Aquella fètida grolleria no em sorprengué. Des de
nin havia comprovat amb estranya repugnància aquell brut avès de les meves
estimades cusses de caca. Però aquell dia vaig aprofitar la presència del vell
caçador per repetir-li la pregunta que mai ningú no m'havia sabut respondre més
enllà de les vulgars interpretacions espontànies com "els animals són
bruts"; "així no li piquen les puces".
Aquell savi geni de la
salvatgina em donà una explicació meravellosa. "Aquests animalets -em
digué- més llests que la fam, es bolquen dins les femtes dels altres animals,
fins i tot les dels homes si en troben qualque cagarada, per dissimular la seva
olor de ca. Així, els conills no poden ensumar la seva presència".
Val a dir -vaig afegir jo per
dissimular la meva embadalida corpresa- que tota aquesta brutícia és una treta de bon caçador?
El vell caçador, home de
poques paraules, conclogué el nostre diàleg amb un rònec "exacte".
En aquells moments vaig
descobrir la similitud absoluta dels polítics amb els cans de caça, tant en la seva naturalesa com en les seves tàctiques.
L'instint del polític és
caçar, sempre i en tot lloc. Fins i tot en els funerals, encalça vots.
La rebolcada de la cussa
eivissenca m'ha revelat que aquest és l’estratagema del polític. Per dissimular
la seva pudor de lladre, d'estafador, d'hipòcrita, de mentider, es remou dins
la merda del contrari.
Aquesta paràbola em sembla més
nostra, més tel·lúrica, més real que la del ventilador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada