren aterrades per la dictadura dels pares. Dels pares de la nissaga. Per damunt tot s’havia de servar l’honra de la família. Els costums i jerarques eren sagrats. Per res es podia contradir les sentències dels jutges de la tribu.
Dels pares de la Pàtria. Un règim ferotge ens podrí l’aire amb la sang de milers d’assassinats i ens buidà els ulls amb agulles de cap negre.La majoria d’aquella generació miràvem com a normal l’holocaust de les nostres llibertats. No coneixíem ni per nom l’existència dels drets humans. Callàvem i obeíem.
Dels pares de l’Església. D’una església que omplí els convents d’aquells temps amb milers d’esclaves consagrades. Francisca, com jo, té una germana monja. Francesca va pertànyer a la confraria de filles de Maria i de Mares Cristianes.
Fou catòlica practicant. La seva fe massissa no patia encletxes. Així mateix, les dones d’aquesta generació projectaren el passat cap al futur, de d’alt cap a baix. Tant migrada i insegura era la seva autoestima que el respecte cap als fills es convertí en paüra. En el fons, el pànic radicava en el temor de decebre’ls. De no saber administrar la tendresa, la democràcia, la justícia, la llibertat que elles no conegueren.
Pobrissones i incompreses víctimes de totes les dictadures! Quan mir les esqueles i comprov com parteixen una rere l’altra les dones de la generació dels anys trenta, m’envesteixen les ganes de dedicar-los un homenatge. Ho faig avui ajuntant-les a totes entorn de la nostra estimada Francesca Gelabert Andreu. Robant el títol a Blai Bonet, diria que aquesta despullada benaurança l’he treta de l’Evangeli d’una de tantes.
Ara acluc els ulls i escolt el darrer missatge de les crucificades entre dues paüres. Des de la llum d’una nova dimensió i el coratge d’una llibertat just acabada de fruir. Amb tremolor a la veu i a la tendresa, Francisca i tota la cohort celestial de germanes crucificades ens supliquen: «Deixau-nos un raconet on no molestem per sentir-nos estimades. Heretau el lema del manament que nosaltres no poguérem estrenar. No tingueu por. Estimau. Deixau-vos estimar. Però, sobretot, donau bons viures».
Jaume Santandreu
Can Gazà, 24 d’octubre de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada