El meu irònic escrit «La creu gammada del rector de Son Servera», publicat a Diario de Mallorca dia 27 d’aquest mes d’octubre i incorporat en aquest bloc ahir, m’ha provocat, a les primeres hores del dia, una deriva tragicòmica.
Vet ací l’escena amb llur diàleg.
Nou del matí. Em trob allargat a la butaca-llitera del dentista a punt d’arrabassada de queixal. Sona el telèfon. La infermera em diu que l’agafi.
Una veu aspra i dura m’esquerda l’oïda:
-Som el senyor Bisbe, estic terriblement contrariat. Amb el teu article sobre el rector de Son Servera m’has fet molt de mal. M’has destrossat.
Sorprès, gairebé tremolós, he intentant esquivar la fuetada.
-Senyor Bisbe, estic amb la boca oberta per una intervenció dentària. Tot d’una que pugui us cridaré.
L’amo i senyor de tota l’Església mallorquina ha imposat la seva autoritat per replicar-me:
-Ara vaig cap a Lluc. Et cridaré jo quan pugui. (Tot el dia he esperat la cridada en va)
Tanmateix, el còlic de ràbia l’ha traït. De cop ha vomitat tota la mala bava. En pocs segons m’ha escopit la invectiva que havia congriat per singlar-me fins a capolar-me les innocències:
-El rector de Son Servera, a dia d’avui, no té res a veure amb el monstre que tu pintes. M’has esmicolat tota la labor que havia fet amorosidament al llarg de tres anys. Ja estava curat. Porta temps sense celebrar misses en llatí.
El mitrat acusador ha centrat la destralada:
-Abans d’escriure has d’assabentar-te de les coses. Has de conèixer la situació tal com és. Amb calúmnies fas molt de mal. Això no quedarà així. Parlaré amb la batlessa del poble i les altres autoritats de més alt nivell. Ho aclariré tot.
Innocent de mi, talment un infant quan l’apallissen, he intentat defensar-me amb una manotada de clarividència:
-Senyor Bisbe, com podia tenir idea de les vostres cuites terapèutiques? Jo sabia allò que coneixia tota la gent. L’Ajuntament havia complit la Llei de la Memòria Històrica i el rector havia cercat més de 800 feligresos per donar suport a la seva declaració feixista. Jo m’he manifestat després de dies quan he vist que ni vós ni ningú aclarien la terrible provocació a l’odi de part d’un capellà.
Picat de mosca, el jerarca ha contestat amb contundència.
-Quan hagi endreçat la situació i hagi posat les coses al seu lloc faré una manifestació publica. Dictaré la sentència justa.
Ens hem enganxat en una desesperada dialèctica. Ambdós esgrimien els arguments com cops de puny al rostre. Jo he apel·lat a l’esgarrifosa veritat històrica:
- Aquí els falangistes n’assassinaren molts. Gent bona. Innocent, senyor bisbe.
La contrarèplica del cavaller capellà esdevingut pare i senyor de l’Església de Mallorca m’ha gelat la sang:
-A Menorca, els altres també en mataren molts. Els més bons.
El calfred caïnita m’ha enrampat totes les sensibilitats. El llamp de l’evidència m’ha creuat la comprensió. Per als hereus de la victòria feixista els «ALTRES» som nosaltres. Els seus, són màrtirs canonitzats. Els nostres són carn per forca. L’angoixa ha desembocat al cau de la desesperació.
-Per favor estudiau la nostra història. Consultau els qui en saben.
La meva veu s’ha convertit en clam.
-Mentre l'Església de Mallorca no demani perdó, la seva taca de sang no desapareixerà.
Un to de superioritat ha tallat tota possibilitat de diàleg:
-Estic fart de demanar perdó. Jo també som un represaliat de Franco, vaig estar a punt d’anar a la presó per mor d’una homilia.
La modulació de la veu ha posat mitra i bàcul a la fal·làcia dels negacionistes.
- Si volem la pau hem de deixar el passat i treballar el present.
Tanmateix, des de la meva incòmoda postura de rebel, estirat a una llitera de clínica dental, m’he reservat la darrera paraula.
-Sense justícia històrica mai no tindrem pau.
La vida es féu paràbola. El dentista m’arrabassà un queixal corcat. Una amarga cridada telefònica m’alliberà d’una església feixista. Mai més no em deixaré embaucar per un reconsagrat venedor de fum.
P.D. Avui matí, dia 28 d’octubre, quan ja tenia aquest escrit a punt, m’he trobat amb el regal que em fa mossèn Jaume Mercant en un poema burlesc a Diario de Mallorca.
Estimat col·lega, sou una monada. M’heu ressuscitat aquell temps de les polèmiques dels insults de pati de col·legi. No us contestaré perquè teniu tota la raó. Un dia em confessaré amb vós perquè pugueu conèixer totes les meves misèries. Tanmateix, no em distraureu de la meva estratègia: preferesc dirigir els tirs cap amunt.
Bons amics meus, com és que no hi surten cap els comentaris que em diuen que hi fan, a aquest blog tan interessant?
ResponElimina