La buidada del taller del Polígon de Can Valero avança a un ritme esperançador. Si la generositat dels amics continua com ara, en dos mesos Marginàlia podrà cloure amb tot honor la seva etapa històrica de “la dignitat per la feina”. De moment, el moviment és perfecte. Cap visitant porta res i tots se’n duen un record, que va des d’un canterano a una figureta de porcellana passant per una meravellosa gamma de làmpades i quadres. En tot cas, qui no s’enamora de cap troballa deixa un signe del seu sentiment amb una aportació a la causa. No es pot donar el condol sense una llàgrima.
Tot i això, urgeix que la situació de present i de futur de Can Gazà, ICES, (Institut contra l’exclusió social) resti públicament definida, clara i immutable.
Can Gazà és i té ferm propòsit de ser una comuna autogestionada de malalts irrecuperables sense possibilitats de retorn al món de la família o del treball remunerat. Cama-tallats, baldats en cadira de rodes, desnonats, operats de tot tipus de càncer, folls follets... són els actuals amos, directors i senyors de Can Gazà.
Com us comunicàvem amb una immensa tristesa a l’anunci de tancada de Marginàlia, l’epidèmia de la beneficència ha convertit els exclosos en ganduls. Els qui han abandonat la lluita han expressat la seva gratitud per anys d’esments i cordialitats denunciant-nos com explotadors. Els traguérem de la fossa per explotar-los. Ara he comprès que els meus avis i els meus pares foren uns explotadors. Ens obligaven a portar la casa i la vida endavant sense tenir-nos reglamentats. Contracte. Nòmina i assegurança.
Hem tingut la sort que els propietaris venguessin la nau. Sense aquest factor determinant segurament hauríem continuat malgastant mils d’euros per mantenir la façana. Hem estat temptats a renunciar a les nostres essències tot traint el nostres marginats. Nosaltres som els exclosos del proletariat. Som lumpen. El comunisme ens condemna a la desintegració. El capitalisme ens necessita per entretenir els altruistes. La beneficència és part essencial del sistema cristià i capitalisme. Tanmateix, la història està a punt de donar un tomb. Els animals abandonats són el gran futur de la solidaritat.
Fins ara, tots els treballadors del taller i del mostrador de Marginàlia vivíem junts a Can Gazà. Hem estat temptats a acceptar gent del carrer per hores. Hem sentit l’esglai de convertir-nos en un Deixalles de tercera. Ho dic amb entranyable respecte cap a la fundació que importàrem Gaspar Aguiló i jo de Barcelona. Emulàvem el Pare Roman Fortuny, l’exprior de Lluc, que havia creat “Engrunes”. El nom de “Deixalles” és un invent meu.
A Can Gazà podrem seguir complint les traces de Marginàlia, com són la dignitat per la feina, la teràpia pel sentiment d’utilitat, la seguretat per la responsabilitat, el goig de sentir les coses com a teves. Però sobretot el trofeu era el tractament d’igual a igual entre la gent. Ha desaparegut la síndrome del Zoo. Ningú al barri no ens mira com animals rars.
El compromís de quatre hores de feina -asseguts a una cadira de rodes les patates es pelen totes soles– seran insuficients per atendre tot el moviment de Can Gazà.
Tenim previst com continuar i fins i tot augmentar el contacte amb la gent que la nau havia convertit en la cosa més natural del món. Així com a la Casa Llarga inventaren Els Encants i a Marginàlia començàrem els Vermuts del Primers Dissabte, ara ens enginyarem per convertir Can Gazà en un indret de trobada.
Tot arribarà al seu temps. Ara és l’hora que ens forceu a complir el sagrat compromís d’estacar-nos al costat del lumpen proletariat, d’aquells quissons humans rebutjats de les caneres altruistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada